S'APROPA EL DESERT
Els adjectius possessius i els gentilicis
13/07/2017 -
Fa uns dies vaig compartir trajecte ferroviari amb dues persones de qui no tinc el més mínim dubte de la seua vàlua i la seua formació. Dos professors universitaris que comparteixen preocupacions pel futur dels seus estudiants, fins i tot pel seu present, donat el constant tràfec de missatges de whatsapp que anega la memòria dels seus smartphones. Dues persones que miren de protegir els drets dels seus alumnes, como a estudiants i com a autors dels seus treballs acadèmics. Dos investigadors en dues disciplines diferents del coneixement, però amb fortes aplicacions pràctiques ambdues. Dues persones intel·ligents, en definitiva.
Portar-los aquí, des de la meua narració quotidiana, només té una raó: aquest passat cap de setmana una “associació que protegeix els drets i els valors dels poseïdors d’un gentilici que forma part de la Unió Europea”, fent servir com a nom una locució construida sobre un adjectiu posessiu, va fer una campanya per arreplegar aliments destinats a les persones sense recursos. Però no qualsevol persona, sinò només aquelles que pugueren fer ús del gentilici des de tantes generacions com es puga demostrar en un document notarial, o en una mesura antropomètrica canònica... per a qui estableix el canon, és clar.
En la distentida conversa que vam mantindre, compartint vagó i seients a quatre tots tres –sí, vam fer ús del seient lliure per dipositar els nostres pesats estris farcits de paper-, em va desconcertar una mica, tot i que vaig dissimular, trobe que bastant bé, la meua sorpresa, el comentari fet per un d’ells, respecte del percentatge que dels nostres sous, projectes i pressupostos, anava destinat a l’ajut al Tercer Món, tinga aquest el topònim i el gentilici de Somàlia, Botswana, Malawi o Ruanda. Al capdavall, i aquest era l’argument, són llocs on la vida no té molt vàlua, i alguna responsabilitat en tindran els seus habitants. Sempre mirem d’ajudar els que estan lluny i oblidem de posar en ordre –imagine que econòmic- el que tenim més a prop. El resultat, compartit entre tots dos, dues persones intel·ligents, com ja he dit, i molt d’admirar, és que millor posar els que tenim a prop, “els nostres” al davant de la llista de prioritats.
En el magnífic llibre que Rosa Sala Rose va publicar l’any 2003, “Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo”, l’entrada AUTOPISTA [al.: autobahn] comença amb aquest paràgraf:
“A Alemanya, encara avui, es pot sentir de vegades la sentència de què ‘Hitler, almenys, ens va llegar les autopistes’. Això demostra fins a quin punt les autopistes foren i continuen sent el símbol per excel·lència de les bondats i modernitats del Tercer Reich, fins i tot més enllà de 1945 i en cercles no necessàriament simpatitzants o neonazis”.
Les bondats de la modernitat es fan transversals i fins i tot empelten el pensament de persones instruïdes, algunes de les quals poder ser líders en els seus nuclis i cercles socials. El perill de què el pensament innocent de la solidaritat es faça exclussiu, i això siga acceptat de manera també “innocent” per sustrats molt diferents de la societat, assenta les bases dels principis que, posats un darrere d’altre, en un estricte ordre alfabètic, va descriure amb precisió i erudició Sala Rose.
Noticias relacionadas
