200.000 palmeres per a construir un oasi artificial

ELX. La Phalaenopsis és un gènere —una de les divisions que s’utilitza per a classificar espècies a la biologia— que inclou fins a seixanta espècies de la planta d’interior per antonomàsia: l’orquídia. El nom ve del grec «phalaina» (papallona) i «opsis» (paregut), perquè sembla que la seua flor d’un moment a un altre comence a volar.

Encara que és una espècie originària del sud-est asiàtic, repartida entre l’Himàlaia i el nord d’Austràlia —fins i tot existeix l’illa Orquídia a Taiwan—, les orquídies que es venen ací són en realitat dels Països Baixos. Des del boom de les tulipes —importades de Turquia al segle XVII—, la floricultura holandesa és el major productor del món.

Als afores de la Haia, hivernacles de vidre i metall repliquen al seu interior climes tropicals per poder cultivar fins a huit milions de plantes a l’any en només díhuit hectàrees d’una de les empreses. Un sistema artificial amb una climatització que genera un fort impacte energètic i completament automatitzat que cada any necessita menys persones treballant.

Horts de Palmeres d’Elx

Superfície actual: 500 hectàrees, l’equivalent a casi 200 Martínez Valero

Superfície el 1797: 2.859 hectàrees, l’equivalent a 1144 Martínez Valero

Des de fa més de 12.500 anys, els humans han dissenyat un enorme sistema per garantir el menjar. Des del Tigris i l’Eufrates a l’antiga Mesopotàmia, els humans modelen el planeta per poder menjar-se’l. A simple vista de postal turística o passant pel carrer, sembla que Elx estiga rodejada per un bosc natural de palmeres. Però en realitat és un dels projectes urbanístics més ambiciosos de la història.

Després de testar el sistema al Marroc, els andalusins van importar este sistema agrícola basat en la plantació de Phoenix dactylifera a Elx i, en menor escala, a Oriola. “El sistema d’oasi és una forma de parcel·lar la terra que permet aprofitar l’aigua gràcies a la palmera”, conta la documentalista Anna Àlvarez. “Van explotar la terra dividint-la en parcel·les d’una tafulla, que a Elx són 953 metres quadrats. Solen ser quadrades o rectangles, encara que també trobem algun triangle, però solen tindre formes ortogonals perquè l’aigua es distribuïa més fàcilment”.

Per això, en realitat el palmerar d’Elx és la suma d’un centenar d’horts —si comptem només al nucli urbà— on els marges dels bancals estan marcats per una fila de palmeres amb un objectiu triple: delimitar els horts, aprofitar l’aigua i generar un microclima a l’interior de la parcel·la. A l’ombra de les palmeres  “creixien plantes a doble altura. Per una banda garrofers, ametlers, oliveres i magraners, que al seu torn afavorien per altra banda el creixement en terra d’herbes com l’alfals, ideals per a la ramaderia”. Plantes menys acostumades a la calor del sud d’Europa que s’ajuden unes a altres amb la projecció de la seua ombra.

Amb un punt de vista més sostenible que els hivernacles holandesos, a banda d’aprofitar l’ombra i la humitat de les palmeres, “els fundadors musulmans d’Elx dissenyaren els horts com un mitjà per extraure el màxim partit a l’adversa dotació hídrica”, apunta Àlvarez Fortes. L’aigua del Vinalopó és salobre i durant segles ha sigut aprofitada per una extensa xarxa de regadiu.

“Abans que es construïra el Pantà, hi havia un assut, que era com una presa de derivació on l’aigua del riu s’elevava i es deixava caure per gravetat. Un prodigi del regadiu il·lícità perquè no serien enginyers però sabien molt bé on col·locar les coses”, explica Àlvarez Fortes. Entre 2 i 4 quilòmetres de l’actual Parc de Trànsit, l’aigua presa per l’assut aconseguia regar tot el Camp d’Elx. “La zona dels horts històrics era la més irrigada i rica, mentres que al sud i a l’est es respectava un sistema de torns, com a Perleta o l’Altet”.

“El sistema ha sigut sostenible perquè amb una quantitat d’aigua mínima, per això es parla d’oasi, es permetia el reg”. Era un poc injust perquè les zones més perifèriques tenien menys aigua, però la posterior solució encara va ser menys equitativa. “El sistema sempre havia funcionat per torns, però els aiguatinents  no en necessitaven tants i el 1890 van crear un sistema de subhasta. Aleshores, tota l’aigua de la Séquia Major i la de Marxena eixien al millor postor”.

Fóra com fóra, l’aigua del Vinalopó cursava estes séquies fins a enfilar els marges de palmeres. Les comportes de les séquies s’obrien i es tancaven per a regar “a manta”, inundant tota la parcel·la amb un pam d’aigua segons el temps d’aigua adquirit. “Passa al Camp d’Alacant, a Elx, Lorca i algunes zones d’Almeria, però no succeeix a cap lloc més. No sabem en quin moment se separa la propietat de la terra de la propietat de l’aigua, però probablement va començar en alguna època desesperada on van començar a vendre el dret a regar un temps l’aigua del Vinalopó”.

A diferència d’altres hortes, a Elx tindre terres no implicava poder regar-les. “Els majors propietaris de l’aigua eren la noblesa, l’Església i després els burgesos. No deixa de ser curiós per exemple, com el doctor Caro li va deixar en herència a la Mare de Déu de l’Assumpció horts i aigua, per això actualment la Mare de Déu apareix com a propietària”.

Però l’arribada de les aigües del Segura va fer perdre utilitat al sistema d’horts de palmeres, que hui només es pot contemplar al Museu del Palmeral amb garroferes i magraners. “Hi ha una fotografia molt interessant d’un hort amb carxoferes plantades, que òbviament no estaven regades amb l’aigua salobre del Vinalopó. Quan el Palmerar deixa de ser útil econòmic, el cultiu als horts de palmeres és molt limitat. El que veuen els turistes no és el que va valorar la UNESCO com a patrimoni: uns cultius de regadiu comunitari importat directament d’un altre continent”.