Veus de la mar —i de l’amar

El joc de paraules és antic: «la mar» i «l’amar» són expressions homònimes, i habiliten possibilitats expressives curioses, belles, incitants. Ja en el Tirant lo Blanc, quan el protagonista coneix la princesa Carmesina «mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant», sembla emmalaltir corprés per la carnal bellesa de la jove, ferit per la passió naixent. El seu cosí Diafebus, preocupat per tan sobtada dolença, li pregunta: «Capità, senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és». I el capità Tirant hi respon, amb enginy, sense mentir: «jo no tinc altre mal sinó de l’aire de la mar, que m’ha tot comprés».

Aquest «aire de la mar» que colpeix Tirant es pot entendre, alhora —òbviament—, com un mal de mar (amb el sentit de cinetosi o mareig) i com un mal d’amar (amb l’enamorament com una dolça malaltia). En efecte: «la mar», «l’amar». Heus ací, reduïts a la mínima —i convergent— expressió, dos temes literaris antonomàsticament recreats en qualsevol literatura mínimament reputada del món. 

La nostra és una cultura de la mar. El fet mereix ser subratllat: hi ha cultures de terra endins, i cultures forjades per «l’aire de la mar». Per la presència, l’esperança i l’instint de la mar. Cultures com la dels valencians, els mallorquins, els catalans, els occitans, els genovesos, els corsos, els sards, els sicilians, els calabresos, els venecians, els pullesos o —especialment— els grecs serien senzillament inimaginables sense la mar. La llengua, el comerç, la sensibilitat, la llum i totes les formes de la permeabilitat vital ens són donades per la mar. Som —per dir-ho així— ciutadans del país de la mar.

Però la mar, omnipresent en la geografia i en l’esperit dels qui vivim en aquest racó privilegiat del ponent de la Mediterrània, no passa de ser, en la majoria dels casos, un referent paradoxalment distant: vist, admirat, estimat i respectat normalment des de la riba. Vull dir: la majoria de les valencianes i els valencians viuen (vivim) la mar des de la vora, ignorants i aliens dels camins i les vicissituds dels qui cada dia s’endinsen pels camins —sempre dubtosos— del mar.

Això, com tantes altres coses, es pot constatar perfectament, d’una manera evident, en la literatura. Sembla cosa de no creure, però entre valencians no ha abundat precisament una literatura del mar. De la mateixa manera que són milers i milers les persones que viuen a tocar del blau de la mar i mai no s’hi han embarcat en un llaüt o un veler, resulta que entre els milers de llibres que cada any es publiquen en el mercat editorial valencià ben pocs tracten —com sens dubte el tema mereixeria i mereix— el món de la mar. Per formular-ho comparativament: si a Catalunya la genialitat del senyor Josep Pla ha proveït la civilitat universal de pàgines literàries delitoses i insuperables —inconfusiblement amerades per l’aire salobrenc de l’Emporda—, i a Mallorca un Baltasar Porcel hi ha bastit una estimabilíssima obra literària, en el cas valencià el silenci del mar (silenci literari, vull dir) resulta escandalós. Com és que no tenim, els valencians —ciutadans del país del mar—, una literatura del mar com Déu mana?

Les respostes, segurament, s’haurien de buscar, com sempre, en la successió d’anormalitats que han configurat la pròpia història cultural i literària. La realitat, tanmateix, apunta a un canvi de tendència —també ací—, en benefici de la normalitat a què actualment estan apuntant les lletres valencianes. Perquè hi ha, en aquest assumpte de la literatura del mar, una novetat que mereix ser subratllada —i que efectivament subratlle, amb tot l’èmfasi de que sóc capaç—: la novel·la Veus, la mar de Víctor Labrado, que anit va ser presentada al Club Nàutic de la Vila Joiosa, de la mà i la veu d’Antoine Ferrer, gerent del Club Nàutic (i un dels informants del llibre). Me la jugue: una novel·la que farà història en relació amb la literatura del mar, dins i fora de l’àmbit cultural valencià. 

No sóc, en la valoració, per descomptat, un observador objectiu i imparcial. Ni ganes! Víctor Labrado m’és —a molta honra— un amic quasi tan admirat com estimat. Cada conversa amb ell és sempre una festa per a la intel·ligència; i un homenatge al compromís cívic i a la vivacitat de l’expressivitat lingüística —si és que una cosa i l’altra poden ser enteses com a instàncies diferents en un context social, polític, cultural i sociolingüístic com el nostre. La vida —per mitjà de la complicitat amb Víctor Labrado, i gràcies a l’amistat de sempre amb el patró de barca Miquel Climent— m’ha regalat en els últims temps el luxe de testimoniar en viu i en directe la lenta i treballada gènesi de la novel·la Veus, la mar. Durant un bon grapat de dissabtes, esparpallats al llarg de quatre o cinc anys, he acompanyat l’amic Víctor en la sèrie d’entrevistes que han servit per a documentar el llibre. Miquel Climent, com a patró respectat i de prestigi —conegut i reconegut entre tota la gent de mar a les nostres latituds—, facilitava els contactes i obria totes les portes. Moltes voltes ens acompanyava també el patró Vicent Zaragoza, cunyat de Miquel. I amb un parell de gravadores sobre la taula, Víctor anava interrogant amb experimentada mestria les veus protagonistes: patrons de barca, de més d’una vuitantena d’anys, dels ports de Xàbia, Calp, Altea, la Vila Joiosa, el Campello, Alacant i Santa Pola.

Eren històries sensacionals, sorprenentment encavalcades entre les dures dificultats, els greus perills i les terribles incerteses consubstancials a l’ofici de matar peix, per una part; i, per l’altra, les vicissituds de tres conflictes bèl·lics consecutius que van incidir penosament i decisivament en el sector: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la guerra d’Argèlia. Generaven, totes les històries enregistrades, l’estranya fascinació de saber-les reals, sense ficció, poades directament —sense trampa ni cartó— de l’experiència vital dels interlocutors. Veus de la mar, que recontaven colls de mar, naufragis, detencions a Argèlia, militars subornats, operacions de contraban organitzat, mariners alemanys rescatats d’un submarí enfonsat, avions recuperats del fons del mar amb l’esquelet del pilot encara dins, monedes retallades que servien com a contrasenya per a negocis clandestins entre Gandia i Argèlia...

Encara recorde la primera entrevista, de tota la sèrie. Va ser a Altea, precisament al senyor Miquel Climent Llorca, pare del meu amic patró, Miquel Climent Zaragoza. El Víctor de seguida ho va veure clar: «Joan, això és una novel·la; si no l’escrius tu, l’escric jo.» I la resposta va ser instintiva: «Ostres! M’ho poses fàcil: no l’escriure jo, ni que siga perquè així ja quedes compromés a escriure-la tu!». No era, en absolut, un gest de generositat: la novel·la mereixia ser escita, i només un ofici com el de Víctor, que l’avala—amb diferència— com el millor autor de novel·la de no ficció del nostre panorama contemporani, podia modelar tot aquell magma confús de converses enregistrades per conformar un llibre cohesionat, coherent, lògic, congruent, unitari. 

Una vintena d’entrevistes i quatre o cinc anys després, la novel·la Veus, la mar acaba d’eixir al carrer. I va congregar anit, en l’acte de presentació del Club Nàutic, tota la bona gent de la mar de la Vila Joiosa, que és la capital de tota la mar del sud valencià.  El llibre disposa ara de l’incentiu, la garantia i la promoció d’haver guanyat el Premi Joanot Martorell, dels Premis Literaris Ciutat de Gandia 2018: un dels Grand Slam del circuit literari valencià, amb quaranta edicions convocades i una saborosa dotació econòmica. Però el premi major —van tenir ocasió de comprovar-ho, els assistents— és que la pluralitat de veus fetes literatura per mor de l’alquímia de les paraules ens ofereix una imatge literària de la mar —de la nostra mar— que ens permet reconciliar-nos, per fi, amb el món extraordinàriament suggeridor de la mar, tan injustament negligit, maltractat, menystingut, obviat i oblidat, precisament, pels qui tant s’han omplit (ens hem omplit) la boca proclamant-se (proclamant-nos) fills de la Mediterrània o ciutadans del país del mar.

La mar —la mar de veritat— és la que han viscut mariners gran reserva tan admirables com Pepe Pineda Solivelles, Pepe Casanova, o Maties Pastor, de Calp; Joan Ribes, el Soio, d’Altea; Miquel Climent, el Polp, d’Altea i la Vila; Cinto Llinares Llorca, Jaume Ramis, Joan Server Such, Caietà Climent, Pere Muñoz Llorens, el Meno, Jaume Martínez Ponsoda, Jaumarro, de la Vila; Miquel Candela, de Santa Pola... O altres mariners més joves, com Amadeu Ros, de Xàbia; i els ja citats Miquel Climent i Vicent Zaragoza, d’Altea, que també han aportat veus —i complicitats— al treball de documentació del gran Víctor Labrado. 

No ho sé. Potser sí que estic condicionat molt per l’amistat amb Víctor —i amb Miquel, i Vicent. Però el fet cert és que m’he emocionat llegint Veus, la mar, i també en l’acte de presentació d’anit al Club Nàutic de la Vila. Si més no, en un parell de moments especialment vibrants que crec que es poden citar sense desvelar la trama del discurs narratiu. És a saber: l’escena en què una mare sent per la ràdio la veu del fill enmig d’una tempesta, en perill de naufragi imminent; se’n va a la platja, s’agenolla sobre l’arena i es posa a resar davant la mar. O bé el moment en què un fill i nét de mariners d’Altea, estudiant a l’escola nàutica d’Alacant, alça la mà quan un director general pregunta al grup qui pensa dedicar-se professionalment a la pesquera: s’adona que és l’únic —l’únic!— amb el braç en alt; i el baixa a poc a poc, dissimuladament. Com conscient de ser un dels últims representants d’un món que potser desapareixerà per sempre...

La recomanació és feta de tot cor: amareu-vos, si voleu, amb la lectura de Veus, la mar, de Víctor Labrado. No solament pels relleus fascinants del món ignot que hi descobrireu (a pesar de ser tan genuïnament nostre), pel lèxic mariner riquíssim que didascàlicament exhibeix o per les tècniques narratives (directes, colpidores, sorprenents) amb què us captivarà i us engolirà —talment un coll de mar, poderós i inesquivable—: també perquè, en una cultura com la nostra, plenament informada per la Mediterrània, una literatura de la mar és potser imprescindible per a qualsevol altra literatura de l’amar. I perquè, descendint al nivell de les persones concretes que viuen a flor d’aigua, les veus de la mar atentament escoltades poden ser també, digníssimament —heroicament, admirabilíssimament—, veus de l’amar.