VALÈNCIA. Quan despertes, Jorge Sánchez ja està ahí.
Ha començat punxant Roy Orbison, The Police i U2 mentre tu calfes el got de llet, tractes de domar un remolí rebel de cabells i deixes reposar el cap sobre el volant del cotxe, segons abans d’assumir que és dilluns. Quina p*** energia té este tio. Clar que ell s’ha alçat a les quatre de la matinada després de deixar sonar quatre alarmes. Així que, com tu, però segurament amb més motius que tu, anhela l’hora de la sesta.
“Les dels divendres són…”, evoca sense acabar la frase.
Sánchez (València, 1982) és una de les veus més reconeixibles de la ràdio musical. Feia 17 anys que estava a Los 40 quan el passat estiu va acceptar el repte de presentar el matinal d’M80, Wake up! Des d’aleshores es repeteix el ritual de l’alarma, de dilluns a divendres, i a les 6 del matí s’encén la seua veu enèrgica, modulada per més de dos dècades d’ofici, des dels orígens a emissores de Requena i Utiel.
En cadenes locals com Sedaví Radio o Radio Sol d’Albal va començar a forjar també el seu estil vitalista Clara Laguarda (València, 1983), presentadora de les dos hores en valencià de Los 40 (de 16.00 a 18.00, de dilluns a divendres). “Va ser el 2 de febrer de 2015 i vam començar amb Thinking out loud, de Ed Sheeran”, recorda la locutora sobre el reinici de les emissions locals de la cadena, per primera vegada en valencià.
Altra resurrecció: la d’Àpunt de les cendres d’RTVV. Quan, el passat desembre, la ràdio de l’ens públic tornava al seu lloc a l’FM, Amàlia Garrigós (Alcoi, 1965) es posava al capdavant del magazín musical Territori Sonor (de 19.00 a 20.00, també de dilluns a divendres). Després del “dolorós parèntesi” que va marcar el tancament de la cadena, Garrigós va reprendre una trajectòria al servei públic que té l’inici a la mateixa fundació de Canal 9 Ràdio, a 1989.
“La música ha tingut molta importància a la meua carrera, tot i que no sempre fera un programa específic”, explica la locutora. Va ser al programa nocturn Passatge a la nit, durant els noranta, on van començar a convidar músics valencians per tocar en directe al programa, interés que s’accentuà els sis anys que va presentar El jardí de les delícies, on van actuar més de tres-cents músics en concerts matinals i emessos en directe. “No sóc experta ni crítica musical però tinc sensibilitat cap als creadors. I vaig comprovar que l’escena valenciana estava molt invisibilitzada, sobretot aquells que ho feien en la seua llengua”, conta Garrigós sobre el seu progressiu acostament a l’escena.
La relació de Sánchez amb la ràdio havia començat un divendres per la vesprada, durant l’institut. “Feien el directe de Los 40 Principales a uns grans magatzems a València i vaig anar a vore’l”, recorda. El següent divendres va tornar, i també a l’altre, fins que acabà ajudant en la producció del programa que presentava Luis López. “Crec que els de la ràdio som un poc romàntics. Estimem el mitjà, no sabria com explicar-lo. T’alces, tens els teus problemes, les teues històries o has dormit malament, però obris el micro i sents una energia especial”, manifesta el locutor.
“Jo m’imaginava fent un programa de nit, rotllo Hablar por hablar”, amolla Laguarda. Ella i Sánchez van coincidir durant uns anys en Los 40 i formen part de la pedrera de veus valencianes de la cadena musical de Prisa, d’on han eixit altres veus conegudes hui a les ones, com la de Cristina Boscá.
La ràdio musical on començaren els protagonistes de les ones ha canviat de cap a peus en només una dècada. “Ara de seguida prens el pols a la gent que està a l’altre costat. Jo tenia un oient de Taiwan que va començar a aprendre espanyol per saber què deia jo en antena i escrivia tuits amb els seus progressos”, il·lustra Sánchez. Les xarxes, a més d’una resposta instantània, han matisat també el rol de les grans cadenes musicals, opina Laguarda: “Continuem sent prescriptores de música, però estem més pendents que mai del que la gent demanda, de les visualitzacions dels videoclips… Canvia la perspectiva”. Exemple d’eixe gir són els nous estils que es filtren, com l’última onada de música urbana, la qual transgredeix els paràmetres tradicionals de la ràdio musical comercial. “Potser fa vint anys era impensable”, apunta Laguarda.
La velocitat és la clau, insisteix Sánchez: “Fer una selecció de temes d’esta dècada serà complicat. No hi ha cançons que perduren tant en el temps per la rapidesa de consum. De sobte apareix un artista i quan acaba l’any no se sap qui és”. En eixe punt, el paper de la ràdio, explica el presentador, és metabolitzar la ingent quantitat d’estils que es reprodueixen arran les plataformes digitals. “La ràdio va més lenta. No pots tornar-te boig i posar tot el que hi ha de nou, perquè potser estàs fixant-te en una cosa molt efímera. Si vas massa de pressa la gent no entendrà res”, explica.
Altre signe dels nous temps: “Vaig idear Territori Sonor pensant en quatre podcasts diferenciats”, diu Garrigós. La fragmentació és també una condició d’adaptació de la ràdio a l’hàbitat digital. Hi ha més: “Hem de ser més exigents en la posada en escena radiofònica”. La ràdio que es veu, clar, últim sacrifici per als romàntics.
D’exigències, per cert, en pot contar algunes Sánchez, qui ara competeix en la franja més dura de l’FM: “El primer EGM de la nova etapa a Wake up! va anar prou bé, però tampoc has de donar-li massa voltes. És cert que els matins de l’emissora estaven en un punt baix, però ahí està el repte d’adaptar el programa a la teua manera de ser”.
Ràdio 9 portava tancada quatre anys abans que començaren de nou les emissions. En eixe temps, una emissora de referència com Los 40 va tornar a l’escenari valencià, amb una gran novetat. “Em va encisar la idea perquè no s’havia parlat mai en valencià a Los 40. Em demanaren una prova”, recorda Laguarda. Fa ara tres anys d’eixa fita. La música, això sí, ve pautada des de la central. “Molta gent em preguntava quan començàrem si sonarien bandes valencianes i en valencià. En esta franja és difícil, però tant de bo tinguérem més espai”, raona la presentadora.
A eixa funció està obligada la renascuda Àpunt. “En estos anys sense ràdio pública han nascut moltíssimes bandes valencianes. Vull entrevistar-los a tots”, declara Garrigós. El repte del seu espai és triple, desgrana: descentralitzar l’atenció als grups eixint de les capitals, augmentar la presència de les dones músiques i difondre la diversitat d’estils i llengües dels grups autòctons.
“Estem en el camí de la normalitat lingüística i m’agradaria que es programara a una banda valenciana tant si canta en valencià, castellà o anglés. Però la llengua pròpia continua estant minoritzada”, adverteix la locutora. La seua col·lega d’ones incideix en la idea de superar etiquetes: “S’hauria de normalitzar la llengua. Quan parlem de música en anglés no parlem de llengua sinó de pop, rock…”. Ser “aparador i altaveu dels creadors valencians”, torna Garrigós, és "l’obligació” de la nova emissora pública.
Aparador i altaveu, dos coses en què es converteix la ràdio des que algú encén l’aparell ben prompte, quan Jorge Sánchez saluda el dia des del micròfon.
