Cases per a cuidar el món

VALÈNCIA. Ja el 1993 les politòlogues Joan Tronto i Bernice Fischer definien què eren les cures, un terme que incloïa “tot allò que fem per mantindre, contindre i reparar el nostre món de manera que puguem viure tan bé com ens siga possible. Aquest món inclou el nostre cos, a nosaltres mateixos i al nostre món”.

Amb esta premissa, la Càtedra Habitatge de la UPV i l’Institut Valencià de l’Edificació organitzaren la passada setmana les jornades 'Habitar és cuidar' a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de València. Per a Carmen Ferrer, la directora de la Càtedra d’Innovació en Habitatge, cal “tractar l’habitatge des de l’òptica de les cures i amb una lectura transversal, des de l’experiència d’arquitectes, sociòlogues i d’institucions d’habitatge públic”. 

“Com volem viure? Qui són els que habiten allò que projectem els arquitectes? Qui cuida de nosaltres? A qui cuidem? Qui o què ens ajuda?” eren algunes de les preguntes que es plantejaven durant les tres sessions. Explorar noves estratègies per a la vida en comunitats i cooperatives, debatre sobre noves domesticitats i la seua extensió a l’espai públic i reflexionar sobre les noves tipologies d’habitatge públic eren els principals assumptes a discernir. 

“Tot en esta societat em diu que no s’ha de parlar de les cures, així que nosaltres pensem que hem de donar-li atenció”, explicava l’arquitecta madrilenya Eva Gil Lopesino. Des de l’oficina d’arquitectura Elii, Gil Lopesino argumenta que “tendim a projectar sobre el terme qüestions moralistes, però no estem parlant de sobreprotecció. Les cures no concerneixen només els humans i els arquitectes hem d’entendre altres relacions i mons: els espais, les materialitats, els imaginaris, les possibilitats de cohabitar i teixir xarxa”.

“Dins de la disciplina, estem acostumats a arquitectures heroiques que proposen salvar el món, però s’ha d’intentar fugir de les lògiques de la solució. Els arquitectes no hem d’imposar normes morals sinó desplegar dispositius performatius que multipliquen els cosmos, els mons i les possibilitats”, afegeix Eva Gil Lopesino.

Repensar els espais d’habitatge per a fer-los més versàtils i flexibles als canvis, adaptar-se als recursos i mitjans dels quals disposem i desenvolupar estratègies adhoc són els tres eixos a la metodologia d’Elii. “Pensem l’arquitectura com un camp de joc, més que com un context fixat. I atenent una condició interescalar: les cures a la nostra casa són el punt de partida per cuidar el nostre entorn, les nostres ciutats i el nostre planeta”. 

Esta forma de treballar es materialitza amb projectes com Jane Fonda Kit House. “Esta actriu entre els anys 70 i 90 va transformar els espais domèstics de la classe mitjana estatunidenca. El seu programa de televisió d’aeròbic va convertir els salons en gimnasos. Això ens va obrir tot un camp de possibilitats quan un museu belga ens va encarregar un prototip de casa”. El punt de partida era el disseny d’una casa del futur, un tipus de projecte celebrat pels moviments utòpics dels anys seixanta que pretenien donar la tecla amb el futur. “Anticipaven solucions tècniques i models normatius, com els dissenys d’Arne Jacobsen i Flemming Lassen o la casa del futur dels Smithson”, explica Gil Lopesino.

“Però nosaltres més que donar solucions volíem plantejar problemes. I si totes les necessitats energètiques de les nostres cases, foren produïdes pels cossos dels seus habitants? Esta pregunta obri moltes controvèrsies, per exemple qui es queda fora? No podrien viure en solitari a una casa així xiquets o persones amb mobilitat reduïda”. 

Mitjançant una rutina diària d’exercicis de bicicleta, politges i rotacions, esta particular casa per a Jane Fonda posa en marxa els electrodomèstics o el reg del jardí, alhora que produeix un cos fornit als seus habitants. “El que més ens va interessar és com al nostre prototip s’estableix una xarxa de cures reciproca entre l’humà i la materialitat. Com més pedaleges, més fort et poses i més energia produeixes”.

Però este disseny també estableix agències entre distints humans: “cuinar ja no seria una activitat personal. Vam traure comptes i per a cuinar un rissoto en quaranta-cinc minuts calien quatre persones fent spinning. Això també visibilitza la càrrega de les cures, ja que una mare en solitari hauria de pedalejar dos hores i mitja”. 

La quantificació d’estes variables és una constant als projectes residencials d’Elii. “Volem trencar la dicotomia entre l’urbà i el domèstic i l’exterior i l’interior”, explicava Gil Lopesino. Per això, a projectes com Oki -una reforma d’un pis dels anys 70 per a un jove fotògraf- un dispositiu de control energètic ajuda a connectar la casa amb el territori, en eixa interescalaritat en la que treballa Elii. 

“L’aparell tradueix el consum energètic instantàniament com si fóra un semàfor: amb un grau de color eres capaç de saber si eixe dia estàs consumint més del normal. Fins i tot compta amb una xarxa social pròpia per comparar el teu consum amb el de la resta dels usuaris. És casi com un joc, està demostrat que rebaixa el consum”. Una tecnologia que converteix el consum de la casa en una cosa molt més gran, “igual que l’elecció d’un desodorant pot fer que estiguen matant ossos panda a la Xina”. 

Externalitzar les tasques domèstiques... o compartir-les?

La versatilitat de les cases és un camp on també ha treballat l’oficina barcelonesa Maio. L’arquitecte Guillermo López Ibáñez va contar alguns projectes com “110 habitacions”, un bloc d’habitatges al centre de Barcelona. “Vam analitzar plantes dissenyades per mestres d’obra que van determinar la tipologia domèstica típica de l’Eixample. Per diverses raons, les cases estaven formades per habitacions de grandària similar que permetien ràpides transformacions. Per exemple jo treballava a un estudi que havia sigut dormitori”. 

“Això ens parla de la sostenibilitat, dels esforços i els resultats vistos amb perspectiva. Esta tipologia ha pogut permanèixer amb el temps perquè es resilient, una sostenibilitat més radical que el greenwashing o l’esperança en una tecnologia redemptora que ens va a salvar de tot”, argüeix López. 

D’esta forma, el bloc signat per Maio està conformat per cent-deu habitacions que sumen distints habitatges de lloguer, la grandària dels quals pot anar variant en funció de les necessitats dels seus inquilins. “Amb eixa variació no pensem l’edifici com n conjunt predeterminat sinó com una agregació d’unitats que alhora no renuncia a totes les virtuts de l’Eixample”. 

Totes les habitacions del bloc tenen ventilació creuada i amb mesures molt senzilles com canviar una porta pot variar el disseny en funció de la demanda. “Una planta aparentment rígida era molt més oberta de l’esperat, com el projecte de San Remo d’Edward L. Angell”. 

Encara que l’actual context cultural està més marcat per les distòpies que per l’esperança, l’oficina barcelonesa també es va enfrontar a l’encàrrec d’una casa del futur. “Vam transformar una habitació de la Royal Academy of Arts de Londres en un apartament que combina elements de l’exterior i l’interior. La nostra tesi és que les cases són cada volta més genèriques i els límits més difusos”.

“Tot té a vore amb l’ús de la tecnologia i les apps. Cada volta acumulem menys i externalitzem més les tasques domèstiques. Apareixen plataformes que t’estalvien tindre un armari perquè pots llogar la roba, l’aparcament o la cuina. Fins i tot a AirPnP pots contractar un lavabo entre 1 i 3 dòlars”. 

Una forma de vida mercantilitzada que difereix dels casos d’estudi d’Anna Puigjanner, també sòcia de Maio. Premiat amb el Wheelwright Prize, Kitchenless City és un projecte d’investigació que aborda el rol de la cuina a l’habitatge modern. “Sembla mentida però fa cent anys les cuines eren compartides. Als Astor Apartament House de Nova York, hi havia apartaments amb dèsset habitacions i cap cuina. Tenim casos al Perú amb menjadors populars, cuines col·lectives autogestionades que es van convertir en una ferramenta política de la gent”, conta López Ibáñez.