Arquitectura d’alts vols: València canvia des dels seus balcons

VALÈNCIA. José Vicente assenyala orgullós els reportatges de la premsa local on ha aparegut el seu balcó. Els té emmarcats en l’aparador de l’entrada a sa casa, un primer pis del carrer del Sant Esperit de Benimaclet. “Tot va començar amb el meu amic Vicente. Ell estava dormint al carrer i li vaig cedir una planta baixa. Un dia per fer-me la gràcia em va portar un peluix d’Spider Man i el vaig traure al balcó”.

A poc a poc José Vicente va anar enganxant peluixos, joguets i figures a la barana. “Els compre del rastre, me’ls dóna la gent o els arreplegue del carrer. Els pegue una rentada i els vaig col·locant”. La seua amiga Maria Jesús, coneguda com La Pecas, l’ajuda: “jo pose el material però ella és molt apanyada. Fa atrapa-somnis i té molta experiència en els treballs manuals”.

Cada mig any canvia per complet la seua decoració amb les noves incorporacions que s’ha trobat. I a més a més, segons la festa també tematitza la seua distribució. “Ara li hem afegit als peluixos uns barrets de Pare Noel fets amb material reciclat com iogurts. I en Falles li afegim monyos i pintes”.

Però a diferència dels ornaments que molts balcons llueixen per Nadal, els de José Vicente tenen un final més enllà de la decoració. “Quan els vaig començar a posar el 2010, els xiquets que passaven pel carrer em demanaven que els en donara algun joguet. Per això cada mig any quan canvie la decoració, done tots els peluixos. Primer era a la parròquia del barri però l’any passat va vindre la policia local a demanar-me’n. També n’hem donat a hospitals i escoletes”.

Durant l’últim Confusión Festival, va organitzar una jornada de portes obertes perquè el veïnat pujara al balcó i passara pel corredor, copat de quadres fets per ell mateix o trobats als contenidors del barri. El balcó d’enfront s’ha sumat a la febre ornamental amb banderes estelades, de l’Orgull LGTBI o pancartes animalistes. “M’agradaria que tots els balcons tingueren coses aixina. La gent ha de decorar més els seus balcons, només alguns posen algunes macetes”. 

A este últim any els balcons han tingut molt protagonisme a la ciutat. Les avingudes més transitades de la ciutat –des de l’avinguda del Cid fins a les Grans Vies- van estar copades l’últim hivern de centenars de banderes espanyoles – i alguna senyera valenciana. De cop i volta, els inquilins dels carrers més transitats es van adonar que tenien un artefacte de propaganda política a sa casa. “No sé si és una qüestió cultural, de renda o del trànsit que passa davant de casa. El que sí que està clar és que al carrer Colon no hi ha tanta diversitat com a l’avinguda del Cid”, on abundaven les banderes. “Si el conflicte està servit, hi ha lloc per a reivindicar allò que se sent amenaçat”, apunta Jaume Puchalt, arquitecte a la cooperativa Crearqció.

“Ara als balcons dels ajuntaments cada dia es commemora una cosa, es penja una pancarta o s’il·lumina d’un color i això està bé. Cada dia la casa de totes representa a una part de la societat, de vegades invisibilitzada o marginada”, afegeix Puchalt. Precisament el balcó de l’Ajuntament de València és el principal símbol del poder a la ciutat. El projecte original de Francisco Mora i Carlos Carbonell de principis de segle XX en contemplava un balcó que finalment no va ser construït. Com contava Eugenio Viñas a esta casa, les desfilades militars franquistes necessitaven una tribuna per a presidir-les, així que Emilio Rieta i Román Jiménez van construir una llotja de fusta efímera als inicis de la dictadura.

Finalment José Luis Testor Gómez va acabar el projecte als anys 50 amb el balcó que presideix la plaça actualment. Durant l’alcaldia de Rita Barberá, es va convertir en el lloc on ostentava el poder (“que bote Rita, que bote Rita...”) i també on es va acabar la seua hegemonia política, marcada pels xiulits a les mascletaes del 2014 i 2015. Obert a visites diàriament o amb el sorteig per a les selectes vistes de la mascletà, ara s’ha convertit en una de les imatges del mandat que acaba. La polèmica inicial amb la visita de les Reines Magues escenifica la importància de la democratització del balcó i la seua influència a la ciutat.

“El balcó és afegit perquè l’edifici necessitava eixa representativitat”, afegeix Jaume Puchalt. L’arquitecte va participar el 2015 al festival A les balconades organitzat per l’associació Jarit convertint un balcó de Russafa en un armari. “La idea era mostrar al carrer com era un dels armaris que estava a l’interior d’eixa casa. Vivia una família molt festera que participava en totes les festes de la ciutat: al Corpus, a la Setmana Santa Marinera, a les Falles, a la Muixeranga...”, conta Puchalt. “A casa tenien varios armaris per a totes les vestimentes, així que vam fer una selecció dels elements que es vorien al balcó i vaig construir un armari a punt de rebentar”.

Unes caixoneres i dos portes obrint-se sobre la barana es van convertir en el cadafal perfecte per ensenyar l’ànima festera de la família. “El més bonic és que era l’habitació de la xiqueta la que donava al balcó i tots els matins canviava coses de lloc”. Amb el nom de Quina mare que tinc, la mare de la família anava contant anècdotes de cada element al Facebook del projecte.

“Hi havia una mantellina, una banda de fallera, el cirialot del Corpus que el pare encarnava anys anteriors, unes vestes i capirot de la Setmana Santa, la faixa de la muixeranga...”. Un “despropòsit fester” al carrer Cadis on no faltava detall. “Molts dels hàbits els vam fer apostes perquè no anaven a banyar-se les peces originals”, afegeix Puchalt. “La falda de fallera era en realitat un tros de tela”.

La paraula balcó ve de l’italià balcone, un mot exportat de l’alemany balken, que en realitat allà significa biga. La cosa fa el nom perquè les bigues són les que aguanten els balcons, estirant-se des del forjat fins que treuen el cap al carrer. Un xicotet espai domèstic on cada volta s’emmagatzemen menys bicicletes i més plantes.

Des de l’edifici Habitat de Montreal (1967) fins a la torre Bosco Verticale de Milà (2015), l’arquitectura ha intentat a l’últim segle incorporar la natura, encara que a vegades siga més aparença que realment efectiu. En tot cas, el balcó s’ha convertit en un element imprescindible per a equilibrar els ecosistemes urbans. “Ara es parla molt de la infraestructura verda al planejament urbà i el balcó no deixa de ser una microinfraestructura urbana i a més voluntària, perquè no hi ha cap normativa”, conta l’arquitecta Maria Castaño als peus d’un exuberant balcó al carrer Manuel Simó de Patraix. Probablement un dels fills de la influència de l’Espai Verd de Benimaclet (1991), l’icona de l’arquitectura verda a València.

“L’orientació és fonamental. Ací es veuen moltes fulles grans i en forma de cor, com les que es plantaven als patis de les iaies adés. A més l’orientació de la façana és nord-est així que no hi ha dubte: este balcó és tropical. La plantació d’hortalisses funciona millor just en l’orientació contrària, així que este és un encert”, aclareix Castaño.

L’arquitecta es va endinsar al món de l’agricultura urbana fa uns anys. “A l’associació veïnal de Favara van vindre uns xics apassionats de les macetes i vam organitzar un curs de Macetohuerto. A partir d’ahí vam fer un hort urbà a un solar i jo em vaig ficar com amateur al meu balcó. Va ser tot un fracàs pel que fa a la recol·lecció però l’aprenentatge va ser una passada”.

“Plantes no, però d’insectes va vindre tota la fauna”. Amb l’ombra de l’extinció de les abelles i el final de la pol·linització, estos horts dinamitzen el metabolisme de la ciutat. “Hi ha molts més insectes a banda de les abelles que són beneficiosos i eviten l’ús de plaguicides químics. Tots els bitxos fan el seu paper i s’han d’equilibrar. També és qüestió de tranquil·litat, moltes voltes ens estressem i açò requereix paciència”.

“Jo em vaig equivocar al principi perquè no anava a tindre tota la tomata o tota la lletuga. Has d’esperar i aprendre, potser començar per tindre només julivert... És una transició a tots els nivells, com mengem, com tirem la brossa o com utilitzem l’aigua”.  A partir d’ara atentes als balcons, mai se sap des d’on es pot canviar el món.