Frank Bascombe, de Richard Ford

ALICANTE. En el seu llibre Els límits de la interpretació, i també en altres dels seus assaigs, Umberto Eco fa referència dels supernumeraris, els individus singulars que poblen la ficció, que esdevenen protagonistes d’un món propi, espill del món real, la credibilitat dels quals depèn tant de la construcció ficticia com de les sues vinculacions amb la realitat sensible del lector.

Molts d’estos individus ens acompanyen al llarg de la vida com si formaren part del nostre entorn familiar i afectiu, com amics estimats, com models de conducta o, tot el contrari, com a exemple del que s’ha d’evitar si no volem caure en la bogeria.

La literatura és, sovint, una de les millors maneres de créixer, de conèixer l’altri o a nosaltres mateixos, gràcies a estos personatges que ens obrin camins desconeguts, o en els que reconeixem camins que hem transitat, i refermen les nostres conviccions… o les refuten.

L’any 1986, l’escriptor nordamericà Richard Ford publicava la seua tercera novel·la, The Sportwriter (El cronista d’esports), després de dues temptatives que no havien tingut la resposta esperada entre els lectors, tot i obtindre bones crítiques, A piece of my heart (1976) i The Ultimate Good Luck (1981), en la qual presentava per primera vegada el personatge Frank Bascombe. Entremig, el propi Ford havia estat pegant tombs en la seua carrera literària, optant per una eixida “còmoda” com a periodista esportiu al diari Inside Sports, en el qual desenvolupava els seus coneixements de boxa i atletisme. El diari havia tancat i no havien acceptat la seua proposta d’ingrés al conegut Sports Illustrated, així que va decidir tornar a la ficció.

“Estava clar que havia de fer alguna cosa diferent del que havia estat fent, perquè el que havia estat fent no acabava de funcionar. Un dia Kristina, la meua dona, em va dir: Per què no escrius sobre algú que és feliç? Jo em vaig preguntar: i com dimonis es fa això? Jo tenia una concepció molt romàntica dels personatges de les novel·les. Eren sempre gent conduïda per l’angúnia, sotmesos a terribles tortures psíquiques, preocupacions… Així que vaig triar canviar la meua visió del món. El primer que faré, vaig pensar, és dotar al personatge d’un treball que li agrade. I li vaig donar el treball de periodista esportiu. Després vaig pensar: una persona feliç és probablement algú que ha estat infeliç en el passat i ara mira de ser-ne. I d’esta manera vaig arribar a Frank. Eixa es tota la meua concepció de Frank Bascombe. Algú que intenta fer-se un home millor, un home més feliç” (estes declaracions estan extretes de l’entrevista que li va fer Pablo Guimón a l’escriptor per al suplement cultural d’El País, Babelia, el 26 d’abril de 2008 [accés 19.01.2019]).

Ford és un escriptor amb dues vessants molt definides. En la distància curta, eixa mida que tan ben apamada tenen els literats americans, ha esdevingut un dels grans contistes del segle XX i el segle XXI, hereu de la tradició chejoviana, emparentat sovint per la crítica amb els mestres Cheever i Carver. Hi ha qui diu que en este gènere és un autor que toca una única tecla, però que ho fa amb un virtuosisme magnífic, com ho demostren els reculls Rock Springs (1987) o Women with Men: Three Stories (1997). En la distància llarga, tanmateix, és Bascombe qui s’ha apoderat de la ploma de Ford i ha anat evolucionant, dóna la sensació, malgrat el propi autor, que s’ha deixat anar en mans de la trajectòria vital del personatge.

La primera vegada que ens trobem a Frank, està botant la tanca del cementeri que hi ha just al darrere de sa casa, a les cinc de la matinada d’un 20 d’abril, Divendres Sant. Ha abandonat una prometedora carrera d’escriptor, després d’un primer llibre de relats que ha obtingut un important èxit de crítica, per acceptar un treball com a periodista esportiu. El 20 d’abril és l’aniversari del seu fill, que faria 13 anys si no haguera mort quatre anys enrere, amb nou. Els dos darrers anys, la seua ja ex-dona i ell s’han trobat en eixe lloc, a l’alba, per honrar la seua memòria. A partir d’aquí, comença una nova etapa del dol i la vida de Frank Bascombe agafa pel coll el lector i no el deixa fins a la darrera paraula de la novel·la. Intenta ser feliç cada dia, en cada acte, en cada decisió, en cada renúncia, en cada viatge i cada crònica, fins i tot en la decisió de no discutir. La vida als suburbis pot ser tan intensa com en una novel·la negra.

Deu anys més tard, el 1996, Ford va fer tornar Bascombe (o viceversa), tot i que en la vida d’este només havien passat cinc anys des d’els esdeveniments d’El cronista d’esports, amb Independence Day (El Dia de la Independència). Ens el retrobem l’estiu de 1988, pocs dies abans de la celebració del 4 de juliol, Dia de la Independència Nordamericana. Frank ja no exerceix de periodista esportiu, sinó que es dedica als negocis immobiliaris, està buscant una casa per a uns clients força insuportables, dels quals no s’està de fer comentaris (sempre cap endins), mentre espera amb il·lusió la cita del dia assenyalat amb el seu fill adol·lescent, segon fill del seu matrimoni estingit, el fill viu, el fill conflictiu. Una vegada més la desolació, la malenconia, l’humor i l’esperança de la quotidianitat ens agafen, esta vegada pels budells, durant més de 500 pàgines, fins que , en acabar, trobarem a faltar el bo d’en Frank durant molt de temps.

Tant com deu anys més, perquè no serà fins a 2006 que Bascombe obligue a Ford per traure’l de nou a la llum. The Lay of The Land (ací traduïda com Acció de Gràcies), ens porta fins al novembre de l’any 2000, el dia de la festivitat d’Acció de Gràcies, en plena batalla electoral entre Gore i Bush, estan a punt d’arribar els moments foscos per als nordamericans, Bascombe ha abandonat Haddam, però continua fent d’agent immobiliari a Nova Jersey, ara a la zona costera de Sea-Clift. L’estabilitat dels acollidors barris residencials, els malls de carretera i les poblacions decadents s’esquerda de colp quan la seua segona esposa l’abandona i li detecten un càncer de pròstata. Però Bascombe és un paio dur com una epopeia helènica i es dedica a deixar constància d’un viatge interior que reflecteix un món exterior que s’enderroca per moments. Unes altres 700 pàgines que saben a poc. 

I aquí, en teoria, acabava la trilogia de Frank Bascombe. Però el 2014, Ford es va treure de la màniga quatre històries breus en forma de nouvelle, sota el títol de Let Me Be Frank With You (Francament Frank). Incombustible Frank. Seixanta-vuit anys ja. Ha sobreviscut al càncer. Ha sobreviscut a l’huracà Sandy. Ha tornat a viure a Haddam. I continua tirant de sornegueria sota la màxima còmica de que si les coses no resulten gracioses, no són realment serioses. “En les últimes setmanes, he començat a recopilar un inventari personal de paraules que, sota el meu punt de vista, no haurien de continuar emprant-se en el llenguatge parlat… ni de cap altra manera”. Bascombe està fent inventari! Alerta, potser li quede poc de temps en el seu món tan real com el nostre, i necessitem saber què pensa de l’Amèrica de Trump, donat que en el lliurament del Premi Princesa d’Astúries que va rebre l’any 2016, el propi Ford va dir en el seu discurs: “Los asuntos graves me vuelven demasiado grave; en el mundo actual, el mundo que vemos a nuestro alrededor, hay excesiva gravedad, y ello no predispone demasiado a la alegría –los norteamericanos lo vivimos cuando vemos que Donad Trump puede llegar a ser nuestro próximo presidente–[...] La política en Estados Unidos es sinónimo de egoísmo y cinismo y engaño y despropósito”.

Les novel·les de Frank Bascombe, així com la majoria de Richar Ford, han estat editades en català/valencià per Edicions 62, i en castellà i català/valencià per Anagrama.