Borja Penalba: “Preferiria provocar rebuig que indiferència”

VALÈNCIA. Són les 13h al Centre Octubre. Borja Penalba (València, 1975) ix de l’interior de l’edifici guitarra en mà. Acaba de rematar un bolo, i en no res ha d’anar a assajar amb Miquel Gil. Deixa la cervesa baix la taula i es pren un moment per sospirar. No és difícil entendre per què. A banda de produir i fer arranjaments per a músics com Miquel Gil, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, entre d’altres, està component una banda sonora per a una nova sèrie d’À Punt (La Forastera) i preparant mil coses més. Sembla que els seus dies no tenen 24 hores.

Penalba arronsa els muscles. “Mai he estat en un sol projecte. Serà per la forma de ser. Això sí, cada vegada em costa més, perquè em canse d’anar canviant tant de tot… I d’anar amunt i avall barrejant projectes. El cap, últimament, em demana una mena de serenitat (que no estabilitat, perquè seria massa dir)...”, ens diu calmadament, reflexiu. I al llarg de l’entrevista entendrem que esta és la seua manera d'enfrontar-se a cada pregunta: escoltar, meditar i, finalment, contestar. És una habilitat gens menyspreable en els precipitats temps en què vivim. 

Amb Francesc Anyó i Mireia Vives compartix guitarra i, de vegades, veu. Amb el primer, fa una mena d’homenatge als autors valencians, un deliciós maridatge que combina poesia i música, i que els ha portat a prou escenaris (800 bolos en cinc anys no és una dada menor), primer amb poemes de Vicent Andrés Estellés; i després, de Marc Granell. Amb Vives, d’altra banda, conforma una formació també nascuda del vers, com demostra Amorfora de mapa (2015) el disc on els seus camins es varen ajuntar. Des d’eixe moment defenen  les seues cançons pròpies.

I, per pròpia, no va ser menys estranya. Almenys, al principi. “Vaig començar a parlar valencià als 21 anys”, revela. Ningú ho diria.“Vaig entrar en un grup de rock en valencià. Sempre havia conegut gent, però mai m’havia atrevit a fer-ne el pas. La clau va ser conéixer una altra realitat, perquè al final les ciutats, els pobles, són un conjunt de moltes realitats...”, explica, “t’ajuda a no prejutjar...”. De sobte, una mà es clava a l’esquena del músic: apareix Miquel Ramos, teclista i vocalista d’Obrint Pas. Intercanvien unes paraules, records, somriures, actualització ràpida de les seus vides (“tot bé?” “tot bé”). Unes paraules després de la despedida, Penalba fa una confessió: “Este també va ser un dels culpables”.

La música ha canviat molt i és inevitable parlar-ne, tractar de córrer més ràpid que el temps. “El 98% dels diners és pels concerts”, diu el també compositor, que explica que els guanys en Spotify, per exemple, són mínims. “I allò que guanye en els bolos és el que em servix per pagar el disc i fabricar-ne uns altres si és precís”, afegix mesuradament. No sap si tot passarà per l’autogestió, però sí per un model diferent al que s’ha fet abans. Potser sí: eixe siga el camí. I, com en la resta de preguntes, pensa abans de parlar. Estudia les paraules per oferir una resposta. I una també, a la fi, pensa: com sona de tòpic, però quina veritat; de vegades, hi ha silencis que diuen més que paraules.

-Poesia i música combinen molt bé. Per què ajuntar estes disciplines?
-Realment, Francesc [Anyó] ja feia el recital sobre Estellés. Necessitava un músic, perquè l’havia mamprés amb un pianista, però no acabava de funcionar. Li varen parlar de mi, quedàrem un dia i vàrem connectar. Ens vàrem inventar un espectacle totalment diferent al que ell feia, amb noves idees; incorporant cançons... De fet, ha esdevingut una fórmula que hem fet servir també en Granell, demà en mà, i en uns altres cincs espectacles per a xiquets. Per contingut no tenen res a vore, però la fórmula és la mateixa: barrejar poesia i música. 

Sí que hi ha gent que fa el mateix (combinar poesia i música), però potser no tenen molta rellevància. Nosaltres, no sé per què, vàrem encetar. Des d’un primer moment va triomfar molt. També, perquè la primera matèria (que fon Estellés) és brutal. Molta gent que no havia llegit poesia mai de la vida, va accedir així als poemes. És una porta d’entrada al món de la poesia, i vàrem vore que des d’esta perspectiva també funcionava.

-Fa falta reivindicar els autors valencians?
-Òbviament. Hi ha autors més coneguts, com Estellés, i menys, com Granell. La música sempre és un camí més fàcil per fer arribar segons quines propostes; sobretot la poesia, que és un món que malauradament no ha arribat a la gran massa. 

-Perquè creus que la poesia ha estat sempre en un racó?
-Perquè fa pensar. I no interessa molt. Allò que siga pensar, imaginar, no està de moda. 

-Esta reivindicació també està lligada amb la memòria i la pàtria (malgrat que la paraula siga una mica complexa)?
-Sí... Memòria, cultura i país (en comptes de pàtria). És per reivindicar allò nostre en el sentit del que s’ha fet en la nostra ciutat, país; el nostre entorn directe, indirecte, o proper. Va tot lligat: memòria, cultura i país. I no hem de renunciar-hi, al contrari. Cal valorar-ho i traure les coses que pensem que són bones sempre que puguem.

-Parlant d’açò... Què penses de la memòria històrica?
-El sentiment de voler amagar certes coses encara està ahí. Vivim, malauradament, en un país que no ha superat moltes coses. Des de fa molt de temps hi ha moviments que reivindiquen la recuperació de molts aspectes relatius a la memòria, però amb el boicot permanent d’institucions, partits polítics i una part de la societat que, d’una banda per falta de coneixement i d’una altra per interessos, no vol que es recupere.

Per això ara vols traure a Franco i passa el que passa. Si encara hui es comparen el franquisme i la república, tenim un problema. Però clar, com es pot superar? Si no hi ha moviments i una insistència constant, al final la història l’escriuen els vencedors, i el que passarà a la història serà el que ells vullguen: llavors, el franquisme serà igual que la república; Franco serà un senyor molt guai; la transició, modèlica; el rei, el puto amo; la democràcia, sòlida; el PP no serà corrupte... Tot això.

-I pareix que tot s’agreuja amb les xarxes socials, s’hi diuen coses i ningú es molesta a comprovar si són veritat o mentida...
-Qui li done importància a Twitter i a les xarxes té un problema. Sabem que tot el que té de bo comporta també moltes coses roïnes. Tothom opina de tot i tothom sap de tot. I amb eixe ànim d’estar en totes i informant, s’acaba desinformat. El que t’arriba està sempre esbiaixat. Les xarxes són també molt endogàmiques: acabes llegint el que tu vols llegir. Es crea un entorn per a tu, una estranya zona de confort en què tot és perfecte.

Jo cada cop les utilitze menys. M’avorreix sobiranament. Tinc menys ganes de compartir la meua vida virtualment amb ningú. Preferisc fer-ho en persona.

-Com valores el valencià ara?
-Està infinitament millor que quan jo era menut o adolescent. Jo en sóc la prova: sóc del barri del Carme i vaig començar a parlar valencià als 21 anys. Sóc castellanoparlant, com molta gent de la ciutat. Abans ni se’ns passaria pel cap, i ara s’ha normalitzat molt. Sempre hi ha reductes de tarambanes que no entenen o se’n riuen, però bé, la feina s’està fent. 

Això sí, he de dir que qui sosté la continuïtat de la llengua i la cultura pròpia són els pobles, no les grans ciutats (i ho he vist també a Catalunya, on està més consolidat el tema de la llengua). Sense la lluita de les comarques el català hauria desaparegut i el valencià també. 

-Així i tot, pareix que existix un rebuig cap a les llengües autòctones, encara que després escoltem cançons en anglés i sembla el més normal del món...
-Però rebuig per part de qui? Jo he tocat en català a França, Itàlia, Egipte, Tunísia, Cuba, Xile, Uruguai, Argentina, Rússia, Polònia, Alemanya, Croàcia, Bèlgica... I tan a gust. Per tant, s’haurien de plantejar d’on ve realment eixe problema. 

-Té la música la missió de provocar coses?
-Fer música és una cosa personal i cadascú l’entendrà d’una manera. En el meu cas, tinc una necessitat de transmetre sentiments. I l’èxit és provocar alguna reacció. Quan no provoques res en la persona que t’està escoltant és un fracàs per a tu. Preferiria provocar rebuig que indiferència.

-En una època de tensions polítiques, com ara… quin paper té la música?
-La música, en estos moments, també fa de banda sonora. I cadascú té la seua. Si passes de tot, escoltes a Bisbal (i dic Bisbal perquè és el recurs fàcil... diga’s Bisbal o el que vullgues). Després, hi ha certa gent que, encara que no tinga un discurs polític en les cançons, pel fet de cantar en una llengua, ja es posiciona políticament. Hi ha gent que ens escoltarà pel simple fet de cantar en català. Quan veus la banda sonora de la gent moltes vegades veus per on van els tirs.

La música té un poder molt gran. De vegades, fa replantejar-te la teua situació en el món, políticament i ideològicament. I en pose un exemple: quan vaig tornar a València (després de viure a Catalunya durant uns anys), estava a Benicalap, en la terrassa d’un bar, i hi havia un grup de xics i xiques en la taula del costat, així com super xonos i super xonis, xarrant de les seus xorrades en castellà, de les seues coses d’adolescents... Benicalap, castellanoparlant: el perfil està clar. I de sobte a una xica li sona el mòbil i el seu so era La Flama d’Obrint Pas. Això és molt guapo i curiós. Fa 25 o 30 anys no podia passar ni en broma. La música pot transcendir i pot arribar a ajudar molt a normalitzar la cultura. Té un poder molt més gran del que sembla. 

-Capa on va la indústria musical? Tot passarà per l’autogestió?
-En principi, sí. Les discogràfiques estan mortes o morint. El problema és que hi ha tota una feina al voltant de la música que no és estrictament musical que ha de fer algú. I si no tens pasta o un engranatge molt consolidat per poder fer-ho tot, és molt complicat arribar a tot eixe món que s’ha obert. 

El paradigma absolut d’ara, de fet, és Rosalia. Tot el que ha fet, no ho ha fet ella. Ha partit d’ella però ha tingut un equip brutal, moltíssima gent, per fer tota una sèrie de coses que no són únicament musicals: té presència en les xarxes, ha fet no sé quina roba en Pull and Bear; tota la promoció, la publicitat... És el paradigma de com fer servir el món on vivim al 300%: com explotar totes les possibilitats que et dóna això. És una opció vital, i ella ho ha fet molt bé. Però no sola, sinó rodejada de molta gent. I imagine que haurà tret molta pasta d’algun lloc, que no sé quin, ni m’interessa... També s’ha de voler aspirar a això, i voler tindre una vida així.

-“Perquè ens cal fer moltes coses encara. I les hem de fer entre tots. O ens mataran com unes rates”. Vigència total d’estes paraules d’Estellés, comentaves en el teu Twitter. Quina lectura en fas?
-Bàsicament, que en l’era absoluta de l’individualisme, on tots estem pensat en salvar el cul; o renunciem a part de la nostra individualitat a favor dels nostres germans, veïns, amics i prenem consciència col·lectiva de tot el que està passant, i com estem i com podríem estar... O no tindrem cap futur. Ens mataran com a rates. Desapareixerem. 

Cada volta més, es reduïx l’espectre del que es pot dir i el que no es pot dir; fer o no fer... La correcció o pseudocorrecció política i social està esdevenint un perill molt gran que ens pot allunyar del que és la societat ideal: es condemna gent per fer un tuit, un rap o una obra amb titelles... I hi ha una impunitat increïble per a uns altres. Tot va en pro del mateix: no penseu molt. Fes cosetes i tal, però fins on jo vullga. Sempre hi ha límits.