Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Símbol d’una defensa infal·lible de la cultura

L’adéu a Pep Cortés, la veritat més absoluta del teatre valencià

22/12/2019 - 

ALICANTE. Pep Cortés va néixer un 5 de maig de 1945 al carrer Santa Rita d’Alcoi. Moments convulsos –amb la fi de la primera etapa franquista, també de la Segona Guerra Mundial- que van incidir al si d’una família humil, dedicada a la subhasta de mantes al poble pròxim de Benilloba. La història del teatre valencià, sense gairebé ser coneixedora, feia una espècie d’annex per donar pas en la memòria a qui ha estat una de les seues màximes figures, i que ha marxat recentment amb 74 anys fruit d’una malaltia que arrossegava des de feia temps. Símbol d’una defensa infal·lible de la cultura, llengua i ideologia incloses.

“Pep era capaç de fer créixer flors allà per on passava”. I en territori erm, inclús. Segurament, aquesta és una de les frases més dolces que el seu company i amic Joanfra Rozalén guarda per a ell. El responsable de la companyia alcoiana La Dependent recorda els inicis, molt estrets entre tots dos. “Som fills d’una manera de ser, aquella que impulsà Pep Cortés”. Qui anava a dir-li a aquest últim que, malgrat estudiar per a pèrit mecànic, opositaria com a inspector de treball, per finalment esdevindre un gran homenot de l’escena efervescent del teatre —provant-se primer al grup amateur Evohé—, i també al cinema i la televisió. I d’una manera poc baladí.

La història de l’actor i director Pep Cortés es reprèn als anys setanta a la ciutat de València. Una dècada després, Barcelona el rep amb els braços oberts. És doncs als huitanta quan funda, junt al seu col·lega Raül Torrent, el segell Universal-Comics, amb l’estrena de Qui vol un miraclet, de Dario Fo, a la ciutat comtal. Destacant els seus anys a Castelló, on desenvoluparia la seua gran passió, Pep no oblida el seu poble, Alcoi. Amic de l’Ovidi Montllor i de Màrius Silvestre, amb qui també va treballar, mèrit seu és el gran pas que la companyia Teatro Estable La Cazuela dóna cap a la seua professionalització, i que ell refunda en 1987 com La Cassola. Dirigeix llavors l’obra Ací no paga ni Déu, també de Fo. “A La Cassola ja començà a incentivar a tota una generació”, explica Rozalén. 

Noms com el de Pepa Miralles, Pep Sellés o Joan Gadea comencen a sonar en l’escena valenciana, actors i actrius que segueixen, fins a dia d’avui, formant part de La Dependent. “Totes dues companyies conviuen fins que arriba un punt que Pep esdevé director d’aquesta; n’és el primer. Sense ell, jo no estaria ací, va marcar el nostre rumb”. La segona gran pedrera d’actors i actrius vindria amb la proposta de Teloneries, impulsada arran d’un curs a la Casa de la Cultura d’Alcoi, amb l’objectiu d’elaborar una tria dels millors talents. D’aquesta tanda, Gabriel Calleja, Xavi Francés, Jordi Carbonell, Xavo Giménez, Jonathan García i Rubén Mira, entre d’altres promeses del moment que segueixen treballant a l’escena valenciana. Tots i totes, doncs, fills i fills d’en Pep, de certa forma.

L’homenatge a Barcelona

Un caràcter totalment avantguardista, el de Pep Cortés, que es va colar entre muntanyes, fent mossa. Com una brúixola que guia. “Pep ja intueix que ocorre quelcom, en aquest imminent tardofranquisme”. Una “capacitat innata” per a seduir als seus papers, reconeix Rozalén, combinada amb una perfecta “coherència d’idees” i la seua militància política d’esquerres. “El seu tarannà era reivindicatiu, social i de construcció d’un país”. De fet, Pep es presentaría a l’alcaldia d’Alcoi pel partit UPV, Unitat del Poble Valencià, gènesi de l’actual Bloc, amb l’eslògan ‘Xe, què bé”. Per tot açò, era excepcional. “Ell creava la història; de la por dels actors, en feia un espectacle”. Rozalén el compara, fins i tot, amb un altre gran creador valencià, Carles Santos, amb qui Cortés va compartir escenari. “Santos en una altra disciplina, lírica i òpera. De Pep destaca la seua habilitat de terrissaire, ja que era capaç de crear quelcom bell i útil, a la vegada”. 

Una capacitat de fer que li valdria conviure la censura, sense patir-la directament, però també innombrables reconeixements, entre d’altres, dos premis de la Generalitat Valenciana que va rebre en 1997: un a la millor direcció per Terentius i un altre al millor actor per La Lliçó, d’Eugene Ionesco. Esmentar solament uns pocs dels seus títols, tant aquells on aparegué com actor que els de director, seria no fer-li justícia, a Pep Cortés. Inoblidable el seu paper a la sèrie televisiva Senyor Retor, i el treball amb grans directors de cinema, com Luis García Berlanga, Ken Loach, Fernando Trueba o Bigas Luna, en la seua famosa intervenció, també reconeguda, a Son de mar. Rodejat de grans del moment, com Els Joglars, Cortés va fer de pont indestructible entre Alcoi i la part més independent de l’escena teatral.

“Tenia la capacitat de reinventar-se”, detalla Rozalén. A Alacant ciutat, també va ser precursor en molts aspectes: va dirigir un text d’un altre alcoià, Ximo Lloréns, sobre Jean-Baptiste Poquelin Molière, que venia del Centre Dramàtic de la Generalitat, per primer cop a la ciutat, i també va col·laborar en el Teatro Elisa amb l’espectacle Lentejas, entre d’altres. Mencionar la vegada que va recitar, a una conferència sobre teatre a la Universitat d’Alacant, la primera versió de El meu poble Alcoi. “Ell es preocupava molt per ajudar als actors i actrius que començaven: recorde que li va telefonar el prestigiós director Ariel García Valdés perquè col·laborara amb ell amb una obra del Centre Dramàtic Nacional. Pep li va dir que no podia anar a Madrid perquè estava preparant Teloneries, a Alcoi”. O la vegada, recorda el director de La Dependent, que va donar els diners d’un guardó a l’Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV), a l’any 1989.

Milers d’anècdotes que es van posar de manifest a l’homenatge que, el passat dissabte, 14 de desembre, va acollir el Teatre Poliorama, en to emotiu, alhora que divertit, des de les 11 del matí. Fins a 500 persones, entre les quals es trobaven la seua dona, Sílvia Bonfill, i també les seues dues filles, Aitana i Pirena, de 17 i 14 anys, a més de noms destacats de l’escena, com ara Juanjo Prats o l’actor català Lluís Soler, i diferents professionals del sector de Castelló, Alcoi i Alacant. “Va ser una festa de paraules, cançons, interpretacions i imatges”, confessa Rozalén. “La idea és poder retre un altre homenatge més a prop de casa”, ha avançat Rozalén. Al seu Alcoi.

Neus Agulló, la seua parella als escenaris

En aquesta última etapa, Cortés havia estat col·laborant en l’homenatge a Carles Santos, a Vinaròs, a banda del paper que estava interpretant al musical Sugar, que compaginava amb la direcció de Els Dies de la Nit, amb Tomàs Mestre i Neus Agulló. Precisament amb l’actriu alcoiana guardava una relació molt especial, la parella amb qui compartia fidelitat als escenaris, tant a cinema com a televisió, i teatre, és clar. Ella també ha lamentat molt la seua pèrdua. “Coneixia a Pep, bé, el conec, des de fa quasi cinquanta anys”. 

El primer treball conjunt va ser en l’obra El rabo, de José Ruibal. “Ell feia de gos, i Miquel Martí i jo fèiem de gosses”. Ahí es van conéixer. I després Pep marxà a Castelló. “Quan va tornar em va dir que, si jo li deia que ‘sí’, es quedava i montava Ací no paga ni Déu”. L’actriu destaca l’honestedat de Cortés. “A més no poder, amic dels seus amics; també un poc carota, era molt còmode (riures)”. Els assajos, moltes vegades, eren a casa d’Agulló. “Al menjador, o fora, a la galeria; ell sempre amb la seua boina”. En teatre, sempre li donava un consell, recorda ella: “Anar amb la veritat per davant”. L’actriu d’Alcoi no ho dubta: “És el director que més m’agrada de tots amb qui he treballat”. Pep Cortés, no hi cap dubte: la veritat interpretativa més absoluta del teatre valencià.

next
x