Emili Gómez Nadal, el valencianisme discret de l’exili

VALÈNCIA. Viatjar de jove, allunyar-se d’allò que és propi, té dos cares: obrir la porta que trenca amb el passat i, alhora, redimensionar el sentiment de pertinença al lloc on s’han fet les primeres passes vitals. En l’epíleg dels feliços i bojos anys 20 i a la vora de la il·lusionant i convulsa dècada dels 30 del segle passat, l’oportunitat d’elecció entre quedar-se i anar-se’n fora per a encetar una carrera acadèmica era excepcional, com ho va ser també la trajectòria i el valencianisme de l’historiador Emili Gómez Nadal.

En 1928 la seua biografia només comptava encara la condició de ser fill d’una família liberal  benestant –mig germà per part de pare de Nicolau Primitiu i Eliseu Gómez Serrano– i la d’un alumne brillant de Filosofia i Lletres, secció d’Història, que havia acabat la carrera amb premi extraordinari. Tot i pertànyer a una promoció marcada pel compromís de la lluita contra la dictadura de Primo de Rivera, les seues prioritats se centraren inicialment en la tasca acadèmica. L’estima per la llengua i la reflexió sobre l’existència d’uns valors comuns diferenciats no van aflorar en ell fins a arribar a Madrid, on es va desplaçar en un trasllat forçat per una beca de la Diputació que l’obligava a completar la seua formació científica a la capital de l’Estat. 

La seua especialitat, el que li movia, era l’americanisme, la història de la colonització espanyola d’Amèrica, un interés que va complementar amb recerques en l’Arxiu d’Índies a Sevilla. El jove historiador despuntava. Desplegà la seua dotació per a la investigació, admirada pels catedràtics de Madrid, que observaven en ell el desenvolupament de qualitats que “mereixen la més alta estimació”, segons registrava l’informe de la Facultat de Filosofia i Lletres. Durant l’any d’estada a la capital castellana, en paral·lel als cursos de doctorat i l’inici de la tesi, despertà el nacionalisme valencià que l’acompanyaria ja per sempre.

El naixement d’un valencianisme marxista

Tenia 22 anys. En aquella primera època era valencianista com ho eren el seu germà Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Adolf Pizcueta o Manuel Sanchis Guarner, que fundaren llavors Acció Cultural Valenciana i la revista Acció Valenciana. “El que és diferent en ell és que posteriorment, en 1933-1934, se n’anà a París. Allà conegué un altre món, el del marxisme i el comunisme. Canvià completament. Intentà conjugar marxisme i valencianisme, i això el singularitzarà”, descriu el professor de llengua i investigador Josep Daniel Climent, autor de l’Epistolari (1925-1968). Nicolau Primitiu Gómez Serrano - Emili Gómez Nadal (Generalitat Valenciana, 2014).

La seua recerca i els seus interessos es van traduir en un enfocament teòric del problema nacional, com ho revelen les línies que va escriure en maig de 1931, acabada d’estrenar la Segona República, en la revista Avant, una de les publicacions que va impulsar: “Una de les tares més grosses dels partits polítics que fins ara s’han fet càrrec de l’administració de l’Estat espanyol ha segut l’absoluta manca d’una cultura política que els permetrà emancipar-nos dels llocs comuns [...]. Un greu mal este del provincianisme; part de la nostra gent, aquella d’una més fina cultura i sensibilitat, es sent xuclada per la irresistible atracció envers el mirall de la capitalitat, mentres la vida autòctona i la seua direcció queden en mans dels mediocres o dels arribistes immigrants d’altres bandes. ¿Com resoldre esta crisi d’hòmens, entusiasmes i austeritats en la nostra terra? Donant contingut espiritual, d’acendrat patriotisme, als organismes administratius i culturals del país”.

No debades, en aquells moments participà en la creació de l’Agrupació Valencianista Republicana i fou un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932, com el seu germà Nicolau Primitiu. De fet, Gómez Nadal esdevingué un dels intel·lectuals amb millor formació d’un valencianisme orfe del múscul teòric que mancava en molts dels moviments dels anys 30. Els seus articles de premsa reflectien interessos molt diversos i fins i tot cultivà la crítica cinematogràfica. “Hi ha un article que marca la seua línia, amb el títol ‘La mort del liberalisme’, quan es declara valencianista i marxista. Té valor per la polèmica que manté amb Joaquim Reig, el valencianista de dretes de referència de l’època”, indica Climent.

El truncament historiogràfic i l’exili francés

València-París, París-València. Al currículum del jove historiador s’afegí l’experiència francesa –premonitòria dels moments convulsos que vindrien amb la guerra–, que li oferí la beca de la Junta per a l’Ampliació d’Estudis. El pensionat el connectà amb l’obrerisme, un sentiment que li arrelà fins a afiliar-se al Partit Comunista. En tornar a València publicà, en 1936, un xicotet treball en la revista Terra Ferma sobre la intervenció del valencià Pere Grau en la conquesta i colonització d’Amèrica. Compaginà els treballs d’investigació amb la docència d’Història d’Amèrica en la Universitat de València com a professor auxiliar temporal i col·laborà amb el gironí Lluís Pericot, catedràtic especialitzat en Prehistòria. També formà part de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians. No debades, hauria sigut un professor magnífic, però la seua carrera, com la de tants altres, va ser truncada per la guerra. 

En concloure el conflicte bèl·lic, que va segar la vida del seu germà Eliseu, condemnat per la seua activitat política en Izquierda Republicana i el Front Popular, Gómez Nadal, que havia ocupat diversos càrrecs en el Ministeri d’Instrucció Pública i la Biblioteca Central Militar entre València, Madrid i Barcelona, va haver d’exiliar-se a París, on va treballar per al Servici d’Emigració de Refugiats Espanyols. En la França de Vichy fou l’encarregat de reorganitzar el PCE en la zona ocupada i d’allistar espanyols a la resistència. Acabada la Segona Guerra Mundial, formà part del comité de redacció del Boletín de la Unión de Intelectuales Españoles en Francia i del d’Independencia, alhora que col·laborava en Cultura y Democracia. La vida en el país veí, d’altra banda, l’allunyà dels estudis històrics i fins a la seua jubilació va treballar com a intèrpret, traductor i documentalista de la Confédération Générale du Travail.

“El PC francès tenia molt de poder. Gómez Nadal tingué accés a una gran quantitat d’informació i comptà amb una gran capacitat d’anàlisi. Sempre relativitzava la informació com un científic”, apunta Francesc Pérez Moragón, autor de l’obra Emili Gómez Nadal: diaris i records (Universitat de València, 2008); anys després, però, com altres camarades, l’historiador valencià trencà amb el comunisme: “l’ocupació de Txecoslovàquia, Hongria..., tot allò el feu distanciar-se del sectarisme”. 

Una contestació a Joan Fuster

El punt d’inflexió en les seues aportacions al valencianisme arribà en 1972, quan seguia vivint a França. Havia passat més de trenta anys d’exili quan publicà El País Valencià i els altres. Peripècies i avatars d’una ètnia (L’Estel, 1972), deu anys després del Nosaltres els valencians (Edicions 62, 1962) de Joan Fuster, editat pels seus amics de joventut Pizcueta i Sanchis Guarner, amb els quals continuava compartint correspondència. “Es pot comprendre com una espècie de contestació a Fuster. El valencianisme no és pot entendre com un moviment uniforme, sinó molt plural. Fuster coneixia molt poc de Gómez Nadal, perquè no en tenia possibilitats. De fet, Fuster havia escrit en 1951 una carta a Vicenç Riera Llorca en l’exili dient-li que ignorava què s’havia fet de Gómez Nadal”, recorda Climent. 

No oblidem que Gómez Nadal no havia deixat anteriorment obra escrita en forma de llibres. La seua petjada es limitava a articles de premsa, un material escàs que impedia a Fuster i altres intel·lectuals que vivien reclosos en l’exili interior conéixer el pensament de l’historiador. “En canvi, Gómez Nadal tenia una molt bona idea de qui era Fuster. Deia a Pizcueta en una carta que era una sort que tinguérem ací un gran intel·lectual que haguera escrit en català, però pensava que els seus pensaments estaven totalment allunyats de la realitat de la gent, per exemple, en el seu model de llengua i els seus plantejaments polítics”, assenyala Climent. 

Gómez Nadal no era antifusterià, compartixen els autors que han investigat el seu llegat, però El País Valencià i els altres fou una mostra d’una altra manera de pensar el valencianisme. “Ell sentia admiració per Fuster, però no compartia el valencianisme de Fuster”, subratlla el professor Climent. De fet, els seus editors mantenien una magnífica relació amb Fuster, per la qual cosa que s’entén que Gómez Nadal mai haguera escrit en clau antifusteriana. “L’existència del fusterianisme i les seues bessones oposades representa la visió que tenim hui en dia del valencianisme, però això no existia en els anys 50 o 60. Aleshores l’oposició a Fuster es trobava en l’espanyolisme, en cap cas dins del valencianisme”, sosté Climent. En tot cas, El País Valencià i els altres no tingué gran repercussió, segons indica Pérez Moragón: “L’obra no és una contestació enfrontada, encara que els dos llibres tinguen una base i unes pretensions diferents. Tot i no conéixer personalment a Fuster el cita molt, ja que els seus familiars li enviaven les seues publicacions. Podem dir que el llibre és la seua opinió, però no un intent de controvèrsia”. 

Gómez Nadal, per exemple, escrivia els següents fragments sobre la relació dels valencians amb Catalunya i el nom de la llengua en aquella obra, hui encara desconeguda per a molts: “El recel, i sovint l’hostilitat, que anima determinats valencians per tot el que ve de Catalunya, el refús d’identificació amb el món català, sembla una actitud particularment conreada i mantinguda a València-ciutat. [...] És allò que hom pot definir com el ‘complex del criollisme’: refús dels fills dels pobladors catalans a reconéixer el paper preeminent, privilegiat, dels avantpassats, negació de la filiació parental; la convicció de ser diferents, adversaris, rivals, que els condueix a rebel·lar-se contra una suposada –o autèntica– actitud paternalista, condescendent, de l’antiga metròpoli”. 

I continuava: “Parlar un mateix idioma suposa un origen comú, però no necessàriament un nom únic. […] Potser vindrà un dia que tothom accepte de parlar del món català. Quan haurà estat comprés que l’existència d’una personalitat valenciana ben acusada no pot fer ignorar l’origen històric comú, ni permetre de considerar aïlladament en un marc localista i encollit el passat, el present i el futur de cada membre de la col·lectivitat inicial. Llavors, però no abans, arbitràriament”.

Un llegat sense herència?

És difícil parlar de la seua influència des de la distància que marcava l’exili. De fet, Gómez Nadal va tornar només una vegada a València, pel casament del seu fill Antonio, que havia tingut del seu primer matrimoni amb la bibliotecària Teresa Andrés, feminista i sindicalista que havia arribat a dirigir durant la Guerra Civil la Secció de Biblioteques de Cultura Popular, pròxima al Partit Comunista, i a encarregar-se de la delegació a València del Ministeri d’Instrucció Pública. Teresa havia mort a París als 39 anys a causa d’una leucèmia. 

Els darrers moments del règim franquista van vore despertar les inquietuds per reunir les veus silenciades del valencianisme de diverses generacions, tot i que els esforços no passaren de l’intent. Després de la mort de Franco alguns jóvens intel·lectuals, per tal de donar cos històric al valencianisme, s’organitzaren en el Col·lectiu Gómez Nadal, que va publicar vora seixanta articles en la revista Cal Dir. Josep Lluís Sirera i altres companys van crear de cara a l’autonomia un precedent per a l’organització del comunisme valencianista en la Transició i Alfons Cucó també el cità en la seua tesi sobre l’Esquema histórico del valencianismo político (Universitat de València, 1970). Començà a existir cert interés per Gómez Nadal, però al remat no arribaria a aconseguir molta influència, almenys expressa. 

I en l’actualitat? Hi ha hagut un llegat del seu pensament? “El Bloc Nacionalista Valencià, per exemple, és molt divers, hi ha partidaris del que pensava Gómez Nadal i altres dels Països Catalans. A més, els partits actuals ja no funcionen com els tradicionals amb idearis tancats que els donen homogeneïtat. Tampoc crec que els importe el valencianisme històric, no hi ha tant de dogmatisme”, anota Pérez Moragón. Amb tot, Climent aporta un matís complementari: “El valencianisme marxista sí que podem trobar-lo en la coalició Compromís, on hi ha valencianisme d’esquerres. Els plantejaments de Gómez Nadal han estat arreplegats per una bona part del valencianisme que seguix propostes d’esquerres més que les de Joan Fuster, tot i que els dos camins continuen estan representats”.

Saber si ha deixat o no herència en els corrents valencianistes actuals és difícil d’avaluar. Però no queda dubte que el mateix Gómez Nadal rebutjava qualsevol possibilitat de crear-se un lloc dins del valencianisme històric retrobat en la Transició. “Li van passar tantes coses negatives i brutals en la seua vida que en una carta al seu germà Nicolau Primitiu arribà a parlar de ‘cansament moral’, tant per motius familiars com polítics, dient amb 59 anys que no tenia ganes ni d’alçar-se, mentres el seu germà en tenia 90 i continuava actiu”, relata Climent. Com a part dels intents del valencianisme de la Transició d’atraure figures valencianistes de l’època republicana, Francesc Pérez Moragón i Manuel Aznar el van visitar dos voltes a Valença d’Agen, un poblet occità on Gómez Nadal feia vida en una granja, decebut i apartat del comunisme. “Van intentar que tornara a València, encara que fora ocasionalment com Josep Renau en els anys 80, participant en aplecs o conferències a través d’Acció Cultural del País Valencià. No volgué”, assenyala Climent.

Quan Aznar i Pérez Moragón anaren a entrevistar-lo a França no va resultar gens fàcil. “Per a Aznar, una autoritat en l’estudi de l’exili a escala estatal i vinculat al Partit Socialista Unificat de Catalunya, tenia una part d’interès. La meua raó era directament valencianista; volia saber què havia passat ací abans de la guerra i conéixer el valencianisme republicà”, recorda Pérez Moragón. Els dos van descobrir un personatge reticent, que no podia viatjar –tenia una filla amb discapacitat, molt dependent, del seu segon matrimoni, amb Alice Sportisse, que havia estat diputada per Orà del Partit Comunista Francés– i que contestava les preguntes sense moltes aspiracions. “Era educat, però tampoc volia parlar-ne molt. Tanmateix, quan el lliges trobes una visió tant cap a fora com cap a dins, és a dir, no li interessava i li interessava ser públic alhora”.

La pluralitat del valencianisme contemporani

Allunyat de la vida activa, Gómez Nadal mantenia despert en l’exili l’interés per conéixer l’evolució del valencianisme. “Sabia que era complex i minoritari. A diferència del País Basc o Catalunya, que havien conservat documentació, memòria i organitzacions en l’exili, ací hi havia un trencament històric brutal des de la guerra. La tesi de Cucó va ser important en eixe sentit. Gómez Nadal també volia saber què havia passat abans de la república, ja que la seua generació no coneixia molt bé el passat del valencianisme i no tenien una visió de què havia succeït amb anterioritat”, remarca Pérez Moragón.

En relació amb això, cal apuntar que Carles Salvador, Gonçal Vinyes o el mateix Adolf Pizcueta eren valencianistes ja des de 1917, una generació just anterior a la d’Emili Gómez Nadal, amb la qual havia sorgit un vincle a través d’elements com la revista El Camí. Però eren testimonis molt comptats. “El problema del valencianisme en aquells moments dels anys 10 i 20 era el de fer o no fer política, tindre o no tindre organitzacions pròpies, amb el dubte d’aconseguir representativitat. Ho havien intentat i no ho havien aconseguit. Gómez Nadal va heretar tot allò. Després de la Guerra Civil alguns van canviar per complet, altres entraren en política i encara altres hagueren d’anar-se’n a l’exili”, descriu Pérez Moragón.

Jubilat en un poble menut del sud de França, Gómez Nadal seguia l’actualitat, acumulava una experiència rica en política i el que no era política, i mantenia una visió privilegiada de les coses. “Plantejava unes reivindicacions realistes, no un colp de màxims com Fuster. Qüestió de tàctiques. Considerava que això de dir-nos catalans era impossible, tot i que ho respectava com una forma d’avançar. Podem dir que Fuster i ell compartien el mateix camí, però amb visions prou diferents. Respecte al seu germà, ell evolucionà, mentres que Nicolau Primitiu es quedà en el valencianisme de preguerra”, relata Pérez Moragón. Generacions diferents. Èpoques difícils. Formes i escoles plurals de pensament. 

Un reconeixement pendent

A diferència dels que no havien eixit a l’estranger, Gómez Nadal representa la visió històrica internacional més ampla dins del valencianisme de l’època, tot i que el seu perfil va quedar diluït en la realitat nacionalista contemporània. “El valencianisme evolucionà amb les obres de Fuster, que marcà el nacionalisme a partir de llavors, tot i que no deixà de ser plural. De no ser per Fuster potser hui el valencianisme no existiria, però al mateix temps eclipsà altres figures valencianistes molt potents que s’havien configurat durant la Segona República, com Bosch Morata, Gómez Nadal o Pizcueta”, revisa Climent.

En este sentit, els estudiosos de Gómez Nadal coincidixen a indicar que escrigué El País Valencià i els altres per insistència del mateix Pizcueta, no perquè ell en tinguera la iniciativa. “En realitat, la referència en el llibre al País Valencià ocupa una part xicoteta”, recorda Climent. De fet, com a part del reconeixement pendent que mereix, quedaria per fer un llibre més gruixut que recopilara la seua prolífica obra periodística i valencianista dels anys 30.  “El seu material, que està molt dispers i tot publicat en periòdics, necessitaria vore la llum”, conclou el mateix Climent. Algú s’hi anima?