VALÈNCIA. Diu Pascal Bruckner que “l’angoixa preventiva és una forma perversa d’optimisme”. Ho diu en la seua darrera obra, Une brève éternité. Philosophie de la longevité (Grasset, 2019), que obri la capsa de Pandora de tot un seguit de reflexions adients a una societat en què cada vegada, per sort, gaudim de major longevitat.
Dimecres 10 de desembre de 1919, fa cent anys, en un dels salons del restaurant Drouant, 16-18 de plaça Gaillon, al barri de l’Òpera-Garnier, es va reunir el jurat del premi Goncourt, i en la tercera votació va concedir per sis vots contra quatre el premi de 5.000 francs a l’obra À l’ombre des jeunes filles en fleur, de Marcel Proust. El restaurant, un antic bar-tabac inaugurat en 1880, acull al primer pis des de 1914 les reunions mensuals dels membres del jurat, ara ja al saló batejat com a Goncourt, i abans que acabe l’any atorga un dels premis de major prestigi de la literatura francesa. Marcel Proust va rebre el premi als 48 anys, només tres abans de la seua mort, a causa d’una bronquitis.
Al sendemà, L’Humanité va publicar una nota de l’advocat i periodista Victor Snell, redactor en cap del Canard enchaîné de 1907 a 1931, i en aquell moment secretari de redacció del diari. La nota, titulada “Place aux vieux!”, lamentava la decisió del jurat pel fet d’haver premiat una persona que pràcticament superava el mig segle d’existència. Un vell. Gran escàndol. L’anècdota és un dels exemples que Pascal Bruckner utilitza en la magnífica i inspiradora obra Une brève éternité. Philosophie de la longevité, un assaig, visió i reflexió sobre les societats contemporànies occidentals a partir de la longevitat.
La qüestió resulta enormement suggeridora, d’actualitat personal i col·lectiva, en una etapa en què les protestes i la còlera són també madures i el blanc de les barbes adorna el malestar contemporani. Un llibre recomanable, i utilíssim, assaig mundà, comprensible i amb categories filosòfiques, sense cap perill de contaminació per la retòrica dels llibres d’autoajuda de prestatge aeroportuari. De fet, el llibre de Bruckner està reblit de suggeriments, enormes inspiracions, discretes advertències i una lectura de les nostres societats contemporànies des de la talaia de la longevitat.
No en faré, evidentment, una recensió en el sentit canònic, que suposa l’acreditació de la lectura d’un llibre, amb unes quantes citacions que fan l’autòpsia del volum, estimulen la lectura i al capdavall esdevenen material per a la vanitat de l’autor. Pel contrari, m’agrada molt més el paper d’usar un llibre com un apropòsit, un paper fet a posta, una excusa, una lletra de convit per a la il·luminació de la realitat. En realitat, l’apropòsit hauria pogut ser un gènere literari singular, amb categoria pròpia, com aquelles breus i menors peces teatrals que en la meua adolescència, en les presentacions de les comissions falleres, obrien el teló al discurs del mantenidor de les regines falleres.
Une brève éternité és un poderós estímul a la divagació, assegut sobre un acurat diagnòstic dels símptomes d’una societat envellida que vol acumular tots els beneficis: la irresponsabilitat de la infància i l’autonomia de l’adult. Tot naix d’un fet que Bruckner cataloga com a marc indefugible: des de la fi de la Segona Guerra Mundial la vida ha deixat de ser breu. L’esperança de vida creix tres mesos cada any i un xiquet de cada dos dels que naix hui en dia arribarà a ser centenari. En 2050 hi haurà dos vegades més adults que xiquets. Esta breu eternitat amb la qual ens haurem d’enfrontar ens acosta i identifica una problemàtica que les societats contemporànies no aborden ni en les prioritats públiques, ni en l’agenda política, ni en les converses ordinàries, que a tot estirar acaben per reclamar un increment de les pensions, sense pensar en què significa realment això. No debades, diuen que quan Bismarck va dissenyar el sistema de protecció social en 1889 hauria fixat en els 65 anys la data de jubilació després de preguntar quina era l’edat ideal per a no pagar pràcticament res. La xifra dels 65 era la més adient perquè era l’edat aproximada de la mort dels empleats públics de Prússia. O, en tot cas, la sostenibilitat del sistema permetia pagar pensions uns quants anys, però no a jubilats i prejubilats que poden estar vivint fins a un quart de segle. El tema no és políticament correcte, però mou part de raó pressupostària.
Les nostres societats i els nostres polítics, i els nostres partits i nosaltres mateixos, continuem pensant en la longevitat de conformitat amb unes actituds, patrons de comportament i sostenibilitat financera del passat, pensant en centres de majors de balls i berenars, gerontològics, quan esta nova etapa de vida, cada vegada més extensa, anuncia un nou malestar lligat a la pervivència de persones adultes encara actives des del punt de vista intel·lectual i expulsades del món productiu. Així, Bruckner identifica en el moviment dels Gilets Jaunes un nou Maig del 68 per a adults eixits de la jubilació, l’única generació que ha conegut les dos píndoles miracle: la contraceptiva i la vasodilatadora. “Gauchisme de l’andropause”, ho bateja el mateix Bruckner .
De l’anàlisi i diagnòstic d’esta societat Peter Pan, acomplexada, formada per jóvens que no volen créixer i adults que no volen envellir, Bruckner incorpora com a assaig la concatenació d’idees que omplirien esta vida nova: el confort de la repetició fèrtil que ens protegix del divagar estèril. Davant la temptació del mite de Rimbaud, la breu eternitat de la qual disposem ara és retratada no com un cant de cigne crepuscular, sinó com un nou moment, alhora aurora, perquè la conclusió és un prefaci. Citant a Jean Paul Sartre, les èpoques buides serien aquelles que trien mirar-se amb ulls ja inventats.
D’alguna manera vivim encara presoners d’una visió ja passada que entendria el món des de la perspectiva lineal de la joventut, la maduresa i la decadència, quan ens correspon iniciar una renovada visió, potser circular. Una nova perspectiva del temps entrellaçat en la qual invertim la seua trajectòria i ens permeta comprendre que, per a progressar, ens cal saber regressar i oblidar i, com Bruckner diu, envellir jove primer per a poder rejovenir en l’envelliment. La breu eternitat que ens facilita l’augment de l’esperança de vida no només comporta una major durabilitat corporal i biogràfica, sinó que també té enormes repercussions culturals, socials i polítiques, incompatibles amb la visió gerontològica de la Tercera Edat que encara ens empresona. La tercera part de l’assaig recorre els amors tardans, el doble camí de conquesta de la felicitat des de l’apaivagament o des de la intensitat, Eros i Àgape a l’ombra de Tànatos, quan el gust del crepuscle privilegia la complicitat i la tendresa sobre la vanitat. Un camí que pot ser de brases i no de cendres, com escrivia el poeta Saint-John Perse. La nostàlgia de les ocasions perdudes i al mateix temps la reivindicació de l’audàcia, als 20 o als 80 anys, de no sucumbir a la fatalitat d’allò irreversible.
Durarem més anys sobre la Terra i ho farem d’una manera més intensa, més activa, des de la il·luminació del moment en què cal posar punt i final a la pregunta de qui soc jo, i substituir-la per la del què puc fer jo. Avançar cap a una lleugera i fèrtil claudicació és un dels reptes per a una longevitat activa i protagonista, la del temps filosòfic de la reflexió sobre tot allò que no mor, impugnant fins i tot el transhumanisme, des de l’estima apassionada per tot allò que no tornarem a vore. El principal argument contra els militants de la immortalitat, segons Bruckner, és que el moviment agrupa tots aquells que a força de no voler morir, se n’obliden de viure.
El tercer temps que ens regala la ciència i els avanços mèdics, i la higiene, i la nutrició i la cultura, és un nou temps incompatible amb la reiteració de la vellesa com una etapa d’ocultació logística dels majors. Les polítiques públiques hauran de parar atenció a les repercussions financeres, culturals, educatives i sanitàries d’un món que cada vegada tindrà més edat, i no serà semblant al de les societats del passat. No és només una qüestió de suïcidi demogràfic. Algú creu que amb els naixements actuals podrà sobreviure l’Estat del benestar, si les nostres societats creixen en el que a França es coneix com a adulescents o sexigenaires?
És cert que hi ha algunes iniciatives que semblen anunciar canvis. De manera discreta a València es va celebrar el passat novembre el Longevity World Forum, que encara que amb una perspectiva exclusivament mèdica, genòmica, anuncia la direcció indefugible de la prevenció i la predicció de les malalties per a preparar un futur que en només unes dècades serà un món de majors. Viurem més, però viurem més malalts. Com diu Bruckner, la malaltia és el salari de la longevitat. Tot el que no siga preparar-nos per a fer sostenible la breu eternitat del futur és tancar els ulls sobre les dimensions d’un repte essencial per a l’avindre i sobre el qual cada vegada se’n parlarà més i des de diferents disciplines. L’impacte de la longevitat té molts rostres i territoris.
Ara mateix l’esperança de vida del nostre territori se situa per davall de l’esperança mitja d’Espanya, i més pròxima a Andalusia i Extremadura que no la de Madrid. Serà que s’acomplixen els versos d’Ausiàs March, “la velledat en valencians mal prova”, o serà el finançament i la necessitat d’iniciar canvis en la mirada sobre les polítiques públiques per a que siguen útils, sostenibles, per a una població que cada vegada durarà més i conformarà una societat envellida, malalta i durable. No dic que calga llegir el llibre de Bruckner. Però els qui pensen, influïxen i prenen partit sobre el disseny i dimensions de les polítiques públiques caldrà que comencen a dissenyar-les i prendre les mesures que siguen necessàries sobre el futur real que ens espera i fer-ho, a més a més, de conformitat amb pautes modernes, creatives i de benestar.
No hi ha miracles. Només cal previndre el futur amb eixa angoixa preventiva que per a Bruckner és una forma perversa d’optimisme. I, en tot cas, alguna recepta que no coneix generacions ni edats: “À tout age, le salut est dans le travail, l’engagement, l’etude”. És tot el contrari de la pura durabilitat estèril, mecànica i gerontocràtica, i s’acomoda com un guant al lema productiu del nostre Nicolau Primitiu Gómez Serrano: “Treballar, persistir, esperar”. Treball, compromís i estudi. Que el Goncourt i tots els Goncourts del món, ara més que mai, també estan habilitats per a la longevitat.
MrWonderful no és bon aliat quan venen temps difícils. Com es bastiren les gestes de resistència?
L’arribada del bon oratge sempre té un punt de catarsi, de renovellament. El cos s’adapta a la calor i a les olors. També a les pèrdues.
Vicent Mengual, cap de cuina de l'Hotel Alahuar, en la màgica vall, està just en el lloc on vol estar i fent allò que vol fer