Vertaders homes, vertaders guerrers

Fa anys que tinc debilitat per la genialitat cinematogràfica d’Alejandro Amenábar. Al seu dia vaig quedar absolutament impressionat per la maduresa narrativa que va exhibir com a guionista i director (també com a compositor de la música) de la pel·lícula Abre los ojos. No era cosa de creure, que un jove amb només vint-i-cinc any fora capaç de crear tot allò. Hi ha prou a esmentar títols de pel·lícules com Tesis, The Others, Mar adentro, Ágora, Regression o Mientras dure la guerra per a comprendre que, en l’ofici d’aquest cineasta, hi ha l’aval d’un singularíssim i privilegiat instint per a copsar històries, imatges i situacions vitals que expressen una determinada significació especial. Per això, despús-ahir, quan el vaig sentir en una entrevista radiofònica amb motiu del seu cinquanta aniversari —Alejandro va nàixer a Santiago de Xile el 31 de març de 1972— em va cridar poderosament la atenció el fet que destacara, entre totes les imatges terribles de la guerra a Ucraïna que impúdicament es reprodueixen aquests dies per les pantalles de les televisions i els dispositius mòbils, una de molt concreta: la d’un xiquet menut, perdut, caminant tot sol entrant a Polònia fugint de la guerra.

Per res del món no gosaria discutir amb tot un Alejandro Amenábar sobre la força expressiva —i el valor simbòlic— d’aquesta corprenedora escena. Per descomptat: no hi pot haver discussió. Però, imatge per imatge, he d’admetre que la que personalment m’ha impactat més en la galeria d’horrors que les televisions ens estan retransmetent aquests dies és potser la de la condecoració d’uns suposats herois de guerra pel cantó del bàndol rus. Es tracta d’un vídeo en què es difon el cruel homenatge ofert a joves militars russos que han quedat mutilats com a conseqüència de la guerra. S’hi veu, en aquest vídeo, el viceministre de Defensa rus, Alexander Vasilyevich Fomin, sumptuosament vestit de militar, condecorant uns xics joves que l’esperen asseguts arrenglerats davant d’una paret. Aquells pobres xicots, vestits amb pijames uniformes, romanen asseguts i no s’alcen davant la presència de tan altíssim càrrec. Però no: no és per indisciplina ni per insubmissió que aquells jovencells no s’alcen davant del seu viceministre. Si no s’alcen, ni es posen dempeus,  ni es quadren davant del superior és, senzillament, perquè tot ells estan postrats en sengles cadires de rodes, amb només una cama, perquè es veu que l’altra l’han perduda en la guerra i els l’acaben d’amputar.

L’altre dia me’n va fer un comentari, sobre aquesta esborronadora escena, per telèfon, l’amic Víctor Labrado. «Tu imagina’t! Pobres xics... Mentre els pengen les medalletes a la solapa dels pijames, has vist les cares fan? L’horror que deuen patir?» A la seua edat, aquells joves tenien tota una vida per davant. Somnis, il·lusions, esperances. Innocència. I ara s’adonen que aquesta innocència els ha quedat també irremissiblement mutilada, i que la vida que els esperarà serà una vida literalment esgarrada. Hi ha d’ells que tenen el cap tan lluny d’aquella cerimònia ridícula que ni gosen mirar la medalleta de llanda que aquell vell polític militar una mica panxudet i fatxenda (ell, sí, de peu i amb les dues cames senceres) els acaba d’enganxar sobre pijameta blau de botons blancs. Qui d’ells no canviaria ara mateix aquella condecoració per la possibilitat de recuperar la seua cama mutilada. Qui d’ells no enyora ja, amb ràbia i impotència, la integritat física, la mobilitat completa, el cos jove i sencer que tenien fa a penes uns dies? Qui d’ells no donaria tot el que té —i el que no té— per recuperar la vida i les il·lusions de fa a penes un mes, abans de començar el malson d’aquesta maleïda guerra?

Durant la cerimònia d’imposició de medalletes al valor i el coratge a aquell grapat de joves que acaben d’estrenar la seua nova vida de mutilats, el viceministre els adreça un discurs prova d’insuflar un mínim to èpic al difícil moment, no exempt de patetisme. Mereix ser reproduït literalment: «Sou vertaders homes, vertaders guerrers, vertaders successors de les glorioses tradicions bèl·liques del nostres pares i els nostres avis de la Rússia de tots els temps. Vau ser capaços d’eixir endavant i vau aconseguir els objectius fixats al cent per cent. Vau complir amb el vostre deure i per això us alabe.»

Considerant que aquests pobres joves mutilats eren soldats, precisament, de l’exèrcit que va iniciar la invasió militar, el discurs del viceministre em genera un petit dubte. I és si, entre «els objectius fixats» aconseguits «al cent per cent» per aquests «vertaders homes, vertaders guerrers» d’acord amb «les glorioses tradicions bèl·liques» de la seua «Rússia de tots els temps», entrava com a motiu de deure i alabança la inefable proesa de fer plorar amargament un xiquet menut, perdut, caminant tot sol entrant a Polònia fugint de la guerra.