ALCOI. No deixa de sorprendre que una autora com Teresa Broseta (València, 1963), que he desenvolupat la major part de la seua carrera com a escriptora en l'àmbit de la literatura infantil i juvenil, transite per terrenys allunyats de l'amabilitat i la complaença quan es dirigeix al públic adult. Un grata i gustosa sorpresa, clar, que demostra que Broseta és capaç d'adaptar amb bona mà el seu discurs literari als diferents registres. El dia de demà (Bromera, 2016), el seu últim llibre, guardonat amb el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa 2016 que atorga la Diputació de València, és un implacable thriller que s'articula a través de tres personatges engolits per un nociu triangle amorós. Una novel·la ambientada al Cap i Casal que mostra el contrast entre les dues cares de la ciutat, la de l'opulència excloent i la de la sordidesa més absoluta.
El dia de demà ens situa en ple ocàs del matrimoni entre Miquel i Sara, l'estranya parella. Ell, un executiu cocaïnòman acostumat a mentir amb obscurs negocis entre mans que ha assentat la seua vida sobre uns pilars tremolosos: la polsa blanca, una cotxe luxós, un adossat als afores de València i una faena ultracompetitiva que li absorbeix l'ànim. Ella, una ànima inquieta que es resisteix a conduir i a treballar a jornada completa perquè creu que l'existència és més que això, una somiadora resignada que voldria una vida senzilla al seu xicotet pis del carrer Ripalda, escenari de tants moments joiosos d'altres èpoques. Ambdós conformen una unió inexplicable, un còctel explosiu que amenaça de detonar quan a través d'una trama delictiva apareix en escena Andreu, un vell amic de la joventut que es trobava en parador desconegut.
El fet que El dia de demà transcórrega a València no és intranscendent. El vincle de la novel·la amb la ciutat, lluny de ser abstracte, es manifesta en un argument que s'ancora a carrers i places, a bars i forns, referències concretes del Cap i Casal i, especialment, del barri de Velluters, on es va criar i viu Teresa Broseta. D'esta manera, l'autora dibuixa un mapa emocional en què els elements urbans tenen significacions distintes per als personatges. Per exemple, l'última barraca del Carme, ubicada al carrer Sant Miquel, que feia la funció de casal faller fins que l'any 2008 el consistori de Rita Barberá va decidir derrocar-la per tal de construir un parc de bombers en el solar que ocupava l'antiga edificació. Per a Miquel, un signe de progrés i bon govern. Per a Sara, una mostra més de barbàrie en una ciutat que ha perdut el nord.
Broseta traça també, a través del personatge d'Andreu, la línia de la pobresa a València, que travessa barris com Natzaret, Marxalenes o l'esmentat Velluters. El dia de demà és una novel·la en què la diferència de classe social té un pes crucial, una injustícia que determina en un sentit o l'altre les trajectòries vitals dels protagonistes de la història des dels seus inicis a través de les desigualtats urbanístiques, l'entorn familiar, les possibilitats acadèmiques o, fins i tot, les opcions d'oci. A les antípodes del darwinisme social ("triomfen els més aptes"), l'autora ens submergeix en els àmbits més marginals de la ciutat, on la prostitució o la delinqüència són el pa nostre de cada dia, per mostrar-nos que la lleialtat i l'honradesa també es cultiven en estos mons, com manifesta l'amistat incondicional entre Andreu i el Nyespla, el seu còmplice en els robatoris. Una dignitat que, a la novel·la, contrasta amb l'univers selvàtic d'encorbatats sense escrúpols en què habita Miquel.
El dia de demà presenta una estructura narrativa atractiva, amb capítols breus que sovint narren els mateixos fets però des del punt de vista particular d'algun dels tres protagonistes, a l'estil de la sèrie estatunidenca The Affair. Amb una escriptura perspicaç, de vegades feridora en la seua honestedat, que avança a un ritme addictiu cap a la resolució del suspens, l'autora ens converteix en testimonis de la devastació de tres vides, les de tres personatges desorientats que s'esforcen per tornar al punt anterior al seu descarrilament. Pels temes tractats i per la seua connexió amb la ciutat, la novel·la podria ser una digna successora d'aquell xicotet hit literari de Xavier Aliaga que es va publicar l'any 2011, Vides desafinades. Si el periodista xativí oferia un retrat generacional de la trentena a la València en crisi, Broseta ens mostra les vicissituds de la cinquantena en eixe mateix període. Indubtablement, té mèrits per a repetir-ne l'èxit.
Els carrers de València tenen una notable presència en la història que relata Broseta. Foto: JORGE FRANGANILLO
