Els valencians som tan al·lèrgics com addictes a la pluja

VALÈNCIA. 

Si plou, la deixarem caure... Diuen els resignats.
Que caiga neta, pura i en mesura... Diuen els optimistes.
Sempre plou quan no hi ha escola... Diuen els pessimistes.
Cada gota que plou, a la mar o al pou... Diuen els economistes.
Al meu país la pluja no sap ploure... Diu Raimon.
L'aigua rovella... Diuen els borratxos.

Cadascú pensa un poc en les seues circumstàncies quan comença a ploure "a poalades". Els llauradors esperen que ploga "en coneixement" i no llance a perdre una collita de taronges que està a punt d'arribar a la temporada forta. Els mestres pensen en com entretindre l’alumnat a l'hora del pati, i els xiquets en anar al pati a xafar tolls. Qui agafa el cotxe està pensant en eixir abans de casa perquè hi haurà més trànsit i qui va a comprar al supermercat igual carrega més el carro per a no tornar en tres o quatre dies. Les terrasses del bar, tancades, i els serveis de neteja desbordats intentant llevar fulles dels albellons. Els reporters d'À Punt pensen a tapar-se bé, mentre que els directius pensen en què faran bona audiència. I tot i que sempre és bona l'aigua que cau en una terra que patix sequera constant, i on fa molts mesos que no plou "cosa bona", la pluja provoca un estat anímic de desil·lusió generalitzat.

En este cas, tal volta estan també contents els epidemiòlegs. Si no ixes de casa pràcticament reduïxes a zero les opcions de pillar la Covid. Quinze dies seguits de pluges abaixarien la corba cosa mala. I quan plou diversos dies seguits és més fàcil que demanes que et porten la compra a casa, et fas el cafenet en la cafetera italiana que tenies oblidada en un calaix en compte d'anar al bar... i la reunió de treball la fas telemàtica. Està clar que "carrers banyats, caixa buida" i que per als negocis no és bo que ploga, a excepció dels venedors de paraigües. De fet, hi ha algun valencià que té botes d'aigua d'eixes caríssimes, Hunter s'anomena la marca més famosa, i les trau un parell de voltes a l'any com si fossen un tresor. Que després les botes eixes et fan suar el peu, et provoquen llagues als dits i de sobte tens una picor al turmell i no hi ha manera humana d'arribar sense estacar una llapissera... Total, un empastre.

No estem preparats per a la pluja, no sabem què fer quan plou, ens quedem paralitzats com el conill al qual li fas les llargues en la carretera. Ara bé, hi ha una cosa que ens agrada més que l'aigua a un caragol: compartir precisament per tots els mitjans possibles les destrosses de l'aigua. Precisament al meu poble, Benifaió, les coses se n'eixiren prou de mare, i no podies permetre't la paràlisi mentre pels banys i les dutxes entrava aigua per a omplir l'Oceanogràfic. Vídeos, fotos, àudios, més vídeos, avisos de l'Ajuntament, t'arriba de tot al telèfon i a poc a poc, sense voler, estàs clavat en una espiral d'angoixa vital i de patiment comparable a la de la teua iaia quan refresca i vas molt fresc. Com quan hi ha un terratrèmol, un tsunami o un atemptat terrorista, comences a escriure a familiars, amics i coneguts per preguntar-los com estan.

Podem pensar que no és normal que caiga la pluja de dos anys, en dos dies. Tot i que cada volta és més habitual, per desgràcia o per la gràcia del calfament global. I la pluja en este cas ha afectat un col·lectiu d'artistes que tenen a Benifaió el seu estudi, danyant part de la seua obra. I això m'ha fet pensar en la quantitat d'històries personals que es perden en cada DANA. Ens arriben litres, i ens arriben dades dels danys al camp i a infraestructures, però i els records desapareguts? I l'art destrossat? I les vides modificades per culpa d'una tempesta?

Jo anava a dir que els valencians som com els gremlins, no ens podem banyar. Que quan volem recórrer al paraigües ens adonem que està rovellat o mig trencat. Que desquedem i ajornem la nostra vida uns dies, sense remordiments. Que ens n'anem tots directe a agafar el cotxe i formem unes cues de por. Que ens entra aigua per finestres, balcons i ens adonem de la quantitat d'obres públiques que estan mal fetes i tenen més goteres que finestres. Que l'estampa del "valent" que pensa que pot creuar el baden inundable, no falla mai. Que és prou estrany no pegar un esvaró, perquè els nostres carrers i portals són com els ponts que ha fet Calatrava a Bilbao o Venècia, una pista de patinatge. Que acumulem roba bruta perquè quasi ningú té assecadora a casa, i alguns fins i tot han de comprar calcetins al Consum (al del meu barri s'esgotaren). Que cada temporal ens quedem sense platja, o sense passeig marítim, i costa refer-lo tot sabent que els pedaços seran efímers. Que sempre apareix algun vídeo molt divertit, com el d'Alzira esta volta, que ens trau un somriure enmig de la tragèdia. Que per sort quasi mai cal lamentar víctimes encara que s'inunde una comarca sencera. I que els xavals que trauen la barca per a fer l’espectacle són quasi tan valencians com les gotes fredes.

Que esta és una altra, no podem posar-li un nom un poc més valencià a la DANA? Precisament la DANA més internacional és israeliana; en canvi, la nostra cantant més internacional era Conxa Piquer. Per això la meua proposta als meteoròlegs és senzilla, anomeneu Conxa a la DANA, i nosaltres ja ens ocuparem de dir-li Conxeta. Per cert, m'ha vingut al cap una imatge antiga d’una veïna del poble, Conxa "la Mora", amb una bossa verda al cap d’eixes de la verduleria un dia de pluja. Perquè si et pilla desprevingut, és normal que qualsevol cosa siga bona per a tapar-te el cardat de la perruqueria. Que el dia de mercat cap senyora va pel poble sense haver passat a posar-se els rul·los reglamentaris. Uns cardats que amb tanta laca Nelly segur que funcionen com a parallamps, per si de cas que porten una estampeta a la cartera per a compensar. I ja estic desvariant, deu ser cosa de la pluja i el fet de no eixir de casa perquè tot el món desqueda, que m'ha tornat carabassa i això que encara no estem en quarantena.