Hoy es 15 de noviembre

ressenya

Ferran Torrent: 25 anys de ‘Gràcies per la propina’

15/06/2021 - 

VALÈNCIA. És més que probable que Ferran Torrent (Sedaví, 1951) siga l’autor més reconegut i popular entre els lectors contemporanis de novel·les en valencià. És també més que probable que ho haja aconseguit pràcticament tot. No en el sentit de finalització o de tancament definitiu de la seua obra (perquè d’un escriptor autèntic com ell sempre hem d’esperar una volta de rosca més), sinó perquè al llarg de la intensa trajectòria realitzada, i de la repercussió de la seua producció, ha patit i gaudit totes les glòries i misèries que pot proporcionar tant el món literari com les canviants relacions amb el públic lector. 

Torrent, a més, ha assolit el poc habitual privilegi de provocar una associació i derivació immediata del seu nom al seu ofici. Fins i tot, i per estrany que semble, entre segments de població escassament aficionats a la literatura. Una fita gens desdenyable en un territori on els baixos índexs de lectura en general són preocupants i els dels que ho fan específicament en la llengua del país directament dramàtics.

A pesar d’eixa adversitat ambiental, la trajectòria professional de Ferran Torrent com a escriptor és, al remat i sense pal·liatius, una història d’èxit. I com tota història d’èxit ha sigut, al llarg de les darreres dècades, camp abonat per a enveges i maledicències, per a diagnòstics interessadament prematurs al voltant de l’acabament (o no) de la seua creativitat, o per a ser objectiu inconfessable de certa condescendència pretesament elitista, de claus esmolats, que malaltussament no pot deixar d’associar popularitat i vendes amb una qualitat relativa.

Per a obviar a eixa infame torba només cal recordar allò que tots sabíem des del primer minut d’este partit: Ferran Torrent no és Marcel Proust. I no ho és, entre altres coses, perquè mai ha pretés ser-ho. I eixa no-pretensió revela una de les claus i dels trets definitoris d’ell: l’honestedat. Perquè al llarg de més d’una vintena de novel·les Torrent, pouant de les formes, maneres i temàtiques que libèrrimament ha triat, ha acabat per alçar tot un retaule més que memorable de la societat valenciana de les últimes dècades, un mosaic d’enorme vivacitat poblat per centenars de personatges que s’entrecreuen i apareixen o desapareixen en diferents i canviants trilogies o en obres de construcció independent, fent-se amb tot això creditor d’un nom (el seu) que romandrà en les lletres valencianes del trànsit entre els segles XX i XXI.

En eixa querella (afortunadament cada volta més esmortida) entre elitisme i popularitat o accessibilitat, tampoc va ajudar massa al de Sedaví, en determinats cercles, una exhibició més o menys constant de cert orgull (connectat amb aquella honestedat) de les variades formes de la irreverència social, literària o sexual, fins i tot d’un antiacademicisme més o menys militant que s’ha divertit d’allò més amb la transgressió i la provocació, imperdonable pecat este darrer (el de la diversió en la provocació cap a certes solemnitats) de complicada deglució per als paladars més exquisits i religiosament abonats a les acideses que provoquen les ingestes a tothora, cada dia, sense treva, dels licors més sublims.

Així, dins d’una obra que inevitablement, com qualsevol altra, presenta daltabaixos, la qualitat mitjana de les novel·les de Ferran Torrent és notable i presenta, a més d’aquell mosaic brillant i impertorbable, cims molt destacats i d’excel·lent nivell literari com Gràcies per la propina (1994), L’illa de l’holandés (1999), Societat limitada (2002), La vida en l’abisme (2004), Bulevard dels francesos (2010) o Individus com nosaltres (2017), sense oblidar part de les primeres obres, anomenades ací o allà com la sèrie negra, i qualificades per alguns amb aquella coneguda commiseració com a fresques o espontànies, però que han permet a Torrent aportar, amb la construcció inoblidable del personatge de Toni Butxana, un dels arquetips literaris que bambaran per sempre per la València de les lletres del final del segle XX, la qual cosa no és poca cosa.

Es complix enguany el 25 aniversari de la publicació de Gràcies per la propina, i això ha propiciat la justa i necessària reedició (Columna, 2020) d’una de les obres emblemàtiques de la seua producció. O potser la més emblemàtica, amerada de vivències i experiències pròpies i per tant una de les més singularment personals de la narrativa valenciana contemporània.

La veu conductora del protagonista i el seu inici mític (“Soc Ferran Torres i em vaig masturbar per primera vegada quan tenia nou anys”) és el pòrtic de la presentació d’uns personatges i unes circumstàncies que ens traslladen a mitat dels anys seixanta del segle passat, i que s’allarguen durant poc més d’una dècada. Tot eixe trànsit mostra, per diferents avatars, la fratria estrictament masculina que acaba conformant-se entre l’avi viudo, els dos fills fadrins i els dos nets òrfens (Ferran i el seu germà Pepín).

La casa familiar en una població menuda molt pròxima a València serà el símbol de quasi tot, sobretot de la decadència, amb eixe benvolgut pati que han d’anar venent a pedaços als veïns per a superar unes estretors econòmiques constants, perdent inclús l’espai de la llimera que l’ensenyoria. El pas de la infància a l’adolescència i d’ahí a una certa maduresa precipitada, quan les circumstàncies obliguen a créixer ràpid, cremant etapes, és la història real i principal que subjau a totes les històries majors i menors: l’obsessió pel sexe, l’atracció per la nit, el ball permanent en el fil d’aram de les lleis i la moral pública, el magisteri dubtós de Tomàs, un dels tios dels òrfens, o la bondat domèstica i resignada de Ramon, l’altre.

I com a teló de fons d’eixe mosaic que Torrent sap construir tan bé, assistim al testimoni valuós i terminal del vell combat entre el camp i la ciutat, entre els pobles de la rodalia i una València que alhora és mare i madrastra, d’unes diferències i singularitats que, per a bé i per a mal, han anat esborrant-se en l’últim mig segle. Gràcies per la propina és també un bell testimoni d’eixa València atenallada per la misèria cívica i moral, profunda i enfeltrida del franquisme, però que al mateix temps també era potser per la pura necessitat d’alenar una ciutat farcida de cines, d’espectacles, de bars i cafeteries singulars, excessiva sempre, atapeïda de terrasses plenes nit i dia, aliena al turisme i dotada d’una fascinant vida nocturna amb la dosi exacta tèrbola i perversa d’atracció per als jóvens germans, conduïts per l’experiència i la veterania de son tio.

La relectura d’esta novel·la també planteja els canvis que en poc més d’un quart de segle hem experimentat tots, i fa preguntar-se fins a quin punt la seua aparició ex novo a hores d’ara seria possible, si l’autocensura de qualsevol autor estrictament contemporani l’hauria permés deixar tan valuós testimoni literari d’unes formes i maneres (prostitució omnipresent, boxeig, fidel masclisme ambiental) que resulten, segons els paràmetres de l’actual correcció política, profundament pertorbadors. 

En qualsevol cas, eixa correcció incansable que patim admetria ara la mostra d’eixa i molta més sordidesa crua, però sempre com a contrapunt moral, reprovable i inquisitiu. Contràriament, l’encert absolut de Ferran Torrent en esta novel·la va ser inserir un manat de personatges que sorgixen, com una brillant erupció, des del contrast d’eixe món antic amb la bonhomia i l’honestedat que tots ells destil·len (i cadascú a la seua molt particular manera).

La lliçó de vida, l’aprenentatge viscós de la realitat, l’amargor lúcida de les múltiples formes de la derrota o la importància de créixer en un ambient de llibertat familiar tot i les condicions aparentment adverses són els diferents i fecunds solatges que Gràcies per la propina deixa en qualsevol lector autèntic, i que  permetrà a eixe lector anar molt més enllà de les concretes circumstàncies i l’inevitable correlat moral que puga deparar l’escenari d’eixos anys, i que la novel·la exhibix amb absoluta fidelitat a la realitat de l’època per a tornar-nos, de la mà de Ferran Torrent, aquella lliçó de vida. La bona literatura és, entre altres coses, açò.

Noticias relacionadas

next
x