Foto: KIKE TABERNER.VALÈNCIA. “La gent parla d’Empar com si fora de la seua família”. L’escriptora Fani Grande (Massamagrell, 1966) es refereix així a aquesta xiqueta reivindicativa, valenta i decidida que va construir fa ja molts anys i que s’ha convertit en un dels seus personatges més coneguts. Després de la primera entrega, Empar, fallera major infantil (2016) i la segona, Empar i Jaume el Primet (2018), va arribar fa uns mesos l’última part de la trilogia, Empar, la becadeta i el “patiarcat”, que es va presentar oficialment i va ser un èxit de vendes en la 7a edició de la Plaça del Llibre de València.
El perquè la seua protagonista es declara fermament feminista en aquesta última entrega té una resposta fàcil. “Empar és una xiqueta del món actual, addicta a la pregunta, molt curiosa i inquieta. Havia de ser feminista sí o sí”, assenyala Grande amb un somriure. Amb aquest recent llibre conclou la trilogia de contes, en format teatral, que han tractat la vida i les inquietuds d’Empar, encara que pareix que al personatge encara li queden aventures i reptes que encetar. Per això, la seua creadora no descarta rescatar la “xiqueta” (“ja em parla per les nits”, bromeja) en un(s) futur(s) llibre(s) de narrativa.
La també periodista, guionista i experta en comunicació, està acostumada a viure entre paraules. Va ser presentadora de Canal 9, i també columnista. A l’any 1997 començà a escriure columnes d’opinió al Levante i, anys després, va saltar a El Mundo. La perspectiva feminista, ens conta, va estar des de sempre present, encara que en aquells començaments l’etiqueta que s’utilitzava per descriure la seua actitud era, sovint, la de “problemàtica”. El Fémur de Eva, el site digital on deixava fluir les seues reflexions de manera més personal, va fer el salt a paper en 2015 amb un llibre amb el mateix nom. Encara hui, el particular fèmur de Fani Grande té un lloc propi en la xarxa i les seues opinions són llegides i seguides per molts ulls.
L’escriptora rep Culturplaza en el seu estudi de l’avinguda de l’Oest, en un edifici que té tantes històries com les que ella conta i on desenvolupa, entre altres activitats, tallers de comunicació eficaç. Ens refugiem en el seu càlid i acollidor espai com ho faríem amb un bon llibre. Lentament, i gaudint de cada pàgina.
-Els teus llibres han sigut i són un èxit entre el públic infantil. Quina és la clau per empatitzar amb els xiquets i les xiquetes?
-La clau és tractar-los no com si foren xiquets, sinó d’igual a igual. Per fer l’últim llibre d’Empar, per exemple, he fet treball de camp: he anat a una aula, els he preguntat, he descobert les preocupacions que tenien i si eren les mateixes que les meues...
El tema d’aquest llibre, de fet, està basat en una anècdota real que vaig viure en un col·legi. Estaven fent una activitat i, quan varen eixir tres xiquetes per fer-la, un xiquet va dir: “Són totes xiques, quin avorriment!”, amb un menyspreu enorme. Em vaig quedar muda. Després, em varen contar que era un xiquet que estava adoptant una actitud súper masclista, però perquè darrere hi havia una situació familiar de maltractament.
Després, recorde que estiguí una vesprada amb altres dos classes d’un col·legi explicant-los aquesta mateixa anècdota i preguntant-los què hagueren fet ells en eixa situació, quan un xiquet diu que jugar amb xiquetes és un rotllo. I veus que és un tema que també els preocupa, malgrat que els xiquets i les xiquetes ho veuen d’una manera menys dramàtica que nosaltres, els majors.
L’empatia, per a mi, és escoltar els xiquets i les xiquetes sense el meu mapa mental. Quan se senten escoltats, quan veuen que t’importa realment, s’involucren i s’impliquen. A més, a l’hora d’escriure aquest llibre, i tractar la igualtat, no volia ser dogmàtica ni imposar la meua ideologia de dona adulta respecte a la igualtat, amb unes idees molt marcades. Faig treball de camp quan els temes que tracte ja els tinc molt treballats o amb una idea molt feta. No m’agrada escriure des d’aquest punt, perquè pareix que escric per tindre jo raó, i això no m’interessa. Per a mi, és molt important tractar els temes delicats d’una manera més ampla.
-Els contes de fades, representades moltes vegades mitjançant l’imaginari de la companyia Disney, tendeixen a idealitzar i suavitzar molts temes. Creus que protegim amb excés els xiquets i les xiquetes?
-Sí que hi ha una tendència a sobreprotegir els menors. Ara que es parla tant del relat i de l’storytelling; crec que no cal contar la crua realitat, però sí fer, precisament, un storytelling que siga raonable i respectuós sense caure en contar una milonga. A un xiquet o a una xiqueta de 9 o 10 anys no li pots explicar detalladament com una dona ha estat assassinada, però sí el que passa quan no es respecta o quan un company té una resposta que no és respectuosa. Hi ha coses que pot entendre.
Crec que, en general, els xiquets i les xiquetes, i el públic que veu la televisió, són més intel·ligents del que pensen programadors i gent que fa continguts.
-També imparteixes tallers de foment lector. Què dius als xiquets i a les xiquetes per animar-los a llegir?
-Hi ha moltes formes d’animar a la lectura. Depèn. Si vaig amb els llibres d’Empar porte una presentació i parle de l’ofici d’escriure, del procés creatiu, de com s’estructura un llibre... Els anime, a més, a tindre una llibreta d’idees i els parle del cervell; perquè quan més lliges, més plasticitat hi tens. Els conte com la lectura els ajuda a créixer i que, amb la lectura, ixen beneficiats sí o sí.
Si són més majors, el que m’interessa és el pensament crític. Llegir et dona la possibilitat d’establir el teu propi discurs i contrastar la informació. Si la gent llegira més, no hauria tantes fake news.
-Portes molts anys fent aquestos tallers. Els xiquets i les xiquetes llegien més abans que ara, que estem en la gran era de la pantalla i la imatge?
-Els índex de lectura a València són per a plorar, en general. La fundació FULL i altres informes sobre lectura mostren que els xiquets i les xiquetes lligen molt fins l’institut; quan arriben a l’ESO, es perden. I és un fet que, evidentment, preocupa, perquè en infantil i primària sí es llig i es veu com el foment lector obté fruits. És una pena, perquè moltes vegades sí que els pots recollir més endavant com a adults que trien lectures de manera lliure, però altres es perden per a sempre.
I per a mi llegir no sols és llegir un llibre, sinó fer-ho mitjançant altres plataformes: llibre digital, tauleta... Gemma Lluch, filòloga i experta en literatura infantil i juvenil, ho diu: “Es pot llegir en qualsevol plataforma i això també és lectura”. Per a mi, lectura és qualsevol cosa que t’òbriga els mapes mentals i et porte a llocs on tu, amb el que saps, no hi aniries.
-Ara es parla molt dels audiollibres. Això és lectura?
-L’audiollibre o la lectura en veu alta m’agrada molt, perquè és un format que connecta amb l’origen de les històries, en les coves, i amb l’oralitat. El primer relat, al cap i a la fi, és la paraula, la tradició oral i el llegir en veu alta. Quan els menuts no saben llegir, sempre convide els adults a què els conten contes en veu alta, perquè s’estableix un vincle emocional, d’una banda, pel conte i, de l’altra, pel temps que dediques a explicar-lo. Ambdues històries conviuen, la de la història i la teua interpretació (la que fas amb la veu, el to i la respiració).
Per això, llegir en veu alta o escoltar un audiollibre és molt interessant. No és la mateixa acció d’obrir un llibre, però sí suposa llegir, d’alguna manera, una història. I funciona molt bé per a la gent que fa running o per a la gent que està malalta i que, amb uns auriculars, té la possibilitat d’accedir també a aquestes històries.
-Començares a escriure reflexions en El fémur de Eva en un moment on no era tan habitual opinar a la xarxa. Ara que estem en un moment on tot el món dona la seua opinió, especialment a les xarxes socials, creus que totes les opinions són igual de vàlides?
-Totes les opinions són vàlides perquè tot el món té la seua opinió, però no totes tenen la mateixa vàlua. No és el mateix una persona amb una formació, trajectòria o sistema de valors que una altra que no els tinga.
Per a mi és important que l’escriptura tinga un ús públic, que servisca per a alguna cosa, que tinga un impacte positiu i que puga canviar les coses. Per això, has de saber ben bé què vols escriure, en quina àrea de la realitat vols impactar i ser responsable del que escrius. Fer aquest tipus de periodisme conscient no és fàcil. El que s’ha perdut, i és la meu percepció, és el matís. En els matisos estan les veritats; i s’han perdut els matisos intel·ligents i brillants de moltes persones.
Jo vaig començar en 2011 amb les xarxes socials... i ara no són les mateixes. Algunes coses han anat a pitjor, altres a millor. Però sí estan molt reactives, ha augmentat el nivell d’agressivitat. Sempre hi ha hagut insults, però ara hi ha un nivell de violència realment preocupant.
Fotos: KIKE TABERNER.-Estava pensant en com les xarxes socials s’incendiaren aquesta mateixa setmana pel llibre de poemes de l’exconcursant d’OT, Alfred García, i com es qüestionava durament la seua qualitat. Es plantejava, a més, de qui era la responsabilitat de publicar un llibre que pareix respondre més a motius comercials que editorials: si del propi autor, de l’editorial, del públic que no té suficient criteri o consciència crítica...
-Quan passa açò no podem quedar-nos únicament amb el trending topic. Darrere d’eixe llibre i d’eixa poesia hi ha una persona que, abans d’escriure’l, ja havia sigut vilipendiat per altres coses a Twitter. Ha fet un llibre de poesia, però crec que si haguera fet el pino puente, també la gent l’haguera criticat.
Respecte a les responsabilitats... bé, crec que no n’hi ha: el xic ha escrit un llibre de poemes, una editorial ha considerat interessant publicar-lo i a Twitter li han fet xixines. No hi ha més. No crec que siga una errada publicar un llibre de poesies d’Alfred, perquè les editorials també busquen, al cap i a la fi, vendre llibres.
I açò és tot un debat. És el mateix que demanar responsabilitat a qui li publicava llibres a Belén Esteban en el seu moment. Això és escriptura? Sí. És literatura? No. Hi ha persones que no han llegit mai, i s’han apropat a un llibre de Belén Esteban i han llegit així? Sí. Com a inici... bé, no és el desitjable, però potser en una situació meravellosa, hipotètica i d’optimisme antropològic (com és el meu cas), una persona s’enganxa amb aquest llibre i, si aconseguim oferir-li un altre tipus de lectura, potser guanyem un lector o lectora.
-Ensenyes persones a comunicar-se de manera eficaç, una cosa que sembla més important ara que mai: tot el món, al cap i a la fi, necessitem comunicar-nos. Què deuríem saber al respecte?
-La comunicació eficaç serveix per a l’àmbit públic i també per al privat. De fet, sempre, quan acabem d’impartir un taller, molta gent em diu que li serveix moltíssim per a la seua vida personal. I és així. Jo recomane sempre la gestió interna, és a dir, que tot passa per una responsabilitat del discurs. Cap persona té la capacitat de fer-te dir allò que tu no vols.
Una de les eines que es valoren més en els currículums no acadèmics és el llenguatge no verbal, el verbal, quina capacitat assertiva tens d’articular un discurs i quina és la teua capacitat per expressar de manera respectuosa allò que vols dir. Inclús a l’hora d’emetre una opinió, plantejar una idea, formular un projecte o demanar, qui sap, un augment de sou. Si tens una comunicació eficaç i assertiva, i fas un ús persuasiu de la llengua, de la teua parla, tens més possibilitats d’aconseguir els teus objectius.
La gent que gestiona bé el discurs, gestiona millor la seua vida. Sempre. La comunicació eficaç és aquella que no fa mal, que no trenca el sistema; aquella que t’ajuda a guanyar una negociació, a aconseguir un millor lloc de treball, a tindre unes relaciones personals més sanes i empàtiques. Això és comunicació eficaç, i és tant per parlar en públic, com en xarxes, perquè a hores d’ara les xarxes també suposen parlar en públic.
Hi ha gent que en públic està d’una manera, i en xarxes, d’altra. I quan estàs com a professional, el relat ha de ser coherent. Si el que dius i el que eres està en consonància, les persones t’escoltaran. I això no vol dir exposar completament la teua intimitat, simplement tindre una estratègia comunicativa i decidir què vols comunicar i què no.
En definitiva, per parlar bé en públic fa falta una bona gestió interna emocional, una bona gestió de la respiració i haver preparat molt bé els continguts. Eixes tres coses són indispensables.
-Per què es produeix eixa incoherència de ser d’una manera en públic i després d’altra en xarxes?
-Eixa incongruència té lloc perquè abans d’entrar en xarxes no ho fem en la autogestió de parlar en públic. Qualsevol persona que s’ha preparat o ha fet una formació d’aquest tipus sap que abans d’exposar-se ha de fer una respiració, ha d’estar en contacte amb les seus emocions, ha d’haver treballat el seu discurs... i quan puja a escena, sap que hi ha un risc i mirades. En casa, amb la tauleta, no; per això soltes el que et dona la gana. I és més fàcil ser incoherent.
És molt important en xarxes no estar com si no passara res, perquè no ho oblidem: estàs parlant en públic. Hi ha persones que han escrit un tuit desafortunat i després han hagut d’abandonar la xarxa o persones que han sigut acomiadades per un tuit. No pots publicar el que vulgues... o sí, però assumeix les conseqüències.
I també passa amb els menors. Jo no parle mai d’autocensura: parle d’estratègies. Als nanos no pots dir-los que no estiguen a Instagram. L’opció no és agafar i llevar-los el mòbil, sinó proveir-los estratègies i ferramentes i fer un acompanyament perquè hi estiguen de manera segura. I el mateix amb els adults. Tenim una eina brutalment potent i la gent no l’està utilitzant d’una manera ètica i racional.
A mi, de vegades, m’han arribat tuits quan he posat alguna cosa compromesa en els que em diuen de tot. Normalment, les persones que tenen un discurs agressiu no volen dialogar, sinó captar la teua atenció i col·locar la seua veritat; si entres a justificar la teua, ja t’han enganxat. Per això, recomane no discutir coses que són veritat. Jo no discutiré sobre els drets humans, perquè açò no és opinable. No perdré tres segons de la meua vida amb un trol a internet que em diga que la violència de gènere no existeix. I tampoc entraré a la provocació.
-Estem a punt d’acomiadar-nos de l’any 2019. Quins llibres i autors/es has descobert aquest any?
-Storytelling, la escritura mágica de Carlos Salas; Somos lo que hablamos, de Luis Rojas Marcos; Frankenstein en Bagdad d’Ahmed Saadawi; Empatia (editat per Harvard i molt ràpid de llegir). Per parlar en públic, un dels més complets és Els secrets de parlar en públic. Guia pràctica de Mariona Casas, Josep M. Castellà i Montserrat Vilà Santasusana... I, de llenguatge no verbal, El cuerpo habla, un llibre d’un exagent de l’FBI (Joe Navarro) molt interessant.
