Dénia, anys 20; foto guanyadora del concurs 'Els riuraus i l'Escaldà' presentada per Toni Rodriguez. L’escaldà, la transformació del raïm de moscatell en pansa, els riuraus, arquitectura rural i patrimoni de poble llaurador, les estisoradores, quadrilles de dones que tallen el raïm de taula per a deixar-lo ben bonico i atractiu per a vendre, els jornalers que fan la temporada any rere any. Els comerciants que van viure moments d’esplendor quan la pansa, abans de la fil·loxera, era el nostre ‘doblet d’or’… La tradició, que malgrat algunes hores baixes -ben bé dècades-, encara perdura en llars, terres i camps. I finalment la bona nova, el Consell que tot just aprova aquest mes d’agost el decret que declara l’Escaldà com a Bé d’Interés Cultural Inmaterial (BIC).
Maneres de fer que perviuen cada any a l’estiu a les comarques de La Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor, la Vall dAlbaida, Les Riberes i l’Horta Nord. Un mètode d’escaldat per a tallar la pell al raïm i reduir així el seu temps d’exposició al sol. Els seus orígens es remunten als temps dels romans. Grans de raïms dessecats en la vinya o escaldats en un lleixiu elaborat amb cendres de sarments, calç i aigua. Pell de raïm tallada sobre canyissos al sol. La pansa com a tresor. Històries de famílies que cada any s’ajuntaven per fer l’Escaldà.
I llavors el BIC en deixa així, escaldats en positiu, sense vapor calent ni aigua bullint que ens creme. Per una vegada airosos i no malparats ni malparits. Ben pansits. Fem-li la guitza a les connotacions negatives del diccionari sobre aquests adjectius. Estem gustosos, reblanits de contents perquè es posa en vàlua la tasca feta pels nostres avant-passats. Conservem els costums, preservem la memòria i fem país. Fem bondat.
I és que aquesta festa de l’escaldà representa una manera de viure lligada a la terra i als seus fruits. Un orígen agrícola, llaurador, que va marcar una època daurada que ara es vol recuperar, com a mínim, de l’oblit. Uns anys gloriosos (de fet, més d’un segle) on el comerç de la pansa va fer que Dénia i el seu port es convertiren en punt d’encontre i partida d’exportacions internacionals.
Postal amb la carga al port de Dénia de pansa.La pansa com a eix central de l’economia de la Marina. Imagineu-vos al S.XIX els carros dels llauradors tirats per cavalls en direcció al port per a descarregar. Estampes pobletanes o portuàries de Dénia ciutat. Famílies senceres amb l’ajuda dels amics a les vinyes. Homes, dones i xiquets. Vaixells carregats amb caixes de panses de gamma alta, amb etiquetes exquisides destinades a un consumidor anglés, francès, europeu del nord, i fins i tot nord-americà.
El moscatell en totes les seues formes ha esdenvingut força motriu de la nostra societat i sembla que poc a poc revifa de les seues cendres i explosiona amb força a la cultura local. La Marina Alta és indissociable de la pansa i el moscatell. Està en el seu ADN com el mar i la muntanya. Com l’ametlla, l’oli i l’arròs (de la marjal). També com el vi autòcton -moscatell d’Alexandria i giró- , cada cop més acurat i present en els cellers locals. Esperem que aviat també en restaurants i llars.
Encara hui podem entreveure com va ser aquell paisatge oníric de suor, dolçor de moscatell, i treball, molt de treball. Bancals de vinyes, com el que ara es vol tornar a plantar al Castell de Dénia, riuraus com el del Senyoret a Jesús Pobre on enguany es tornarà a celebrar el proper 26 d’agost una escaldà pública, oberta a tots. Rituals com el de botar foc la caldera. I de pas, tallers de canyissos i llata, danses, música, germanor i tradició…
Memòria de poble que es recupera a través dels seus amants. Llibres i revistes sobre els Riuraus, fotografies que capturen l’essència mateixa d’eixe passat no tan llunyà, exposicions, festes populars de l’escaldà, museus etnològics, llauradors entossudits, recuperació dels cantars populars, tot un país tan nostre per les seues costums, els seus arrels i la seua saviesa popular. Equiliquà, aquí som i ens trobem els valencians, una colla de mediterranis de soca-rel.
