De Sicília als Ports i des de fa milers d’anys, els humans han domesticat paisatges secs i remots amb el primer que tenien a mà
VALÈNCIA. De lluny, sembla que la muntanya s’haja deformat amb formes voluptuoses. Com si fóra un amagatall per a conills i raboses, un formiguer gegant ple d’indrets i forats amb la textura de la roca muntanyenca. Però en apropar-se, la traça de les pedres indica que açò és cosa d’humans.
Conta la llegenda que Calces Blaves va abandonar Vilafranca a mitjan segle XIX, quan les Guerres Carlines havien assolat la comarca. Però el pastor deixava sa casa víctima d’un desengany amorós. Sense cap alternativa, va decidir construir-se la seua pròpia llar utilitzant l’únic que tenia a mà: les pedres de la muntanya.
“La construcció en pedra seca no és gens nova. S’estén per tot el Mediterrani: França, Grècia, Eslovènia, Xipre, Croàcia, Tunísia, Síria...”, enumera de memòria Ramon Artigas, promotor de Wikipedra i membre del Drac Verd de Sitges. “Les primeres construccions estan datades pel dos mil o tres mil abans de Crist, construïdes pels beduïns a la península del Sinaí. Sempre s’ha construït en pedra seca, però les construccions que veiem hui per ací són bàsicament del segle XIX”.
Calces Blaves es va convertir en un bandoler temut per furtar als masos de la contornada, però ningú mai el va poder detindre. Per amagar-se, prengué 350.000 pedres per construir-se un amagatall ple de túnels i galeries amb unes tècniques no s’havien vist abans a la comarca.
Segons Emilio M. Obiol Menero, professor del departament de Geografia de la Universitat de València, 870 metres cúbics i casi 2 tones de pedra —l’equivalent a cobrir tota la plaça de l’Ajuntament de València amb pedres— conformen un dels millors exemples de construcció en pedra seca. La premissa per a la tècnica és clara: construir sense utilitzar ciments o morters.
Entre la realitat i la fantasia, no se sap si Calces Blaves era un perillós bandoler o un home marginat al seu particular castell per fugir de les falses acusacions de lladre. Estesa per tota la Mediterrània, la tècnica de la pedra seca traça paral·lelismes al marge de la llei entre territoris llunyans com els Ports i Sicília.
“Els paisatges no són només entorns construïts dissenyats per assegurar collites; també són territoris subjectes a corrupció política”, escriuen Alon Schwabe i Daniel Fernández Pascual, dos arquitectes que estudien com el món s’organitza a través de l’alimentació a la plataforma Cooking Sections. Ací amagatall de bandolers, allà monopoli de la màfia: “la dependència de l’aigua ha permés que les estructures de poder s’aprofiten de la productivitat del paisatge sicilià durant anys”.
“L’aparició de la màfia siciliana a mitjans i finals del segle XIX està directament relacionada amb el control de l’aigua i el cultiu intens de cítrics”. Un problema constant a la història siciliana que els va obligar a aguditzar l’enginy, construint estructures que permeteren regar arbres sense aigua. És el cas dels jardins de cítrics de Pantelleria, una illa equidistant entre Sicília i Tunísia on els tarongers creixen envoltants de murs de pedra.
Casi tan alts com els mateixos arbres, els murs no només serveixen per a protegir els tarongers del vent. També generen un microclima interior, més fresc i humit que l’entorn perquè la pedra condensa la humitat i rega sense reg el taronger. “Què significaria hui regar sense aigua com una forma d’emancipació del clima, i per tant, dels talls d’aigua, de les privatitzacions dels recursos col·lectius, de les temperatures creixents i les sequies recurrents?”, es van preguntar a Cooking Sections.
Amb l’ajuda dels agrònoms Giuseppe Barbera i Antonio Motisi de la Universitt de Palermo, aprofitaren la passada biennal Manifesta 12 per a testar la capacitat d’estes arquitectures per generar noves agricultures al cor de Palermo. Una relació d’interdependència entre el disseny, l’agricultura i el clima que també trobem a casa nostra.
Perquè encara que camuflada sobre la terra, la pedra seca ha sigut la tècnica amb la qual s’han abancalat centenars de milers de metres de muntanya. Noves topografies que han generat erosions artificials per a facilitar el cultiu del territori. “Amb la decadència del feudalisme i les desamortitzacions, moltes famílies es van convertir en noves propietàries o arrendatàries de terres, repartint-se les collites entre els propietaris i els que treballaven. Feien barraques i murs amb la pedra, el que tenien a mà, i es cultivava sobretot vinya”, explica Ramon Artigas. “Per això amb l’arribada de la fil·loxera [un xicotet insecte que acaba amb les arrels de la vinya], va començar la decadència de la pedra en sec”.
Ara, la tècnica és patrimoni de la humanitat present a huit estats del Mediterrani —nou comunitats autònomes a Espanya— però l’activitat ramadera i el paratge rocós dels Ports va fer que siga una de les comarques on està més visible. “La vida s’organitzava per masos i cada família masovera aprofitava el que tenia a mà: la ramaderia, els boscos i l’agricultura”, conta Sergi Monfort, guia a l’alberg la Parreta de Vilafranca.
“Una de les propietats de la pedra és que quan fas un mur tens un pes molt gran, és una força molt sòlida”, explica Monfort. “Però a més filtra l’aigua quan ve una forta avinguda. El formigó pot tindre quatre eixides per evacuar l’aigua, però es poden taponar i l’aigua acaba rebentant el mur. Al cas de la pedra, la pressió de l’aigua es dispersa per les cavitats de les roques”.
Bancals, llits de séquies, pous o cisternes: la solidesa dels murs ajuda a conduir l’aigua i la seua porositat, a evitar que s’ofeguen els bancals. “Passa el mateix amb la temperatura. S’utilitzava per a fer forns perquè la pedra aguanta la calor. Però també a les cases, perquè a l’estiu s’aguanta la frescoreta i a l’hivern li costa entrar al fred”.
“La protecció com a BIC i sobretot com patrimoni immaterial de la humanitat li està donant més visibilitat a una tècnica que molta gent no la coneixia o la tenia en desús, en comparació amb altres tècniques menys modernes però no més eficaces”, afegeix Guillem Monferrer Milian, tècnic de turisme a l’Ajuntament de Vilafranca. “La prova és que l’origen és dels ibers o del bronze, però no totes les tècniques d’aquella època han sigut capaces de superar el pas del temps”.
“La tècnica és la mateixa a tota arreu però a cada zona hi ha trets característics que diferencien d’altres zones. A esta zona, una característica és que els murs de pedra caben en vertical, enrastrellades com si fóra una prestatgeria de llibres”, conta Monferrer Milian. “Una característica atípica que era una forma estètica d’acabar la paret, perquè la filera de baix estiga més estable, el mur cresca en altura més fàcil i que la neu no s’acumule dalt del mur i frene el vent”.
Una tècnica que després d’anys d’abandonament, ara comencen a explorar arquitectes valencians com Econstrucció. “Fa set anys que treballem amb la pedra a escala professional. Hem fet marges de bancal, aljubs i fins i tot empedrats de riu”, conta Lluís Contreras Badia. Localitzats a la Font d’En Carròs (la Safor) però amb treballs a totes les comarques, “a cada lloc treballem amb la pedra que hi ha. Treballem en zones de difícil accés, aleshores necessitem colles que puguen treballar amb material de la zona sense que vinga un helicòpter”.
Normalment aprofiten pedres de despreniments —el que es coneix com a “solsida”—, “però si agafem de noves, primer treballem una llosa i li donem cara amb un picapedrer”. Tot un procés per donar-li la geometria adequada a la roca: “amb el cantó viu del martell, definim els cantells, i amb l’altra punta del martell li traem la panxa a la pedra”.
Segons siga un empedrat de terra, un mur de bancal per fer marge, un mur a dos cares per delimitar un terreny o una casa, les tècniques poden variar. Però l’objectiu és el mateix: aprofitar la força de la pedra per construir infranquejablement, especialment amb un estira-i-arronsa amb el clima.