Escriptors blancs, aneu fent lloc: literatura africana amb veu de dona que demana pas als prestatges

VALÈNCIA. Abans de començar a llegir, estimat lector, estimada lectora, et demane que realitzes un xicotet experiment. Promet que no inclou dolor físic. Aparta els ulls de la pantalla (però deixa el text obert, no vaja a ser que se t'oblide tornar), repassa les teues prestatgeries i cerca quants dels títols que les ocupen no han sigut escrits per homes blancs. Vinga, et deixe uns minuts. Ja? D'acord. Perquè no és que la primavera m'haja portat poders màgics, però hi ha altes probabilitats que eixa llista siga prou minsa. Quina circumstància més curiosa. I és que encara en 2021, gran part del nostre consum cultural continua marcat per les mateixes visions eurocèntriques i patriarcals de sempre. Homes blancs pertot arreu. El racisme, en les seues versions micro o macro, encara emmetzina els nostres carrers (bé s'ha vist amb l'odi despertat pel fitxatge de Serigne Mbayé, portaveu del Sindicato de Manteros, per a llistes electorals de Podemos a Madrid), però a poc a poc es van obrint esquerdes que permeten la consolidació d'altres maneres d'estar viu i de narrar el món.

Una d'eixes signatures que van ocupant espai per dret propi a les biblioteques és Kopano Matlwa (Pretòria, 1984), escriptora i metgessa guardonada amb reconeixements tan rellevants com el Premi Literari de la Unió Europea o el Premi Wole Soyinka de Literatura Africana. Després de Florescència i Coconut, l’editorial Sembra Llibres acaba de publicar la seua darrera novel·la, Aigua passada, amb la que continua explorant les entranyes de la Sud-àfrica contemporània.

Racisme, xenofòbia, desigualtats econòmiques, violència sexual… Les protagonistes de Kopano Matlwa ens parlen sense artificis ni solemnitats vàcues dels conflictes de classe, raça i gènere que colpegen la societat sud-africana postapartheid. I ho fan des d’una narració que naix de la intimitat, de l’experiència quotidiana. No debades, les opressions no constitueixen compartiments estancs, sinó que s’entrecreuen, s’inunden les unes a les altres. “La ficció permet establir uns marcs per a abordar qüestions complexes sense fer un al·legat. En aquest sentit, podem dir que la seua obra és política sense mostrar-ho de forma explícita, sinó mitjançant les vivències i conflictes dels seus personatges”, considera Mercè Pérez, editora de Sembra.

Dinamitant el cànon

Com comentàvem abans, el sacrosant cànon literari tradicional —eixe que centrava l'experiència lectora en un llistat de senyors blancs que parlaven de les seues coses— va dinamitant-se a poc a poc, deixant pas a visions del món que van més enllà de les signatures masculines i eurocèntriques que han dominat durant segles el panorama llibresc. “Cada vegada són més les editorials que estem trencant amb eixes línies tan patriarcals, masculines i blanques que ocupaven gran part de l’oferta publicada. Sembra porta ja un temps lluitant per publicar altres veus. Comptàvem amb biografies com la de Rosa Parks o assajos com L’altra banda de la muntanya, de Minna Salami, però ens calia també incorporar la ficció. La nostra idea és anar aprofundint en aquest camí per a conèixer noves latituds i noves històries”, apunta Pérez, qui considera que descobrir aquesta autora “va estar un colp de sort, però ens vam enamorar de seguida. Era el tipus de creació que volíem al nostre catàleg i la considerem com a una imprescindible en l’actualitat”.

En aquest sentit, Deborah Ekoka responsable amb Ken Providence d'United Minds, llibreria dedicada en exclusiva a la cultura africana, considera “imprescindible" que entren noves veus en el mercat editorial “per a mostrar la diversitat que existeix. Gran part del racisme parteix de no conéixer la història col·lectiva. Per exemple, a Espanya sempre hi ha hagut persones negres, però pocs llibres recullen les seues experiències. Si no es tenen en compte eixos altres punts de vista, s'acaba creant un imaginari que no correspon amb la realitat”.

“He vist una gran transformació en els últims 20 o 25 anys. Veníem de la ignorància total, ara hi ha moltes més obres d'autors africans a la nostra disposició i crec que el mercat s'ha fet més receptiu. No obstant això, encara ens queda moltíssim per conéixer de les literatures africanes, ja que la majoria de títols que ens arriben són de creadors que escriuen en llengües europees, com l’anglés o el francés”, indica Marta Sofía López Rodríguez, especialista en literatures africanes, àmbit en el qual ha treballat durant les últimes tres dècades. En aquest sentit, la també docent d'estudis postcolonials percep “una certa avidesa per eixes lectures, per obrir-se a perspectives noves”. En United Minds, guardonada per la Generalitat Llibreria més innovadora al 2020, han “notat molt com ha crescut en els últims temps l'interés per acostar-se a altres històries que potser a part de la ciutadania li resulten llunyanes. Oferir eixos títols ajuda a que el públic s’òbriga a altres realitats i visibilitza eixes altres perspectives, eixos altres llocs des dels quals s'escriu”, apunta Ekoka, que també exerceix de gestora cultural.

Traçar nous horitzons lectors passa també per traduir les obres i fer que arriben a tots els racons del mapamundi. Una missió que no sempre és senzilla. Referències a qüestions socials de caràcter local, expressions col·loquials, apel·latius afectuosos o despectius que no tenen equivalents fora de Sud-àfrica… Traduir tota una galàxia de pensament a les coordenades mediterrànies suposa sempre un repte. Així ho explica Elisabet Ràfols-Sagués, traductora al català de les tres novel·les de Matlwa: “He intentat respectar al màxim la terminologia original i he consultat a especialistes i inclús a la mateixa autora. M’he documentat sobre l’actualitat i la història de Sud-àfrica, però també sobre qüestions com les diferents formes de pentinar-se els cabells de les dones negres. Però eixe procés d’informar-se i aprendre és comú a qualsevol encàrrec de traducció… Quan treballe obres de Joyce també ho faig! Crec que és un dels aspectes més enriquidors de la meua feina: que em permet obrir portes i finestres a paisatges inesperats”. En aquest sentit, reconeix que treballar amb aquests llibres “ha sigut una oportunitat per a apropar-me a tot un món que desconeixia. I, al final, la meua tasca és facilitar als lectors l’entrada a eixe univers”.

Àfrica no té capital ni codi postal

Eixa mentalitat colonial que, encara que ens ho neguem contínuament, ens acompanya cada dia com ho fan les claus de casa, es tradueix en una visió simplista del continent africà. Milers i milers i milers de quilòmetres, cultures i pobles que observem com un espai homogeni, monolític, unitari. També ací la ficció s'alça com a clau mestra per a desbloquejar eixa perspectiva reduccionista i assumir la immensitat d'un continent que es resisteix a ser mirat amb condescendència i paternalisme. En aquest sentit, López ressalta que la situació de Sud-àfrica té “poc a veure” amb la de Kenya o Etiòpia. “Per a molts, existeix una sola Àfrica i extrapolen els problemes d'ací amb els d'allà, no entenen que potser en eixos altres països existeixen prioritats diferents. S'ha estés la idea que el colonialisme va acabar, i no, hi ha altres colonialismes que venen del passat i continuen vigents hui. Sobre aquest tema, recomane llegir El color porpra, d'Alice Walker”, apunta Ekoka.

Acostar-se als relats que naixen d'aquests territoris pot exercir com una eina per a anar sacsejant-nos és racisme que, sovint inadvertidament, fins i tot ens impregna les pestanyes. “Molta gent encara observa Àfrica com un conjunt d'estereotips i la ficció pot oferir una visió més matisada i complexa. Per al lector mitjà, resulta més fàcil entrar en eixes realitats a través d'una novel·la que mitjançant un text històric; Totes dues obres ens poden ensenyar, però la primera enganxa més”, ressalta la docent, qui defensa que “connectar amb la subjectivitat d'uns personatges genera més empatia de la que pot crear un assaig”, explica la docent, qui considera que la literatura ens ajuda “a repensar el passat i les seues conseqüències en el present. A vegades és necessari llepar i llepar les ferides de la història fins a aconseguir que es tanquen”.

Com subratlla l’editora de Sembra, “Kopano Matlwa ens parla de mons que coneix molt bé. Ens parla d’un sistema sanitari amb greus deficiències, de dones de la seua generació, de les desigualtats socials… Però en cada novel·la té una forma diferent d’apropar-nos a la seua realitat i de trencar les visions que podem tindre sobre el seu país. Per exemple, en Florescència aborda els conflictes migratoris dins de Sud-àfrica, quan a Europa es pensa que tota la migració africana té com a destinació els nostres territoris”.

I com a mostra del nostre desconeixement sobre Àfrica, la suposada arcàdia feliç de Johannesburg, Pretòria o Ciutat del Cap. I és que, per a la majoria de la població assentada en les coordenades del pensament occidental, la caiguda de l'Apartheid va suposar la fi dels conflictes a Sud-àfrica. Amb el triomf de Mandela el país es convertia en una destinació paradisiàca on surfejar sense tindre càrrec de consciència. Tot solucionat, circulen. Però la literatura és també una manera de sacsejar tot allò que donem per descomptat. Per això, Matlwa nega la major i precisament dels conflictes que agiten als seus compatriotes just després d'eixe moment que va acaparar pantalles i portades. Ja siga la xenofòbia incrustada cap a altres poblacions africanes, ja siga el fet d'haver heretat i continuar reproduint unes estructures econòmiques que mantenen la desigualtat racial revestida de diferències de classe.

I és que, subratlla Pérez, després de l’Apartheid, Sud-àfrica “no és una taula rasa, sinó que perpetua conflictes derivats de l’anterior sistema: violència, altíssimes tasses d’atur juvenil… Les noves generacions han crescut sense l’esperança de Mandela i es troben amb una igualtat formal, però també amb molts problemes estructurals… i sense figures de referència — recorda—. Però, les històries de Matlwa també mostren que, malgrat tot, sempre hi ha escletxes per produir canvis”. “Encara que els joves sud-africans negres hagen crescut en un context de major llibertat, els fets que conformen la memòria col·lectiva no es dilueixen tan ràpidament”, apunta Marta Sofía López.

Sang menstrual, violència sexual i espiritualitat

Les obres de Kopano Matlwa estan repletes de veus de dona, veus polièdriques, plagades d'arestes, clarobscurs i matisos. Veus complexes i contradictòries, amb inquietuds i temors. Veus que aspiren a ser propietàries del seu propi destí. En eixe sentit, Marta Sofía López tracta de fugir de mirades paternalistes i defensa que les dones africanes compten “amb els seus propis mecanismes d'apoderament i negar-los és negar que tinguen agència i autonomia. Són agents actius de la seua pròpia història”.

De fet, al costat d'assumptes com les relacions maternofilials, la vocació professional o l'amistat, Matlwa realitza esbossos en els arguments de Coconut o Florescència sobre la relació de les dones amb el seu cos, ja siga a través de la sang menstrual o de la manera de pentinar-se. Una corporalitat fiscalitzada per la mirada patriarcal.

La religió i la sexualitat femenina travessen també la seua obra com a elements primordials en la construcció de la identitat. La primera, en tant que representant de la tradició i dels valors comunitaris, però també de la repressió i el control. La segona, com un espai de desig i d'èxtasi, però també de venjança i càstig en forma de violència sexual. Pedres de toc que juguen un paper crucial en les vides dels seus protagonistes.

Les literatures africanes són un present que es conjuga sense admetre tebieses. I encara sort, perquè com de terrible seria la vida sense l'oportunitat d'apuntar-nos als universos creatius que es construeixen a 10, 100 o 100.000 quilòmetres de casa.