Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

t'ha eixit un fil preciós / OPINIÓN

Xè, a vore si ens veiem!

13/12/2018 - 

Diuen de nosaltres els valencians que obrim els braços a tothom, però que mai no els tanquem. Una metàfora una mica barroera per voler dir que les nostres amistats són febles, marcades per un tarannà expressiu i frívol, que no tenim la consistència de les abraçades d’ós d’altres latituds, que una vegada han tancat els braços al teu voltant, tot i que els coste, ja no els obren mai. L’ós és un animal molt bonic, molt tendre, que ha donat peu a tota una col·lecció de diferents peluixos de noms d’allò més amigable, però ningú es para a pensar que el símil té un xic de gore, l’abraçada d’un ós sol ser mortal, seguida d’un especejament bona cosa de sanguinolent. Eixe esperit tou i poc de fiar que se’ns atribuiex fa que no siguem atractius com a personatges de les emotives campanyes de publicitat nadalenques. Fins i tot les d’un producte autòcton prou conegut, l’eslògan del qual ha passat a formar part de la munició d’engrut semàntic que tothom gasta en un moment o altre de fraseologia de baratillo, el conegudíssim “torna a casa, torna, per Nadal” de la marca de torrons, els creatius de la televisió el contextualitzen sempre en cases i fesomies marcades pel castissisme, la recia raigambre o l’estètica de les llars reconstruïdes per l’emigració a les grans ciutats en els anys 50 i 60 del segle XX. Mai no en la tènua llum nocturna front al mar, o els focs crepitant en el silenci de la pedra muntanyenca.

Per això fa molta gràcia quan veus una campanya que et trepana el cervell i pel foradet vessa uns quants eslògans de la més aynrandiana “tot és culpa teua, sarnatxo, alça el cul i menejat si vols vore els amics”, com si tinguérem les natges fent ventosa en el sofà, el tamboret del bar o la coneguda cadira de funcionari, eixa que és com un monument a la ignomínia per a la mercadotècnia de la teoria ultraliberal. Perquè en eixes cadires no es treballa, només s’hi vegeta.

Si no veus més sovint al teu millor amic, a ta mare, a la colla del bàsket de quan tenies 18 anys, als excompanys de prestació social substitutòria, al grup de pares amb qui vas fer amistat i viatges a la muntanya quan el teu fill gran (el que treballa a Cincinnati de tallador professional de pernil) tenia 3 anys i va entrar al col·le, a l’amiga que ha sobreviscut a totes les teues parelles, és per culpa teua, perquè ets un impresentable que es passa la vida al Facebook, fent stories a Instagram o mirant vídeos de Porntube, a la recerca de la darrera star del porno.

Però si a la teua parella la veus en estat catatònic, cada dia, després de 12 hores de faena, 3 hores transportant-te d’un forat a un altre, 2 fent de vigilant jurat de les activitats extraescolars dels nanos, un parell entre rentar-te, rotavaporitzar carn, nitrogenar verdures i esterificar ous, o com siga que es diga ara això que abans de masterchef deien cuinar, empaquetant-lo al buit i organitzant el fotut tetris del congelador. Fas un pensament i tires de la poca aritmètica que encara ets capaç de fer sense calculadora, per obtindre el resultat esperat. Sí, és culpa teua i només teua no mantenir un bon nivell de socialització consumidora amb “eixes persones que estimes”. Ningú més n’és el responsable. Ni qui aprova els horaris de treball, ni qui estableix les pautes de promoció, ni l’ambició de qui fa que les factures de les teues necessitats bàsiques coincidisquen, misteriosament, amb el 80% dels teus emoluments (i em quede curt), ni de qui pensa que la cura dels menuts i la gent gran és o un negoci o tu puto problema. D’això res, el culpable ets tu i la teua moral feble de proletari amb ínfules de classe mitjana. Hi ha un estudi científic que ho diu.

L’enginyeria publicitària, tanmateix, als valencians, ens deixa fora d’esta massa individualitzada per decisió propia. Perquè nosaltres sempre tenim la solució a punta de crit, en qualsevol carrer, cada vegada que ensopeguem amb eixe amic a qui segons la publicitat hauries de fer-te un herbero tres voltes al dia fins a alcoholitzar-te, i l’amollem de banda a banda de la plaça: “Xè, a vore si ens veiem!”.

next
x