Damià Jordà crea una videoinstal·lació d'antigues fàbriques d'Alcoi "devorades" per la naturalesa

VALÈNCIA. Aquesta és la primera volta que l’artista Damià Jordà (1982, Valencia) treballa exclusivament al seu poble Alcoi. Amb ell hi ha volgut recuperar el passat industrial del municipi dintre d’un context de fàbriques abandonades que, segons ell explica, han sigut “devorades” per la mateixa naturalesa. Una “decadència” que seria fruit de “la desindustrialització que hi ha hagut als últims 30 anys” i que ha volgut plasmar a través d’una sèrie d’imatges molt “impactats i interessants” per la seua estètica. Així, l’ànima de la seua obra, Simfonia Industrial, recauria a “la bellesa que es pot encontrar amb les ruïnes”. Una pretensió, que per a l’artista, no sols resulta ser una qüestió local d’Alcoi, sinó més bé es pot utilitzar com un fet “paradigmàtic del País Valencià i de la resta d’Espanya”.

Quan Damià Jordà va presentar aquesta proposta a l’Espai Rambleta no estava molt convençut que anara a ser seleccionat, “pensava que s'havien d'alienar els planetes, degut que és més probable optar per creacions universalitzades amb més eixida nacional i internacional”. Tant de bo, el seu projecte va resultar finalista de la quarta edició de la Beca de Producció i Investigació Artística que el mateix espai oferia, i per aquest motiu serà exhibida des del pròxim dissabte, 3 de febrer, fins al 28 del mateix mes.

Llum fosca i quatre pantalles reproduint aleatòriament clips gravats per Damià Jordà de fàbriques abandonades al voltant del parc natural i del context serrà d’Alcoi i de la conca del Moliner. “Molt pausades i molt paisatgístiques”. Alhora, material radiofònic de l’època -procedent de la mateixa ràdio d’Alcora i també de la Cadena SER-, bandes sonores d’inspiració industrial, arxius del valencià Edu Comelles, i unes locucions on el mateix Jordà intenta contextualitzar tot aquest material amb reflexions i alguna “petita història”. Una feina que reforça la pantalla “de cartellera audiovisual”, tal com ell defineix, amb la que a més de fer saber dades i informació sobre la mostra, hi ha elaborat un text recopilatori de fonts i d'articles acadèmics que resolen dubtes sobre com va ser l'apoteòsic industrial d'Alcoi, per a què s'utilitzava la indústria d’aquell temps, i de quin tipus era, per què es va ubicar al riu, o quins pros i quins contres tenia.

El resultat és una exposició que manca de narrativa lineal, ja que es presenta sense un recorregut específic. “L’important és no despistar-se del que s’escolta”. Pel que fa a l’estada en la sala, “el temps és relatiu”. Tot i això, el conjunt d’arxius sonors tenen una durada de 18 minuts. El que resulta atractiu, és que “cada volta que entres a la sala hi ha creada una pel·lícula única”, a causa d'eixe muntatge fílmic.

El treball de Damià Jordà parteix de la imatge audiovisual com a element de creació artística. Una altra visió de “cinema expandit o cinema d’exposició” que pren forma amb la videoinstal·lació multi canal. Així per a d’ell resulten interessants les construccions direccionals que puguen transitar l’espai. A més, és sent més “còmode” amb les filmacions d’un caràcter paisatgístic, que precisament “s’enfronten a la narrativa audiovisual de la ficció actual”.

Pel que fa més concretament a Simfonia Industrial, Damià manifesta que el seu propòsit ha sigut que la gent puga gaudir d’aquesta experiència estètica que “resulta un poc contradictòria”. També fer veure imatges tan insòlites com “els salts del naixement del riu Moliner plens d’aigua”. I “sense pretensions” treure de la foscor eixe concepte que és té de la indústria com un ofici “contaminant i que lluita contínuament amb la natura”. Per això, es fa valdre un model de creixement industrial sostenible emparat en l’aprofitament que les fàbriques feien dels recursos naturals, com l'aigua. “Aquella indústria tractava amb cura l’espai perquè sinó es quedava sense treball”, manifesta Danià. Al que afegeix: “tal volta com és devorava la vida dels treballadors amb l’explotació, no es revisa molt aquest passat perquè no s’està orgullós d’ell”.