LES XICOTETES VICTÒRIES DE LES VÍCTIMES: “EL DIA 3”

43 morts + 47 ferits= 0 responsables, novel·la gràfica, periodisme gràfic

10/11/2018 - 

ALACANT. Informar, per a un mitjan de comunicació, no és només una raó de ser, sinó una obligació, informar amb veracitat, és clar. Com ho és també servir d’altaveu a una mostra el més completa possible de les opinions de la societat a qui dóna servei. Són, junt amb les diferents associacions ciutadanes (polítiques, sindicals, culturals,...), els garants de la fiscalització del treball de les administracions públiques, així com de la tasca de supervisió que li correspon a esta, per garantir que l’activitat privada es manté dins dels límits de la legalitat i els serveis als ciutadans que els corresponen, dins d’una societat democràtica i oberta, en la que els actes d’uns es troben relacionats de manera indisoluble amb els altres, en forma de xarxa.

Amb la notícia de fa uns dies, en què la magistrada Nieves Molina ha hagut d’acceptar la decisió de l’Audiència Provincial de València i tornar a obrir un judici que ja havia arxivat fins a quatre vegades, no sense un audible cruixir de dents, toca reivindicar la lectura d’una obra de format atractiu i rigorós alhora.

El còmic ja fa temps que va abandonar els prejudicis i posa el seu focus creatiu sobre qualsevol gènere narratiu, líric, divulgatiu, periodístic o, fins i tot, reflexiu. Fruit d’esta manca de prejudici, l’editorial bilbaïna Astiberri va publicar en febrer de 2018 el treball en comú dels Il·lustradors i guionistes Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou amb la periodista Laura Ballester, i ho va fer, entre altres idiomes, també en la llengua pròpia de gran part de les víctimes, tant de les víctimes directes, com de les víctimes morals de l’actuació de les seues autoritats, la societat valenciana. 

El dia 3 és un treball d’investigació periodística que adopta la forma de narrativa seqüencial per fer un recorregut exhaustiu, i emocional,  per la peripècia d’unes persones marcades per la desgràcia d’haver patit un accident evitable, enfrontats a un discurs oficial que anorrea la seua credibilitat com a víctimes, convertint-los, a ells mateixos, en accidents inevitables de la “realitat oficial”. Els familiars de les 43 víctimes mortals, els familiars i els propis 47 ferits, les persones que anaven en aquells vagons de la línia 1 del Metro de València i van eixir indemnes, ningú no podrà oblidar aquella revolta i l’entrada de l’estació de Jesús. Tots ells són els protagonistes d’esta història, els superherois i superheroïnes que s’enfronten als monstres de tentacles llefiscosos que intenten corrompre el seu esperit solidari. Totes aquelles persones que el matí del 3 de juliol de 2006 van caure per l’esvoranc de la invisibilitat per a una gran part de la societat valenciana.

El còmic valencià, així, en general, és una de les més sòlides aportacions de la cultura valenciana contemporània, per davant d’altres manifestacions artístiques i literàries. Ha arribat, fins i tot, a donar-li nom a una escola, la “línia clara valenciana”, que cada vegada demostra més que no és només una estètica, sinó tota una ètica del discurs feta claredat.

Durán i Giner Bou trien una gama cromàtica entre el Green-blue State i el Aquamarine, en diferents disminucions que, combinades amb un perfilat en negre de traç gruixut (marca de la casa de la il·lustradora Cristina Duran) en la deconstrucció cubista dels rostres, serveixen de base per a una distribució de vinyetes que no es complica i accepta els cànons de l’actual novel·la gràfica: il·lustració a pàgina completa, tres vinyetes horitzontals, la seua divisió en sis quadrats exactes, algun que altre trencament de les fronteres, no cal res més per, combinat amb una disposició de globus rectilinis que, realment, funcionen com a carteles d’una narració omniscient, com una veu en off que va enllaçant els fets amb les reflexions, les dades i les intimitats dels afectats, construint un discurs àgil que conjuga perfectament el treball periodístic de Laura Ballester, reflectida ja en el llibre Lluitant contra l’oblit. el llarg camí de les víctimes del metro de València, editat per Sembra Llibres, amb la tècnica narrativa dels autors gràfics.

La lluita de persones com les integrants de l’AVM3J (Associació de Víctimes del Metro 3 de Juliol) no és la lluita de qui vol venjança, sinó de qui creu en el valors profilàctics de l’acció ciutadana: El desemparament en el qual queden els familiars després d’un sinistre en el qual es veu involucrada l’Administració, i la falta d’assumpció de responsabilitats, lamentablement és comuna en la majoria de les tragèdies, així com el maltractament posterior per part dels nostres governants, que ens ignoren i/o acusen de tenir interessos ocults, per la qual cosa al costat d’altres associacions intentem canviar esta situació. La seua tasca ha de servir perquè només detectar els primers símptomes, els ciutadans s’organitzaren per pressionar les administracions, com en el cas actual de la línia de Rodalies Alacant-Múrcia, on tots els indicis fan pensar en una desgràcia futura que els responsables consideraran inevitable.

En un dels colofons que tanquen el volum apareixen estos tres paràgrafs:

La jutgessa Nieves Molina va resoldre en el 2016 investigar l’exgerent de FGV Marisa Gracia i els exdirectius Juan José Gimeno Barberá, Manuel Sansano Muñoz, Gonzalo Romero Salt, Luís Domingo Alepuz i Sebastián Argente Cuesta, per a evitar que prescrigueren els delictes, si n’hi ha, en complir-se deu anys de l’accident.

Acabant el llibre, arribà esta notícia: En el 2017, pocs dies abans que s’estrenara en la cadena de televisió La Sexta el documental sobre l’accident, “L’estratègia del silenci”, realitzat per Barret Films, la jutgessa Nieves Molina decidí arxivar de nou el cas.

Les famílies van tornar a recórrer contra l’arxivament davant l’audiència i estan altra vegada a l’espera…

L’espera ha acabat. 

 

Noticias relacionadas