Yourcenar

“El cervell negre de Piranesi…”, deia Victor Hugo, deia Yourcenar, que en un inici es deia de Crayencour, i jugant jugant amb les lletres, el joc que s’amaga darrere del joc de les paraules, va aparèixer Yourcenar/Ripley i va fer desaparèixer Cleenewerck de Crayencour/Greenleaf, però potser això només és la meua obsessió per enllaçar dues dones que mai no van tindre el més mínim contacte, Highsmith i Yourcenar, i que fins i tot van creuar definitivament l’Atlàntic en sentit oposat, la francesa d’origen belga per nacionalitzar-se nord-americana, la ianqui per a instal·lar-se a Suïssa, al “cor” d’una Europa que li semblava menys ofegant que l’american way of life.

Però tornem al nom esmentat entre cometes, com en un record de revolada, al començament d’aquest escrit. Amb només cinc anys de diferència, Venècia donà a llum dos homes de negre cervell i lluminosa existència: el 1720 ho feia Giovanni Battista Piranesi, fill de mestre picapedrer, nebot d’enginyer i arquitecte i de monjo cartoixà; el 1725 naixia Giacomo Girolamo Casanova, fill (sic) de Gaetano Giuseppe Casanova, d’ascendència aragonesa, i l’actriu Zaretta Farussi. La Serenissima encetava un segle XVIII en què l’esplendor acumulat des de la seua fundació va refulgir com una supernova, fins a l’esclat final, tot just a tocar la fin de siècle, en mans del cometa Napoleó.

Piranesi es va formar com a pintor i arquitecte, aprenent els sabers tècnics del seu oncle Matteo Luchessi, i també tota una mistificació sobre la civilització etrusca que l’acompanyaria durant tota la seua interpretació de l’arquitectura romana, dotant-la de una aura melangiosa i romàntica avant la lettre, especialment en el cas de les Vedute di Roma i les Antiguitats, estampes que fan de la Città Eterna un mapa infinit de racons imperdurables: “Quan em vaig adonar que a Roma, la major part dels monuments antics jeien abandonats en camps o jardins, o bé servien de pedrera per a construir nous edificis, vaig resoldre preservar el seu record en els meus gravats. Per tant, vaig tractar de posar en ells la major exactitud possible”, cita Yourcenar al mateix Piranesi en el seu assaig arreplegat dins d’A benefici d’inventari. I aquí es troba tota l’obra del gravador venecià, llevat, potser, de les 14 planxes de les Carceri d’invenzione (16 en la segona edició de 1761), en què aquests racons extrarradials, perduts, esdevenen “radi vector de l’eix de l’edifici” d’unes presons agorafòbiques en la immensitat arquitectònica, en les quals la mesura de l’escala s’ha descompensat, dinamitant la teoria panòptica benthiana.

La Biblioteca Nacional de España, al Paseo de Recoletos de Madrid, exposa fins al 22 de setembre de 2019 el seu fons gràfic piranesià, una autèntica orgia visual molt ben curada i disposada en tres sales consecutives que, a l’igual que el llibre de la Yourcenar, reserva el cos central per a la “prodigiosa al·lucinació d’arquitecte, el somni d’un constructor ebri de volums purs i de pur espai”, les ‘Presons imaginàries’, en una sala circular, en l’eix de la qual trobem el retrat en marbre que del gravador va fer l’escultor anglés Joseph Nollekens, tota una ironia panòptica.

L’estiu als jardins arqueològics romans, als jardins geomètrics madrilenys, als secrets jardins helvètics o als anglesos i romàntics jardins de la costa Est nordamericana, estius que acaben sota un castanyer, a refugi de la tempesta anomenada DANA, que no és una tempesta, no és un nom, no és una dona, però fa caure aigua a bots i barrals sobre l’Àngel Caigut del Retiro, i el Dimoni remena el cap per eixugar-se les gotes de pluja, compassant el caminar de Giacomo i Giovanni Battista, en passar sota un arc megalòman, coronat de molsa i heura: no venia Rousseau a passejar avui, Piranesi? Doncs no ho sé, mestre, respon el venecià, Eduard si sé que vindrà la setmana vinent, que ja estarà lliure.