El Màster d’Arquitectura de la Universitat d’Alacant, el cinqué any de formació per als aprenents de l’ofici, s’ha convertit en una referència per a nous estudiants de tot Espanya.
ALACANT. “De sobte, acabar la carrera a Alacant es va concebre com una opció vàlida; em van confirmar que no passava res si decidies tindre un camí alternatiu a l’Escola de Madrid”, conta l’arquitecta Andrea Muniáin. L’any 2017, les seues companyes Aida Salán i Cris Argüelles decidiren cursar el sisè any d’Arquitectura —ara en format de màster habilitant— a la Universitat d’Alacant. Al curs següent, es va animar Muniáin, enguany ja en són més de deu alumnes que han cursat la major part dels seus estudis a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Madrid. I es preveuen encara més per al proper curs.
“Una de les principals raons era la llibertat”, explica Muniáin. A banda de l’esperit crític que han de tindre tots els projectes, “no hi ha condicions per enfocar el teu treball al màster: el tema, la producció, el format...”. Els seus primers anys com arquitecta els està centrant en la producció material i virtual de l’espai, investigant com es percebeixen els cossos en el món post-digital. “Si tens una trajectòria mig encaminada, açò t’ajuda a iniciar la teua carrera professional. Vindre a Alacant m’ha donat una projecció laboral més gran”.
“A Alacant hi ha una manera diferent d’entendre el paper de la universitat a la societat. Se posiciona en un lloc més crític i radical, donant un espai d’autonomia a les estudiants major que a les altres escoles d’arquitectura, com també a Madrid”, explica Íñigo Barrón García. “Allà és més difícil expressar quins són els teus interessos i acabes sent dirigit per una estructura que busca un tipus d’alumnat preconcebut”.
“Estudiar arquitectura a Madrid està reputat perquè és una escola molt gran. Però ací en lloc de demanar-nos fer el Projete Final de Carrera, ens proposen el Projecte Inicial, concebint-lo com el primer projecte de la nostra trajectòria i no com una forma de condensar tot el que hem aprés durant estos anys”, afegeix Inés Miño Izquierdo. “A més, es veu l’arquitectura com una cosa nutrida d’altres disciplines i sabers, la teoria crítica i la investigació especulativa no és postureig narratiu”.
“La primera pregunta que ens van fer a classe era si calia fer un edifici al nostre projecte; a altres escoles has de respondre a un encàrrec”, asevera Barrón García. “El professorat d’Alacant està desvinculat al desenvolupament urbanístic de les últimes dècades, el que permet ser crític. A altres escoles, el mateix professorat és el responsable i no vas a qüestionar-ho”.
“La forma en la que s’entén ací l’arquitectura em va traure del cub blanc dels museus, de la part més abstracta de l’art i la creació. Em va fer posicionar-me des d’un punt de vista personal”, apunta Muniáin. El pas pel màster no va acabar amb la relació entre Muniáin i la ciutat. Després de dissenyar l’escenografia del 2020 del festival alacantí de música electrònica ENSO, enguany ha participat a la docència del primer curs de Projectes Arquitectònics.
“Que Alacant siga la perifèria de la perifèria li ha donat una llibertat que altres escoles no han pogut tindre”, apunta Barrón García, que abans d’estudiar ací va passar dos cursos per Mèxic i la Xina. “I des de fa uns anys funciona el boca a boca”. “També és un plus que la ciutat siga barata. No pots anar a viure a Barcelona si no tens diners o treballes a jornada completa, el que és incompatible amb cursar un màster”, afegeix Miño Izquierdo.
“Alacant és molt agradable, no té una escena cultural d’una gran ciutat, però això també fa que siga més fàcil obrir-se un lloc. Hem trobat molta gent amb interessos comuns”. Després d’estudiar un any a Brasil i especialitzar-se en Cooperació a República Dominicana, ara Inés Miño complementa el màster amb un projecte a Les Cigarreres amb el col·lectiu La Cuarta Piel.
“Hi ha 1.600 metres quadrats d’espai per a enredar-nos amb diferents instal·lacions i activitats, a un espai que fins ara tenia un ús eventual. Ens organitzem en diferents equips i ens enrolem a diferents col·lectius del barri que ja estan en marxa. Jo, per exemple, estic treballant amb cofradies de pescadors per reciclar les xarxes que usen per arrastrar brossa i li donaré una segona vida al nou espai del Secadero de Les Cigarreres”.
Mentrestant, dedica el seu màster al món subterrani d’Alacant. “Els refugis de la Guerra Civil, la refineria secreta de la Britànica... Quan vam arribar, baix de la nostra casa s’estava rehabilitant un dels refugis, però també em cridaren l’atenció els ficus, que és un arbre gegant que no et trobes a cap altra ciutat, i la relació que prenen amb les seues arrels”.
Amb un interès per les conseqüències materials de la construcció desaforada —“a Madrid hi ha més desconnexió entre on es construeix i on es produeixen els materials que fan falta per construir”—, Barrón Garcia treballa amb algunes de les pedreres més grans del Vinalopó per repensar els seus processos de fabricació de materials.
“Que Alacant els haja acollit és una evidència que alguna cosa es va fer bé des de l'origen i alguna cosa s'està fent bé ara”, escrivia a Instagram el catedràtic de Projectes Arquitectònics de la UA, José María Torres Nadal. “Estos no han vingut a estiuejar; és un capital que cal cuidar moltíssim”.
L’oficina madrilenya Impepinable Studio estrena un gimnàs i unes oficines a l’Alacantí amb una arquitectura atrevida
A diferents nivells, però amb solucions basades en la tecnologia, diferents col·lectius d’arquitectura es mobilitzen per atendre les necessitats post-DANA