Visca l’amor!

Sentir-ho i dir-ho. Litúrgicament. Amb el cor nu: «Et vull.» I que es detinga —si cal— el món...

Voler, estimar, amar. Origen, instint, aprenentatge i sentit per a qualsevol persona. Perquè des que l’home és home (i la dona, dona) l’amor, en totes les seues formes i particularitats, ha estat nord i guia, anhel i força, fal·lera i horitzó —festa, joia i alegria— per a l’esperit i la carn de la més noble condició humana.

Res com l’amor no justifica tant —ni tan plenament— l’equívoca aventura de l’existència. És un fet: hem nascut per a estimar. Ningú no s’hauria de morir sense el benefici de sentir-se estimat alguna volta, ni —sobretot— sense haver experimentat la dolça, profunda i torbadora sensació d’estimar: d’amar irreflexivament, incondicionalment, apassionadament, cegament; ofrenant el cos, l’ànima i la voluntat sense reserves; amb l’enteniment i els sentits despullats —que és l’única manera d’amar en bona veritat.

Quan ja em pensava que en aquesta vida ho havia fet pràcticament tot, resulta que —coses de l’atzar i de l’amistat— m’ha plogut el compromís d’estrenar-me en un menester nou: oficiar la cerimònia d’una pública declaració d’amor. Els protagonistes són el músic Àlex Cabrera, i la professora Núria Martínez. Són joves, són guapos, són brillants. Són intrèpids, audaços, agosarats. I d’una hora de camí es coneix —no ho poden amagar— que són una parella d’enamorats. La Roda de la Fortuna els ha volgut girar favorablement. I han aconseguit instal·lar-se al carrer de l’Alegria, en una casa cantonera que també té vistes a la plaça dels Somnis, davant per davant de la mar del Goig i la Gaubança —que és la mar d’Altea. Precisament: la mar que al seu moment els va propiciar la coneixença, l’encativament, el festeig, l’enamorament i —ara, per fi— el projecte d’una vida compartida.

«Mira... És que ho hem estat parlant, i voldríem que fores tu, Joan, qui oficiara la cerimònia del dia de la boda», em va escudellar l’Àlex, sense anestèsia, fa cosa de quatre mesos. I en el pecat —ai!— portaran tots dos la penitència. Perquè —dins i fora de la cerimònia— pense airejar als quatre vents alguns secrets a què he tingut accés. Com a testimoni, procurador i oficiant de l’amor que Núria i Àlex es professen, sóc capaç de contar públicament que això d’ells és un veritable escàndol. Quan es miren als ulls no se saben contenir i exhibeixen somriures lluminosos de felicitat. Quan enllacen les mans i parlen de viatges i prometences, no ho poden evitar: els ossets se’ls desfan entre mirades còmplices i gestos tendres com l’aigua. 

Sembla que quan es van conéixer, en el claustre de l’Institut Bellaguarda, a pesar que l’un i l’altre eren persones compromeses, el vent de l’amor, molt més poderós que el de la rutina o el de la prudència, els va envestir i els va fer volar cap a cap una nova, imprevista, sorprenent, inesperada —i irrenunciable— descoberta en la incerta travessia de l’experiència. «Són fets l’un per a l’altre.» «No saps tu, quin enamorament.» «Xe! Es veu que els ha pegat fort, eh?» Al principi de la correguda tot eren comentaris d’aquest estil, que circulaven entre amics, coneguts i familiars. I ara... I ara la veritat és esborrona imaginar-los, exultants de vida, en aquell instant, tot just completat el camí de Sant Jaume de Compostel·la, en què Àlex va clavar el genoll a terra i —emparat per la pedra de la Catedral de Santiago i la plaça de l’Obradoiro— li va demanar a Núria, anell en mà, allò de: «Núria, vols casar-te amb mi?» Ella, tota nerviosa, va dir que sí (no em diran que l’escena no és de pel·lícula!), i junts van demostrar, una volta més, que cada final camí és l’inici per a un nou itinerari: potser més ric encara; més ple, més intrigant, més venturós, més incitant.

Avui el mestre trompetista Àlex Cabrera es casa amb la professora (i mestra de paraules) Núria Martínez. Des d’ací no solament vull donar-los l’enhorabona, sinó també —i sobretot— les gràcies: no ja per la complicitat que m’han demostrat proposant-me que oficie la cerimònia sagrada del dia de la seua boda, sinó pel fet que la seua és una felicitat tan esplendorosa que es contagia. I és que allà on floreix el bell sentiment de l’estimació, l’enamorament i la volença, la gent del voltant, per pura i prodigiosa simpatia, se n’enriqueix igualment amb el benefici de la tendresa.

L’amor conjura el rancor, el ressentiment, la malvolença. Sentir-ho i dir-ho. Litúrgicament. Amb el cor nu: «Visca l’amor!» I que es detinga —si cal— el món: la mediocritat, la misèria i totes les formes de la indigència.