Davall les aigües del Portitxol: una història mil·lenària

VALÈNCIA. A Xàbia, entre el cap Prim i el cap Negre, s’obri una xicoteta platja que fou el port de totes les civilitzacions mediterrànies. Ací comerciaren els orfebres de l’edat del bronze i perderen àncores i àmfores els navegants fenicis. Estes aigües dòcils i transparents transportaren la glòria de Roma i de les taifes andalusines. I s’engoliren els cossos i les armes de les lluites piràtiques. Hui els valencians recuperem esta història gràcies a una innovadora proposta turística: la ruta arqueològica submarina.

El somni del funcionari

Dieter Jary custodiava gihadistes en una presó d’alta seguretat alemanya. Era un home gran, imponent, un orso en paraules dels qui el coneixien. Cada dia, mentres feia la ronda per sinistres passadissos, la imaginació de Dieter navegava a milers de quilòmetres d’allà. És fàcil pensar que, davant d’un café aigualit de la cantina, tancava un segon els ulls i es traslladava del calfred gris del seu treball a l’esclat de blaus i daurats de la Mediterrània. Concretament, a la costa de Xàbia, al recer d’una illa batuda pels vents que hui és propietat de les gavines. Així, durant els seus mínims descansos, el gegant de rostre de pedra solcava les mateixes aigües fecundes de tresors que s’engoliren àmfores i àncores, vides i secrets des de finals de la prehistòria. No debades, en eixa mínima badia que hi ha entre el cap Prim, al nord, i el cap Negre, al sud, hui banalitzada i llargament espremuda, els navegants de la Mediterrània han trobat al llarg de més de tres mil anys un port, un port xicotet, un Portitxol, que és com és conegut a casa nostra.

Esta història és deutora de la passió d’un funcionari alemany que un dia va transcendir la condició de turista indiscriminat i fugaç. A Dieter li va canviar la vida un viatge a Xàbia cap a l’any 2011 i una immersió que tingué efectes baptismals. L’home que es va submergir entre les ones per primera vegada no era el mateix que va eixir d’elles: entremig s’havia produït la transformació de la conversió o de l’amor. La marca de la tribu li cremava ara la pell.

Espoli i arqueòlegs en l’era d’Instagram

La badia del Portitxol és relativament menuda. Forma part del primers quilòmetres de canvi de fisonomia de la costa valenciana després del llarg i monòton golf de València. A partir de Dénia, en canvi, l’arena deixa pas a la roca i la costa s’eleva abruptament desenes de metres fins a trencar en una accidentada cadena de cales, barrancs i tallats. Tota la zona viu la tensió de ser un espai d’alt valor ecològic i paisatgístic –protegit per normatives d’escassa incidència–, un tresor històric i un destí de turisme de masses que es creuen millors que les mateixes masses. Junt a xalets d’anunci i videoclip i deliris de l’est, al costat de fites d’Instagram repetides ad nauseam, a mà dreta de l’infern de cada estiu, encara persistix un miracle amagat entre les pedres i davall la mar. L’eco de veus molt antigues que bressa el bosc de posidònia.

En estes condicions el treball dels especialistes no és fàcil. L’acció de buscar minuciosament, marcar i catalogar peces mil·lenàries demana certa privacitat que no es dona ací. I d’esta manera les accions arqueològiques es desenvolupen en una atmosfera paradoxal, entre l’eufòria i el secretisme. Entre la necessitat de compartir troballes úniques i la gestió correcta del temps per a no fer-ho abans d’hora. No cal dir que tots els testimonis històrics que queden a l’entorn del Portitxol són les –encara nombroses– restes de dècades d’extraccions irregulars i accions nocives com ara el modern fondeig. De fet, no és difícil trobar xalets de la contornada que exhibixen amb impudícia àmfores històriques al jardí. Fins i tot hi ha infàmies paradigmàtiques, com les extraccions de l’assentament romà de la punta de l’Arenal a càrrec dels hereus del ministre franquista Navarro Rubio. A este capitost de la dictadura militar, el règim li va facilitar un tros privilegiat de platja en 1959 per a que es fera una mansió i el bon home va considerar que el regal incloïa també el valuós patrimoni històric adjacent. És només una de tantes històries semblants.

També, no obstant, ha existit la figura del pentito, o d’aquells que després d’anys de custodia casolana del seu botí decidiren lliurar-lo al museu. I fins i tot de ciutadans col·laboradors: cognoms il·lustres com Miravet i Lafaurie, que van exercir durant anys d’investigadors pel seu compte però que feren importants entregues als fons públics. No debades, a ells es deuen algunes de les peces més interessants de la col·lecció que hui es poden contemplar en la sala d’arqueologia subaquàtica del Museu de Xàbia.

Quincalla ibera, veles fenícies i ceràmica àtica

Per a copsar la importància històrica del trànsit marí en esta badia hem de remuntar-nos a les evidències més antigues. En el cap Prim, segons explica l’arqueòleg Ximo Bolufer, es troben les restes d’una instal·lació metal·lúrgica de les darreries de la prehistòria. Però no es tracta d’un obrador noble, sinó d’un taller de quincalla on es transformaven els materials de rebuig que aplegaven a bord de les naus de cabotatge, les primeres de les quals tenim alguna prova sòlida. La raó d’esta forma de treballar és que a la zona no hi ha cap mina de metalls i la població vivia encara  a l’estil neolític, de l’agricultura i la ramaderia (amb cavalls, bous i algunes altres grans bèsties encara no identificades). Per això havien de comerciar amb mercaders que venien, possiblement, d’enclavaments com Orpesa i el Campello, on sí es tenien a l’abast aquells materials. Després els artesans del cap Prim els fonien, els reelaboraven fent servir cisells per a pedra o fusta com els que han aparegut al jaciment i els revenien a altres nuclis propers. Cal dir, al respecte, que este important taller de l’edat del bronze ha de ser aterrat cada vegada que es paren els treballs d’excavació per tal d’evitar la seua localització. Potser és la imatge perfecta de la tensió turisme-història-naturalesa que afecta a la zona.

El següent pas cronològic ens situa en el segle VIII a.C. de la mà de naus comercials fenício-púniques. Si triaven este indret de la costa per als seus intercanvis és perquè oferia protecció dels vents del nord i del sud, i també recer i amagatall a llevant gràcies a l’illa del Portitxol que cobrix estratègicament la platja en eixa direcció. A més, la presència de brolladors d’aigua dolça i la poca profunditat de la mar permetien que les accions portuàries foren més senzilles que en altres punts del litoral. D’aquells comerciants de la costa oriental i africana ens queden àmfores del cercle de l’estret, iguals que les de les necròpolis de Tunísia. Que se n’hagen trobat tantes submergides respon a la mateixa dinàmica de les transaccions: quan el vaixell púnic aplegava al Portitxol, els habitants locals eixien a rebre’l en barcasses i feien l’intercanvi sense tocar terra. Des de la nau se’ls transvasava la mercaderia (vi, per exemple) i després l’àmfora buida es llançava a la mar.

Però poc més sabem d’aquelles gents, en realitat. En esta àrea l’abundància de materials trobats contrasta amb una important mancança documental. A més, d’aquells fenicis i púnics no tenim derelictes (restes dels vaixells afonats) que ens puguen donar una informació més exacta. Un fons marí rocós, com detalla Bolufer, no permet conservar l’obra morta dels vaixells, que acaba desfent-se per la mateixa acció de l’aigua a no ser que la cobrisca la posidònia. En terreny arenós sí que poden haver restes soterrades que un dia isquen a la llum, però no ací, on només es pot aspirar a trobar claus de la carena o alguns altres elements metàl·lics menors. D’una altra banda, com s’ha dit, hi juga també en contra l’acció continuada dels espoliadors: irresponsables Indiana Jones de cap de setmana o professionals del robatori de peces històriques. També la d’alguns tristíssims espècimens locals que, per a guanyar una palmadeta a l’esquena o una almoina, orientaven els lladres en la localització de les troballes.

Els següents elements més antics trobats a la badia –i de datació fiable– obliguen a fer un llarguíssim bot temporal de set-cents anys: es tracta d’un plat de ceràmica àtica del segle IV a.C. i un altre molt similar, romà i del segle II a.C.. Esta darrera peça és molt bella, de vernís negre, una raresa de tradició grega que van imitar els romans en època tardorepublicana abans que la producció es traslladara a la Campània i el mercat aconsellara passar del negre al roig de la terra sigillata. Així, este plat suposa el pas de l’època fenícia a la llarga petjada romana, rica no sols en àmfores, sinó també en àncores monumentals i construccions, com vorem a continuació.

La ruta de les àncores

La idea de catalogar i fer disponible –de manera rigorosa i segura– la riquesa arqueològica del Portitxol la va iniciar Dieter Jary, amb l’ajuda del seu amic i company de busseig Rab Ronaldson. El funcionari, des que va conéixer este indret únic de la costa valenciana, somiava amb jubilar-se, traslladar-se a Xàbia i entregar-se per complet a la seua passió. En els anys previs, entre anades i tornades d’Alemanya a València, es va fer amic de la directora del Centre d’Arqueologia Subaquàtica (CASCV), Assumpció Fernández. Eixe contacte i el de Ximo Bolufer van resultar bàsics, encara que Dietes no entenguera ni una paraula de la parla local i s’hagueren de comunicar rudimentàriament amb una aplicació mòbil de traducció. Però Dieter mai no va vore acomplit el seu somni. Un càncer fulminant va acabar amb aquell gegant bondadós, culte i inquiet, caçador d’històries secretes. Amb tot, seua la faena no va ser debades i va obrir la porta als treballs actuals, amb el mateix Ximo com a director científic, acompanyat pels arqueòlegs Alex Pérez i Jordi Blázquez en la direcció tècnica. I amb el suport de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de Xàbia i el Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques (GEAS) de la Guàrdia Civil.

Ara el que s’està fent és una prospecció tècnica per a valorar la gran quantitat d’àncores submergides del Portitxol, una tasca complexa a causa del llarg període històric que abasten. Tal com relata Ximo: “Hi ha una tipologia molt gran i diversa i la nostra tasca és definir cada peça, fixar-la i articular el contingut arqueològic de la ruta”. I precisament en esta fase, mentres els investigadors estaven individualitzant les peces una a una, s’ha fet una altra troballa que pot tindre un significat històric determinant: la possibilitat de l’existència d’un derelicte romà tardoantic, probablement del segle V. Si els arqueòlegs pensen que estan davant d’un vaixell d’estes característiques –el que hi puga quedar– és perquè han aparegut molts materials d’esta època, coherents entre si, en un espai molt reduït. El fet que siguen tots del segle V –tant les àmfores com les ferramentes– els du a pensar que potser davall de la flora marina, entre les roques i la terra, dormen les restes d’una nau que transportaria productes com ara saladures o salses de peix.

Siga com siga, la bona qüestió és que a partir del segle I els materials evidencien una presència constant vinculada no sols a l’activitat portuària, sinó a l’ocupació de l’illa del Portitxol. Així, hi ha restes dels segles II, III, IV i V i, a partir d’ací, també medievals i renaixentistes. Per tant, cal pensar que l’illa va estar parcialment habitada durant segles per la seua situació i per les facilitats per a la vida que oferia. Una de les proves més interessants la trobem en el paviment de peces de marbre que existix al seu cim i que es correspondria hipotèticament amb la planta d’una església romana del segle V, bessona d’una construcció anàloga trobada a l’illa de Menorca. Però no sols en esta xicoteta badia es concentren les proves, sinó que a molt poca distància, en l’actual port  de Xàbia, també existix una ocupació amb materials romans que abasten del segle II a.C. fins al VII. El més rellevant encara es pot vore hui integrat en el paisatge urbà de Duanes: un immens contrapés de pedra d’una premsa romana.

Tota eixa constel·lació històrica –única al nostre litoral i ben difícil de trobar reunida fora de les il·lustracions dels llibres d’història– és la que es pretén posar a l’abast dels aficionats de dos maneres: en forma de catàleg fotogràfic i interactiu, i també com a ruta submarina que es puga seguir de la mà dels nombrosos clubs de busseig locals. Precisament la complicitat amb estes entitats és fonamental, ja que són les primeres interessades en el manteniment d’esta nova font d’interés per la badia.

Àncores de totes classes

Les àncores, si no s’afona amb elles el vaixell que les transporta, no aporten quasi mai una informació determinant. La seua tipologia és massa extensa i oferixen respostes que usualment són ambigües. Una àncora lítica, per exemple, pot ser fenícia i tindre al voltant de 2.700 anys –com les trobades en els derelictes Mazarrón I i II de la costa de Múrcia– o ser de despús-ahir i pertànyer als mariners de primeries del segle XX. En tot cas, les àncores de pedra del Portitxol, per la seua grandària, sí que corresponen a naus històriques amb tota seguretat. Es tracta de grans blocs de pedra amb un forat per tal de fer passar el cap que les unix a l’embarcació. A l’orifici es pot constatar el treball de poliment del cap mil vegades halat amb la força dels braços de la marineria.

Després també hi ha àncores romanes, de les que es conserven sobretot el cep de plom, l’arganell i el cércol que unia les ungles, ja que la resta de materials, en ser de fusta, han desaparegut. Estes poden aplegar a pesar cinc-cents quilos i mostren algunes curiositats, com ara tindre faves marcades en relleu en el cep, com a amulet per a atraure els bons auguris. D’esta època també és una banya de plom que aniria clavada a la roda del vaixell com un xicotet mascaró. Segons Ximo Bolufer, es tracta d’una sort de corn de l’abundància que també es pot vore al perfil dels asos, les monedes tardorepublicanes, com a prova de la vocació marinera de Roma.

Quant a l’època medieval, també trobem una ampla representació d’àncores andalusines del segle XI amb les seues característiques ungles invertides –cap avall en compte de cap a dalt–, altres amb forma de potera i encara d’altres que directament resulten molt difícils de classificar i emmarcar en una època determinada. Però la tipologia més poètica, sens dubte, la metàfora perfecta de la qualitat intangible del temps i de la fragilitat de la memòria –qui sap si com a recurs d’autodefensa davant la barbàrie, abans desaparèixer que ser arrancada de la seua tomba–, són les àncores fantasma. Es tracta de peces de ferro que van ser cobertes lentament, segle a segle, per una capa de caragols marins. Amb el pas de les nits i els dies l’ànima de ferro va desaparéixer i només en va resistir la corfa. Semblen àncores, però no ho són. Es tracta sols del motle, fràgil i trencadís. Una trampa visual que es desfà en tocar-la.

L’últim escaló d’este viatge temporal no el representa una àncora, sinó un falconet (una “bombarda de molinet”, segons la documentació valenciana), un xicotet canó de mà de bronze, d’acció ràpida, que es feia servir en els combats navals contra els pirates. Els mariners en tenien diversos amb la càrrega de pólvora preparada, de manera que en situació d’emergència només hagueren d’encendre foc per a disparar-los. El falconet, però, s’havia de lligar amb força a la regala i sembla que un navegant del segle XVII no ho va fer, qui sap si per la por o per la pressa. Així, amb el primer esclafit de l’arma, esta va eixir disparada pels aires, va descriure una corba maldestra entre un núvol de fum negre i va caure a la mar del Portitxol davant la mirada atònita del seu operari, on va anar a dormir un llarg somni al bressol de la nostra història, entre morenes, sargs, romans i fenicis.