Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

música

'Everybody Hurts': Tothom té el seu dolor

18/04/2020 - 

VALÈNCIA. Les primeres nàusees i la revolució hormonal van arribar, des de Berlín, la nit del 9 de novembre de 1989. Eixa nit gelada, curiosament, tocava a la seua fi una Guerra molt més freda. A Berlín queia molt més que un mur, queia la correlació de forces entre dos sistemes econòmics que, mirant cadascun d’ells fixament els ulls de l’altre i amb el dit acariciant constantment el gallet nuclear, impedien l’expansió salvatge, en tots els sentits, de l’altre.

Encara era prompte per a dir-ho, feien falta més proves, observar tots els signes físics, la confirmació dels metges. Una confirmació que va arribar dos anys més tard, amb la caiguda de la Unió Soviètica. Ja no n’hi havia cap dubte: el segle xxi es trobava en gestació.

Eixe mateix any, en 1991, encara que alguns mesos abans, quatre xicots d’Athens, un xicotet poble universitari al nord-est de l’estat de Georgia, als Estats Units, aconseguien l’èxit mundial després d’una dècada bregant a les trinxeres de l’underground musical. De fet, el portal AllMusic va dir d’ells que REM va marcar el punt en el qual el post-punk es va convertir en rock alternatiu”. Una banda que va nàixer l’any 1980 quan Michael Stipe, cantant, i Peter Buck, guitarrista, es van conèixer a la tenda de discos on el segon treballava i van començar una discussió al voltant dels quatre primers àlbums de Patti Smith.

Ells van decidir celebrar l’embaràs, que ja es veia vindre, amb un disc que realment feia honor al seu nom: Out of Time. Al seu seté àlbum jugaven amb la tradició, el rock o la psicodèlia hippy barrejant-los amb els nous sons de principi de la dècada per regalar un meravellós disc atemporal ple de cançons imperibles.

Semblava que en aquells, ara feliços, anys 90 ja no hi havia un enemic extern contra el qual lluitar, i aleshores tocava la introspecció interior, saber qui volíem ser a partir d’aquell moment. Una introspecció que, en el plànol musical, va semblar caure en la ràbia, la fúria i l’obscuritat que des de la ciutat de Seattle (Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alice in Chains, etc.) va envair la resta del món. Qui sap si tal vegada com una resposta exagerada a la frivolitat musical present a les llistes d’èxits al llarg de la dècada anterior. L’etern leitmotiv de cada generació: matar el pare per tal d’ocupar el seu lloc. Una obscuritat a la qual els grups esmentats es van llançar sense saber encara que s’emportaria a més d’un per davant.

Així, l’any següent, REM lliurava la seua obra mestra. Amb Automatic for the People (1992) coronant cimeres creatives que mai tornarien a aconseguir de nou. Podria dir-se que Out of Time i Automatic for the People són les dues cares d’una mateixa moneda. Si el primer desprenia lluminositat amb cançons com “Shinny Happy People”, “Near Wild Heaven” o “Radio Song”, el seu successor emanava un to més fosc, ombrívol, melancòlic i amb temes que giraven al voltant de la tristesa i la desesperació. Temes com “Drive”, “Try not to breathe”, “Sweetness follows” o “Find The River” així ho testifiquen.

Enmig de l’immens tracklist, hi ha una cançó que ha esdevingut en clàssic atemporal, un tema la insondable bellesa del qual no ha aconseguit esborrar la seua constant sobreexposició en radiofórmules al llarg de les tres dècades que han transcorregut des que es va publicar. Es tracta del quart single del disc, Everybody Hurts”. Una composició del bateria, Bill Berry, a la qual va acabar de donar forma Michael Stipe. Tema acabat d’arrodonir pels meravellosos arrencament de corda que John Paul Jones (exbaixista de Led Zeppelin) va escriure per alguns dels temes del disc.

Segons la banda, la cançó va ser escrita pensant en la depressió adolescent, per això de la seua lletra clara i directa. La soledat, l’ansietat, l’estrés i la depressió. Les malalties que a finals del segle passat i principis d’aquest es vaticinaven com les grans malalties del segle xxi. No obstant la seua intenció inicial, ja ha esdevingut en un clàssic amb el qual qualsevol persona de tota edat i condició pot identificar-se en eixos moments en què es troba presa de la frustració. Un intent de veure la llum enmig de la foscor.

El segle xxi va nàixer amb retard, més tard del que totes i tots esperàvem. Va ser un naixement violent, per cesària, i el nou segle va ser tret amb fòrceps amb la forma de dues torres caient enmig de Nova York. Dues torres que van caure a Nova York, el cor de l’imperi, però l’ona expansiva de les quals va canviar el món per sempre. Una vegada més la depressió, la ràbia, el xoc. 

Tal vegada, en aquell clima de la primera dècada del segle era normal que “Everybody Hurts”, ja esdevinguda en clàssic, va ser versionada i adaptada al repertori de gent com Bonnie Tyler, Paul Anka, Joe Cocker, The Corrs i un llarg etcètera. Una dècada en la qual els mateixos REM serien reconeguts com a mites amb la seua introducció al Saló de la Fama del rock-and-roll l’any 2007.

No obstant això, ja havien tret cinc àlbums més des d’Automàtic for the People, semblaven conscients de quina havia sigut l’obra mestra per la qual serien recordats. Per això, a la cerimònia van interpretar una altra cançó del àlbum, “Man on the Moon”, amb la companyia de luxe d’Eddie Vedder (cantant de Pearl Jam), que minuts abans havia sigut l’encarregat de pronunciar el discurs d’introducció de REM al Saló.

Si el naixement es va retardar, l’adolescència del segle xxi va ser prematura, adaptant-se a la velocitat embogida d’un nou segle que ja es movia a través de cables de fibra òptica. Un acne salvatge, una adolescència frustrant i violenta que va començar oficialment, més que amb el canvi de veu, pol·lucions nocturnes o l’arribada del període, amb la caiguda de Lehman Brothers, en setembre de 2008, també a Nova York, la capital econòmica de l’imperi.

I ja se sap com van aquestes coses: quan l’imperi esternuda, la resta del món es refreda. I més que un esternut, el món va patir una pneumònia en forma d’una crisi econòmica brutal que es va emportar moltes vides i molts somnis per endavant. Les conseqüències d’un capitalisme salvatge que ja no hi havia ningú que frenara i que s’ho va engolir tot fins que quasi acaba engolint-se a si mateix. Una pneumònia de la que fins fa no res encara estàvem tremolant i de la qual ja semblava que ens recuperàvem molt a poc, a poc, a poc. Un altre xoc.

Enmig d’aquell context, els REM van dir adeu anunciant la seua separació l’any 2011. “El més important d’assistir a una festa és saber el moment en el qual te n’has d’anar”, va dir aleshores Michael Stipe. Des d’aleshores, cap gira de reunió alimentària. Senzillament, sentien que ja havien dit tot allò que havien de dir, i en un exercici d’honestedat i coherència, van plegar.

Un any abans de l’adeu de la banda, “Everybody Hurts” encara seria objecte d’una altra revisió, aquesta vegada amb finalitats benèfiques. L’any 2010, en un intent per recaptar fons per a les víctimes del terratrèmol d’Haití, l’aleshores primer ministre britànic Gordon Brown li va demanar a Simon Cowell (executiu de Sony Music, jurat d’American Idol i responsable de programes com Got Talent o The X Factor) que organitzara un single benèfic. La cançó que van triar com la més indicada per aquest moment de xoc va ser, efectivament, el tema de REM. El grup de Georgia va cedir els drets de la cançó i la llista de participants en la nova versió comptava amb Bon Jovi, Mariah Carey, Rod Stewart, Miley Cirus, Robbie Williams o Kylie Minogue, entre d’altres.

Sí, semblava que la pneumònia ja havia passat, i tot just quan començàvem a respirar, un segle xxi que ja havia sobreviscut al terratrèmol de l’adolescència ha arribat ja a la seua majoria d’edat. Una vegada més, amb un altre xoc, que ja semblen cíclics de dècada en dècada. Sembla quasi que per a explicar l’evolució de l’espècie humana al segle xx, més que al darwinisme hauríem de recórrer a La doctrina del xoc, de Naomi Klein. Canvien els temps, canvien els paradigmes.

Aquesta vegada la inesperada galtada a mà oberta ha vingut de Xina, qui sap si tal vegada el pròxim imperi. Un cataclisme invisible els efectes del qual està patint la humanitat sencera. Aquesta vegada no ha sigut necessària la caiguda de cap símbol per tal de mostrar-nos en tota la seua cruesa la nostra fragilitat. Una hecatombe les conseqüències de la qual a hores d’ara encara és prompte per avaluar. Un altre xoc.

Les grans cançons sempre estan a l’aguait, encara que no sonen, esperant el moment en el qual la gent puga tornar a sentir-se identificada amb elles. Tal vegada per això el passat 16 de març, dos dies després del començament oficial del confinament a l’Estat espanyol, els valencians Gener van fer públic a Youtube i a les seues xarxes socials la seua fantàstica adaptació al valencià d’”Everybody Hurts”gravada al llarg d’una actuació en directe de la banda. Perquè les grans cançons també poden traspassar la frontera de qualsevol idioma.

Potser aquesta siga l’última cançó publicada pels valencians, que a principis d’aquest mes anunciaven la seua aturada indefinida. Esperem que no. Gener es troba en una situació d’inviabilitat en la qual es troben la pràctica totalitat de les músiques i músics del nostre territori, hagen publicat aquestes i aquests  un comunicat o no. La situació en la qual ens trobarem totes i tots, de qualsevol professió, quan per fi puguem tornar a xafar carrer i gaudir del Sol damunt dels muscles.

A hores d’escriure aquestes línies, ja portem més d’un més confinats. Estem esgotats, farts, preocupats, tristos pels que han faltat i probablement faltaran. Inquiets per la incertesa del futur. Perquè, com diu la cançó, el nostres dies han esdevingut una llarga nit solitària. Però, la veritat és que quan més fosca és la nit, és tot just abans de la matinada. I quan arribe la llum del dia, ens necessitarem els uns als altres per tal d’eixir endavant, per alçar-nos i continuar recorrent aquest segle en el qual, probablement, ja res s’assemblarà a tot el que coneixíem abans.

Mentrestant, queden les cançons a través de les quals, en un moment o un altre, podem trobar resposta a com ens sentim. Cançons que, com deia un bon amic, poden salvar-te la vida o, almenys, fer d’aquest món un lloc un poc menys fosc. Cançons escrites des de la foscor per prometre l’esperança de la llum.

Perquè hem caigut fins al fons, i a tots ens cal plorar. Perquè tothom té el seu dolor, de tant en tant. Però, cal aguantar. Perquè no, per molt que ara ho semble, no estem a soles.

Noticias relacionadas

next
x