Embalant la memòria

VALÈNCIA. Fa molts anys que signe la primera pàgina i pose la data i el lloc quan em compre un llibre. Crec que no he fet mai cap viatge sense visitar alguna llibreria, si pot ser de vell. Fins i tot en els països amb llengües que no conec em compre alguna cosa en anglés o no compre, però una passejada llibretera l’he de fer. L’operació d’embalar la meua biblioteca s’està convertint en un viatge per la memòria, per la meua biografia literària i viatgera. Em passa una mica com a Nabókov, que deia que la història de la seua vida s’assemblava menys a una biografia que a una bibliografia.

Trobe els que vaig comprar a Buenos Aires, en la llibreria El Túnel, a l’Avenida de Mayo, on vaig trobar un racó ple de llibres de l’editorial Losada, sobretot de poesia i on no vaig poder resistir la temptació de comprar una primera edició d’El libro de Manuel (Editorial Sudamericana, 1973) de Cortázar. Sempre que visite Amèrica Llatina vaig per les llibreries buscant rareses de Cortázar i quasi sempre en trobe alguna. M’ixen també llibres que vaig comprar a Nova York, a Westsider, una meravellosa llibreria de vell on m’he passat hores i on, tot i l’estricta prohibició de fumar als Estats Units, en entrar, barrejada amb l’olor de llibre vell se sent oloreta de tabac de pipa. També els de Nova Orleans, de la casa de Faulkner, convertida en una llibreria esplèndida. O els de Trieste, a la Libreria Antiquaria Saba...

Hi ha una frase de Cortázar que m’encanta: “Los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo”. Les mudances em posen nerviosa, crec que és el desgavell de llibres per terra i de caixes obertes perquè voldria encaixar-los amb un estricte orde impossible d’assolir. Estos dies de trasllat ni en els llibres es pot estar tranquil·la a ma casa...

De la primera llibreria important de ma vida no recorde el nom, estava baix de casa, en l’Hort dels Corders, a Castelló. El pom de la porta –el recorde a l’alçada del nas, era menuda– era el logo de l’editorial Labor, un senyor que llaurava… Quan el meu germà venia a Castelló hi anàvem junts el dissabte pel matí i em comprava llibres d’una col·lecció que es deia Cuentos y Leyendas. Amb els llibres d’aquella col·lecció vaig tindre el primer contacte amb els clàssics russos, quasi res. També, com qualsevol castellonenc de més de 40 anys, recorde la llibreria Armengot, al carrer d’Enmig, allà es compraven els llibres de text (de l’editorial Magisterio Español), pel setembre les cues arribaven fins a la porta i en arribar a casa començava l’operació de folrar-los tots, amb l’olor de llibre nou omplint l’habitació. L’olor de llibre nou, per a mi, va lligada a aquell moment, és olor de principi, olor de setembre. També m’agrada molt l’olor dels llibres vells, ja sé que és olor de pols, però m’agrada. Estic segura que si entrara amb els ulls tancats en una habitació plena de llibres, els notaria.

Quan vaig començar a comprar-me’ls jo anava a Garbell, la primera llibreria amb títols en la nostra llengua a Castelló, els primers de Rodoreda i Estellés els vaig comprar allà. Al meu exemplar del Llibre de meravelles (L’Estel, 1971) li ha durat més l’etiqueta de “Garbell Llibres” enganxada en la primera pàgina que l’etiqueta amb el títol i l’autor de la portada, aquella amb les vores dentades de les edicions de 3i4. L’altre dia agafant el llibre del prestatge va caure, com una fulla d’un arbre, deixant en el llibre un requadre blau fosc. Havia aguantat més de trenta anys i encara no l’he tornada a enganxar. Dels llibres fonamentals, els que vaig llegir entre els 15 i els 20 anys, els que vaig comprar a Castelló són quasi tots de Garbell o d’Ares (Enmedio, 7, n’he trobat un fa una estoneta). Sempre que trobe adhesius d’estes llibreries quan obro un llibre els flashbacks volen. Ja no en queda ni una. De fet, crec que a Castelló ja no queden llibreries menudes.

Els anys que vaig viure a Roma anava sovint a la Feltrinelli, però les meues llibreries preferides eren Rinascita i Fahrenheit 451. Rinascita havia sigut la llibreria del PCI, estava als baixos de la seu històrica del partit, a Via delle Botteghe Oscure, era una llibreria mitjana i molt ben fornida, especialment de llibres de ciències socials i la gent que hi treballava eren llibreters. Va tancar fa anys, encara conserve la targeta de sòcia... Fahrenheit 451 és xicoteta i molt bonica, està a Campo de’ Fiori i és una llibreria lenta (no sé explicar-ho millor), on sempre acabe parlant de llibres amb els amos i, a més, tanquen tardíssim. Fa impressió que una llibreria amb eixe nom estiga a la plaça on la Inquisició, a més d’heretges, també cremava llibres. Ara, cada volta que torne a Roma, quan vaig a Campo de’ Fiori sempre tinc por de trobar que ja no està, però sempre la trobe, encara resistix. Eixa llibreria és un miracle.

A Ginebra hi ha excel·lents llibreries de vell. En general, com tot ací, són molt cares, però sempre es pot trobar alguna joieta per pocs francs. L’altre dia, explorant el barri on vindrem a viure la setmana que ve (si acabe d’embalar els llibres en lloc d’encantar-me mirant-los una i una altra volta), vaig descobrir darrere de casa una llibreria que es diu Fahrenheit 451. No vaig poder entrar perquè era diumenge, però m’ho vaig agafar com un senyal, com un molt bon senyal.

MARIA FOLCH (Castelló de la Plana, 1966) és llicenciada en Història Contemporània i escriptora. Té publicada la novel·la Després vénen els anys.