VALÈNCIA. Són les 13h al Centre Octubre. Borja Penalba (València, 1975) ix de l’interior de l’edifici guitarra en mà. Acaba de rematar un bolo, i en no res ha d’anar a assajar amb Miquel Gil. Deixa la cervesa baix la taula i es pren un moment per sospirar. No és difícil entendre per què. A banda de produir i fer arranjaments per a músics com Miquel Gil, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet, entre d’altres, està component una banda sonora per a una nova sèrie d’À Punt (La Forastera) i preparant mil coses més. Sembla que els seus dies no tenen 24 hores.

Penalba arronsa els muscles. “Mai he estat en un sol projecte. Serà per la forma de ser. Això sí, cada vegada em costa més, perquè em canse d’anar canviant tant de tot… I d’anar amunt i avall barrejant projectes. El cap, últimament, em demana una mena de serenitat (que no estabilitat, perquè seria massa dir)...”, ens diu calmadament, reflexiu. I al llarg de l’entrevista entendrem que esta és la seua manera d'enfrontar-se a cada pregunta: escoltar, meditar i, finalment, contestar. És una habilitat gens menyspreable en els precipitats temps en què vivim. 

Amb Francesc Anyó i Mireia Vives compartix guitarra i, de vegades, veu. Amb el primer, fa una mena d’homenatge als autors valencians, un deliciós maridatge que combina poesia i música, i que els ha portat a prou escenaris (800 bolos en cinc anys no és una dada menor), primer amb poemes de Vicent Andrés Estellés; i després, de Marc Granell. Amb Vives, d’altra banda, conforma una formació també nascuda del vers, com demostra Amorfora de mapa (2015) el disc on els seus camins es varen ajuntar. Des d’eixe moment defenen  les seues cançons pròpies.

I, per pròpia, no va ser menys estranya. Almenys, al principi. “Vaig començar a parlar valencià als 21 anys”, revela. Ningú ho diria.“Vaig entrar en un grup de rock en valencià. Sempre havia conegut gent, però mai m’havia atrevit a fer-ne el pas. La clau va ser conéixer una altra realitat, perquè al final les ciutats, els pobles, són un conjunt de moltes realitats...”, explica, “t’ajuda a no prejutjar...”. De sobte, una mà es clava a l’esquena del músic: apareix Miquel Ramos, teclista i vocalista d’Obrint Pas. Intercanvien unes paraules, records, somriures, actualització ràpida de les seus vides (“tot bé?” “tot bé”). Unes paraules després de la despedida, Penalba fa una confessió: “Este també va ser un dels culpables”.

La música ha canviat molt i és inevitable parlar-ne, tractar de córrer més ràpid que el temps. “El 98% dels diners és pels concerts”, diu el també compositor, que explica que els guanys en Spotify, per exemple, són mínims. “I allò que guanye en els bolos és el que em servix per pagar el disc i fabricar-ne uns altres si és precís”, afegix mesuradament. No sap si tot passarà per l’autogestió, però sí per un model diferent al que s’ha fet abans. Potser sí: eixe siga el camí. I, com en la resta de preguntes, pensa abans de parlar. Estudia les paraules per oferir una resposta. I una també, a la fi, pensa: com sona de tòpic, però quina veritat; de vegades, hi ha silencis que diuen més que paraules.

-Poesia i música combinen molt bé. Per què ajuntar estes disciplines?
-Realment, Francesc [Anyó] ja feia el recital sobre Estellés. Necessitava un músic, perquè l’havia mamprés amb un pianista, però no acabava de funcionar. Li varen parlar de mi, quedàrem un dia i vàrem connectar. Ens vàrem inventar un espectacle totalment diferent al que ell feia, amb noves idees; incorporant cançons... De fet, ha esdevingut una fórmula que hem fet servir també en Granell, demà en mà, i en uns altres cincs espectacles per a xiquets. Per contingut no tenen res a vore, però la fórmula és la mateixa: barrejar poesia i música. 

Sí que hi ha gent que fa el mateix (combinar poesia i música), però potser no tenen molta rellevància. Nosaltres, no sé per què, vàrem encetar. Des d’un primer moment va triomfar molt. També, perquè la primera matèria (que fon Estellés) és brutal. Molta gent que no havia llegit poesia mai de la vida, va accedir així als poemes. És una porta d’entrada al món de la poesia, i vàrem vore que des d’esta perspectiva també funcionava.

-Fa falta reivindicar els autors valencians?
-Òbviament. Hi ha autors més coneguts, com Estellés, i menys, com Granell. La música sempre és un camí més fàcil per fer arribar segons quines propostes; sobretot la poesia, que és un món que malauradament no ha arribat a la gran massa. 

-Perquè creus que la poesia ha estat sempre en un racó?
-Perquè fa pensar. I no interessa molt. Allò que siga pensar, imaginar, no està de moda. 

-Esta reivindicació també està lligada amb la memòria i la pàtria (malgrat que la paraula siga una mica complexa)?
-Sí... Memòria, cultura i país (en comptes de pàtria). És per reivindicar allò nostre en el sentit del que s’ha fet en la nostra ciutat, país; el nostre entorn directe, indirecte, o proper. Va tot lligat: memòria, cultura i país. I no hem de renunciar-hi, al contrari. Cal valorar-ho i traure les coses que pensem que són bones sempre que puguem.

-Parlant d’açò... Què penses de la memòria històrica?
-El sentiment de voler amagar certes coses encara està ahí. Vivim, malauradament, en un país que no ha superat moltes coses. Des de fa molt de temps hi ha moviments que reivindiquen la recuperació de molts aspectes relatius a la memòria, però amb el boicot permanent d’institucions, partits polítics i una part de la societat que, d’una banda per falta de coneixement i d’una altra per interessos, no vol que es recupere.

Per això ara vols traure a Franco i passa el que passa. Si encara hui es comparen el franquisme i la república, tenim un problema. Però clar, com es pot superar? Si no hi ha moviments i una insistència constant, al final la història l’escriuen els vencedors, i el que passarà a la història serà el que ells vullguen: llavors, el franquisme serà igual que la república; Franco serà un senyor molt guai; la transició, modèlica; el rei, el puto amo; la democràcia, sòlida; el PP no serà corrupte... Tot això.

-I pareix que tot s’agreuja amb les xarxes socials, s’hi diuen coses i ningú es molesta a comprovar si són veritat o mentida...
-Qui li done importància a Twitter i a les xarxes té un problema. Sabem que tot el que té de bo comporta també moltes coses roïnes. Tothom opina de tot i tothom sap de tot. I amb eixe ànim d’estar en totes i informant, s’acaba desinformat. El que t’arriba està sempre esbiaixat. Les xarxes són també molt endogàmiques: acabes llegint el que tu vols llegir. Es crea un entorn per a tu, una estranya zona de confort en què tot és perfecte.

Jo cada cop les utilitze menys. M’avorreix sobiranament. Tinc menys ganes de compartir la meua vida virtualment amb ningú. Preferisc fer-ho en persona.