ressenya

Boris Vian i l’esput infinit sobre les tombes

26/11/2019 - 

VALÈNCIA. És llegenda i també veritat que aquell escriptor, arrossegat per una ombra d’escàndol i heterodòxia, va tindre un final digne del millor i més imaginatiu guionista. Boris Vian (Ville d’Avray, 1920 – París, 1959) només comptava amb 39 anys quan va morir. Ho va fer a soles, sense que s’adonara ningú, en la foscor d’una sala de cine i durant la projecció de l’adaptació de la seua novel·la Escopiré sobre la vostra tomba (J’irai cracher sur vos tombes). Havia anat d’incògnit, i una certa justícia poètica o necessitat d’embelliment ens pot fer pensar que no va suportar tanta mediocritat fílmica com mostrava aquella pel·lícula, i amb els productors de la qual havia trencat després de vendre’ls el guió per fortes desavinences en els criteris de l’adaptació.

La realitat és que el cor de Boris Vian ja venia malalt i condemnat de molt abans. Concretament des que unes febres reumàtiques envaïren el seu cos d’infant poc després de complir dotze anys, provocant-li una dolència cardíaca que marcaria el seu destí. Una malaltia que ell va mantindre a ratlla tant com va poder, que va intentar domar en incomptables sessions de natació però que li donava una debilitat física fluctuant, amagada a voltes com un riu subterrani, però que mai va deixar d’estar ahí. “Estem condemnats a l’atzar”, diria assumint la seua condició i la seua salut tremolosa, però també impregnat per l’esperit dels temps existencialistes on va brillar amb més intensitat.

Perquè el Vian inoblidable està associat a un desafiament constant de la seua realitat física. Era el jove apassionat del jazz, sempre amb una trompeta a la mà o clavada als llavis, o ballant frenèticament aquells ritmes nous que arribaven des de l’altra vora de l’Atlàntic, rei de la diversió que atronava des dels antres de Saint-Germain-des-Prés, acabada la guerra. Havia publicat en 1946 L’Écume des jours, eixa joia irreverent i feliç i que va procurar-li celebritat i una certa aura d’enfant terrible (una necessitat periòdica de les lletres franceses), i tot això va facilitar-li el contacte i la relació amb Jean-Paul Sartre i Albert Camus, les estreles intel·lectuals d’aquell París que despertava d’un malson, es refeia a poc a poc i es permetia la condescendència de tolerar i valorar un jove que organitzava festes descomunals (les surprise parties on regnava l’excés i el jazz més exaltat), però que també escrivia com els àngels.

Escopiré sobre la vostra tomba (Comanegra, 2019), publicada també en 1946, és un exercici de brillant impostura literària, perquè va aparéixer signada per Vernon Sullivan, un suposat escriptor negre nord-americà, i on Boris Vian figurava només com a traductor al francés i prologuista. Una pràctica molt freqüent en ell, ja que al llarg de la seua curta vida va gastar prop de trenta heterònims diferents en publicacions periodístiques, musicals o literàries. Eixa abundància de falsificacions demostra que no era exactament la voluntat d’amagar-se d’esta obra polèmica allò que s’ocultava darrere de l’engany, sinó una permanent, meditada i antiga ànsia de diversió, una incapacitat quasi congènita de prendre’s massa seriosament a si mateix ni al món que l’envoltava.

Perquè Escopiré sobre la vostra tomba va alçar polèmica, i molta. Una novel·la negra que en realitat era una bomba literària, que va vendre centenars de milers d’exemplars i que després d’un juí on Vian va ser finalment obligat a reconéixer la seua autoria seria condemnat a pagar 100.000 francs de multa per “ultratge escrit a la moral i als costums”. La història, narrada en primera persona, va ser rebuda en els cercles més benèvols i imaginatius com un al·legat contra el racisme, però el contingut explícitament violent, sexual, pederàstic i fins i tot necrofílic va aportar-li unes dosis de maleïtisme que encara hui planegen sobre la novel·la. La venjança planejada d’un jove de raça negra però ocult davall d’una aparença de blanc és l’eix principal del llibre. Una venjança ordida arran de l’assassinat del germà del protagonista per haver-se enamorat d’una jove blanca, i que es recorda de manera intermitent, ací i allà i per mitjà de breus flash-backs que nodrixen el desig d’exterminació del narrador.

Dotat d’uns atributs físics seductors i pertorbadors, sense concessions a la pietat o als sentimentalismes, i amb una fredor pròpia d’un psycho killer, el protagonista va construint arribat amb eixa pretensió genèrica i criminal a una ciutat menuda i desconeguda l’entorn de confiança que li permetrà portar a terme els seus propòsits. Una certa paròdia de les gran novel·les negres americanes que tant agradaven a Vian, però també sexe i violència a destall per a mostrar les costures d’una societat enverinada de racisme, de classisme, de prejuís, d’estructures que semblen inamovibles i que només es veuen sacsejades quan algú amb el talent immens de Boris Vian les exposa ordenadament, els dona forma literària i ens les servix com un còctel amarg però necessari. 

next
x