Veritat(s)

La qüestió de la veritat pot irrompre en el moment més inesperat. I dimarts va voler venir-me a buscar, després d’un llarg temps de latència. Va ser de la manera més imprevista, en el moment més inesperat: a mitjan xarrada, a la sala d’actes de l’IES Pere Maria Orts, de Benidorm, davant d’un públic adolescent —amb ulls oberts, i esperits àvids de vida.

Crec que són deu cursos, ja, que, per aquestes dates, coincidint amb la Setmana Cultural, vaig cada any a fer una xarradeta a l’alumnat del centre, pel pur i simple plaer de retrobar-me amb els amics i les amigues que hi fan classes: bona, afable, joiosa, recomanabilíssima gent. La bona qüestió és que enguany la invitació era per a parlar sobre Joan Fuster. I com que es tractava de jovencells de segon de batxillerat, em vaig sentir impel·lit a explicar-los, abans que res, què és l’assaig. Vull dir: què caracteritza l’assaig com a gènere literari, com a pas previ per a parlar-los de l’assaig fusterià.

—En l’assaig et dediques a agitar idees: a reflexionar pel pur plaer de reflexionar; a raonar, pensar i divagar sobre qualsevol aspecte de la realitat sense la necessitat d’una finalitat precisa —intentava explicar-los—. Es tracta d’examinar el món, però amb absoluta llibertat: en clau d’aproximació, de prova, de temptativa. Sense haver d’arribar a una resolució perfectament perfilada, i sense l’encotillament d’una sistematització rigorosa o una metodologia estricta. Quan tu escrius assaig, et dediques a valorar, a sospesar, a opinar, a proposar, a temptejar idees, però sense cap compromís que t’amarre. Si raones amb el propòsit últim d’arribar a una conclusió fixa i concreta, d’acord amb un determinat mètode, estàs fent ciència, no assaig. En la ciència, la raó i els sentits operen per a desestimar o ratificar hipòtesis; en l’assaig, en canvi, el discurs pot conjecturar, argumentar, discórrer, proposar, ponderar idees sense constrenyiments de cap tipus.

Contra tot pronòstic, una alumna de la primera fila va demostrar que d’alguna manera estava seguint l’explicació. Va alçar la mà i em va preguntar:

—I la filosofia?

La vaig felicitar. Òbviament!

—Ostres, quina pregunta més bona! Mira, a mi em passa com a Joan Fuster: que entenc que la filosofia no és ben bé una ciència, sinó una forma de l’assaig. O per dir-ho més clarament: «una simple parcel·la de la literatura».

Com que el temps era limitat, em vaig quedar amb les ganes de citar el passatge del lúcid pensador de Sueca que tenia al cap, en la resposta. Escrivia Fuster en L’home, mesura de totes les coses (1967): «mai no he comprés per què els meus professors de filosofia —quan els vaig tenir— no començaven els seus cursos tot reconeixent que la seua disciplina era una simple parcel·la de la literatura. Entre Aristòtil i Nietzsche, entre Plató i Kierkegaard, entre Descartes i Spinoza, hi ha unes distàncies tan enormes —distàncies d’idees, naturalment—, que només admeten explicació quan veiem els seus respectius pensaments en funció de la seua i irreductible consistència biogràfica.»

I, per no escarotar en excés l’alumnat, em vaig estalviar encara de citar un aforisme fusterià, a propòsit de la filosofia, que diu així: «DEFINICIÓ (POSSIBLE) DE LA FILOSOFIA.— L’art d’agafar la vaca pels collons.» Sempre m’ha semblat que aquesta definició és senzillament genial per a expressar una de les principals objeccions que se li poden fer a la filosofia com a presumpta disciplina científica: que prova de donar una explicació última de les coses a partir de conceptes i entitats verbals que no formen part d’aquestes coses que conformen el món, sinó d’una altra instància diferent, que és la del llenguatge. Exactament: l’art d’agafar la vaca pels collons.

Fins i tot, em vaig haver d’engolir, per maleïda prudència, el plaer de citar la cèlebre provocació de Fuster: «crec que no hi ha una diferència massa essencial, a efectes del consumidor, entre la filosofia i el conyac o la morfina.»

No va caldre tant, en qualsevol cas. Això de dir que la filosofia no és sinó «una simple parcel·la de la literatura» —una varietat pretensiosa de l’assaig, vaja—, sembla que ja va sonar una mira irreverent, a la sala d’actes d’un institut d’educació secundària. I l’amic Víctor Labrado, amb qui compartia sessió, es va apressar a matisar, de seguida, les meues paraules, amb sàvia mà esquerra: «La filosofia es caracteritza per la sistematització de principis orientats al coneixement de la realitat. A diferència de l’assaig, la filosofia busca veritats», em va semblar que deia —pam dalt pam baix—, l’amic Víctor, per posar-hi una mica d’ordre.

No importa si va ser així o d’una altra manera. El cas és que allí la tenia: se’m plantava davant, novament, després de tant de temps, la indòmita llebre de la veritat. I... Què és la veritat? Existeix cap veritat absoluta? Com es demostra una veritat? La ciència no descansa sobre veritats sinó, justament, sobre el principi de falsació. Les teories de Newton —vull dir— van deixar de ser veritats absolutes quan Einstein les va superar. La veritat dels meus ulls coincideix amb la veritat els ulls del meu veí? Què hi ha de veritat en l’objecte i què en l’ull que mira? Hi pot haver veritats paral·leles? Ens instal·lem, segons la pròpia subjectivitat, cadascú en la nostra veritat? Què dimontres és la veritat?

Sobre aquesta vella qüestió de la veritat, el gran Víctor Labrado, acabada la sessió amb l’alumnat, ens va explicar una suposada anècdota il·luminadora: «La veritat? Xe, calla! A classe vaig plantejar una volta un debat sobre la veritat. I sabeu quina en va ser la conclusió, al remat? Que la veritat, fa cinquanta anys, era el que deia el rector els diumenges, a les dotze, a l’hora de missa. I que la veritat, ara, és el que diu el telediari a les nou de la nit.» Vam riure l’ocurrència de bona gana, clar. I ens vam ratificar en una idea que sempre m’ha semblat clau: i és que, darrere d’una veritat, sovint no hi ha més que una mentida interessada —suficientment manipulada, reiterada i compartida.

Precisament per això convé dubtar: dubtar sempre, de tot. Ni que siga —l’expressió també és de Fuster— «per saber de quin mal hem de morir». Veritat?