Ara que acaba de passar el 9 d’Octubre, i que la figura del rei fundacional Jaume I ha tornat a ser protagonista de l’actualitat en l’imaginari popular valencià, és potser un bon moment per a recordar que aquest monarca nostrat suposadament feia servir, en combat, un parell de crits de guerra que la documentació històrica ha perpetuat i que han fet fortuna al llarg dels segles. «Sancta Maria! Sancta Maria!», n’era un. I val a dir que, d’aquella advocació per la Mare de Déu que Jaume I professava, provenen no poques de les advocacions marianes valencianes, entre les quals la de Santa Maria d’Elx, que es troba en la base de la Festa d’Elx i de la meravella de la representació del Misteri (que enguany oferirà representacions extraordinàries els pròxims dies 28 i 29 d’octubre, i 1 de novembre). I l’altre crit, arxiconegut, era, com se sap: «Vergonya, cavallers, vergonya!»
La referència al recriminatori crit de Jaume I recollit en el Llibre dels fets ve ací a col·lació per un parell de fets de la nostra actualitat immediata que clamen al Cel. Un té a veure amb l’emblemàtica consigna que es veu que segueixen els qui volen esguerrar Espanya —la idea política d’Espanya; la viabilitat del projecte polític que hem convingut de denominar Espanya— i tenen per propòsit evident fer-ne inviable la convivència pacífica d’acord amb els més elementals paràmetres democràtics de llibertat, justícia, equitat, igualtat de drets i no discriminació per raó d’adscripció territorial. «Ho tornarem a fer!», sembla que és la consigna en qüestió entre aquesta colla d’impresentable. I, arribat octubre —que es veu que és el mes de referència per a aquesta mena d’ultratges—, han començat a acomplir l’amenaça. Efectivament: «ho han tornat a fer». Han dinamitat els principis essencials de la coexistència raonable. Han violentat la confiança de la gent. Se’ns han burlat a la cara. I, una volta més, ens han pres el pèl: fins als extrems de la ignomínia.
Em referisc, naturalment, a l’enèsima malifeta perpetrada des de Madrid contra els ciutadans que vivim en aquests latituds de la Mediterrània per mitjà de l’instrument que determina totes les polítiques i que regula —per dir-ho d’una manera entenedora— «totes les coses de menjar», aquelles amb què no s’hauria de jugar, més enllà de positures, escenificacions, suposades ideologies, debats parlamentaris i circs mediàtics diversos. Ço és: els Pressupostos Generals de l’Estat que ses senyories ens acaben d’escudellar, els quals, com és sabut, d’acord amb una antiga i contrastada tradició, deixa el sud valencià a la pura i estricta cua de les inversions públiques —les que es financen amb les contribucions de totes i tots.
Si vostés tenen curiositat podran contrastar-ne les xifres. No són de creure: parlen per si mateixes amb una eloqüència que tomba de tos. Perquè, en la distribució territorial per províncies —ai!—, s’hi adjudiquen a Alacant només 160,8 milions d’euros dels 13.443 milions que s’hi dediquen a «inversions territorialitzades». Tenint en compte que en la referida circumscripció d’Alacant vivim 1.881.762 del total de 47.432.805 d’animetes que compartim estat a la pell de brau (un 3,96722%), una simple regla de tres que qualsevol xiqueta o xiquet de primària mínimament competent podria calcular revela que, d’aquestes inversions, objectivament parlant pertocaria rebre a Alacant 533,31 milions d’euros. Altrament dit: que els Pressupostos s’emporten a altres llocs d’Espanya 372 milions d’euros d’inversions que s’haurien de fer ací, a la circumscripció d’Alacant. I això sense comptar, encara, que, en realitat, l’activitat econòmica que genera aquesta circumscripció nostra és molt ostensiblement superior al que es dedueix del paràmetre demogràfic: s’hi ha contribuït a les arques públiques espanyoles de 2023 amb un total de 3.000 milions d’euros, dels quals només retornaran —hi insistim— els esquifits 160,8 milions adés esmentats.
Però una tal demostració de consideració i afecte —respecte de la gent que vivim al sud valencià— per part dels qui tallen el bacallar al Congrés dels Diputats de Madrid, no és, en absolut, nova. Any rere any —sempre, indefectiblement, sistemàticament—, ses senyories decideixen emportar-se els diners que s’haurien d’invertir ací a altres territoris més afortunats. No és que enguany hi haja hagut un error, o una suposada mala sort, o un esbiaixament parcial involuntari que potser es pot compensar en anys pretèrits o futurs. No: que ningú no es mame el dit, en aquest sentit, per favor. El dèficit d’inversions —tan escandalós que el percentatge escatimat no és precisament del 3%, sinó ben bé del 70%!— és metòdic, infal·lible, reincident, perseverant. Tant és així que —tinguen la curiositat de comprovar-ho, si volen, perquè són xifres públiques i es poden consultar— en el greuge de les inversions no realitzades a Alacant entre 2008 i 2022, amb saldos escandalosament negatius totes les vegades, puja fins a un total de 3.539 milions d’euros. I això. si només es volia atendre el factor demogràfic, i no el de volum econòmic, clarament superior. Sí, ho estan llegint perfectament: no 3.539 euros, no, sinó 3.539 milions d’euros objectivables, que en els últims anys han estat desviats a altres llocs i no invertits a la circumscripció d’Alacant. I això, tant amb governs del PP com del PSOE. No hi ha diferències entre els uns i els altres: dreta i esquerra semblen ser una única i mateixa cosa en aquesta regular, infal·lible i meticulosa pràctica espoliadora contra els valencians, en general, i molt particularment contra Alacant. La unanimitat —«tots a una veu»— és total i absoluta a l’hora d’estalviar recursos que puguen millorar les infraestructures públiques i, conseqüentment, la qualitat de vida en aquest racó de país.
No voldria estar en la pell de ses senyories de la coalició de govern que ara com ara se suposa que tenen la responsabilitat d’aprovar els Pressupostos i, alhora, de defendre els interessos de les alacantines i els alacantins al Congrés dels diputats. I qui diu alacantins diu —ja s’entén— oriolans, benidormers, crevillentins, alcoians, deniers, benissers, contestans, villeners, il·licitans, torrevellencs, mutxamelers, santapolers, monovers, pinosers, xabiencs, santvicenters, novelders, petrerins, etc. És a dir: dels 141 municipis valencians que conformen la circumscripció electoral. 1.881.762 persones. Hi insistisc: no m’agradaria estar en la pell d’Alejandro Soler Mur, Yolanda Seva Ruiz, Patricia Blanquer Alcaraz i Lázaro Azorín Salar (del Grup Parlamentari Socialista) o de Txema Guijarro García (Unides Podem). I trobe que la pregunta és obligada: votaran una volta més a favor d’uns pressupostos generals que els deixen, com a membres dels mateixos partits polítics que els han preparat, en el més complet dels ridículs —que els deixen en evidència, insignificants i incompetents en la defensa dels interessos de la ciutadania que se suposa que representen? Es vendran una volta més —comprometran l’honor, la integritat, el prestigi, la dignitat i la decència— a canvi del jornal que els seus respectius partits els faciliten allí al Congrés dels Diputats? Té un nom lleig, aquesta forma de vendre’s l’honor, la integritat, el prestigi, la dignitat i la decència per interés personal? Per dos o tres mil euros al mes, esdevindran ses alacantines senyories còmplices en la desvergonyida sostracció d’aquests 372 milions d’euros que haurien d’arribar a les ciutadanes i els ciutadans que se suposa que representen, i que ara descaradament mai no hi arribaran? No els importen gens, els 3.539 milions d’euros d’aquest saqueig acumulat? No se n’adonen, del lloc lamentabilíssim en què els deixen, els seus mateixos correligionaris més espavilats que no ells? Poden dormir amb la consciència tranquil·la, a les nits, sabent que la seua inoperància costa milers d’euros escatimats als seus conciutadans? Quin paper tenen —quin paper creuen que tenen— a Madrid? Són mers espectadors inoperants de la política que sempre fan «els altres»? Els resulta còmode defendre les sigles dels respectius partits que els emparen, clarament per damunt dels mateixos interessos de la ciutadania que haurien de representar?
«Per què sempre passa igual, en açò dels Pressupostos, i en el finançament autonòmic, i en tot? Perquè sempre ens passen la mà per la cara als d’ací?», em preguntava un amic, aquesta mateixa setmana. No m’he estat de contestar-li, de seguida: «Perquè volem: perquè ens agrada.» «Volem que ens furten centenars i centenars de milions d’euros, cada any?», s’hi estranya, l’amic. «Sí: ho volem», ratifique. I prove d’explicar-me: «Ens agrada que ens maltracten i ens fa igual que ens xiulen els diners i que ningú mai no invertisca una perreta ací. Si no, no s’entén que ningú no es queixe davant de tanta perversió, i que any darrere any, Govern darrere de Govern, consentim aquesta forma d’espoli metòdic i sistemàtic.»
No és, per descomptat, un discurs meu. És, en realitat, vox populi. Tots els factòtums de l’alta política ho saben, això, a Madrid. «A Alacant podeu fotre-la com vulgueu. Allí no es queixen», deu ser la recomanació que sigil·losament i secreta es fan, entre ells, amb un mig somriure burleta penjant dels llavis i una llum picardiosa i maligna als ulls. Per això, a l’hora de fer les llistes electorals al si dels grans partits d’àmbit estatal, Alacant esdevé una vacant golosa —un cromo d’intercanvi— on poder col·locar qualsevol cunero sobrer que no càpiga en les llistes de Madrid o de qualsevol altra circumscripció. «I què fem de Fulano?» «Que vaja per Alacant!» I és així que insignes alacantins, absolutament consagrats en cos i ànima als interessos, les necessitats, les sensibilitats, les idiosincràsies, els projectes i les esperances de «la Terreta», tots ells amb una intensa, dilatada i exemplar trajectòria en defensa dels drets, els valors i els interessos de les alacantines i els alacantins —noteu la ironia, per favor...— poden acabar sent cap de llista del PSOE o del PP per Alacant. I aquests polítics, a pesar que no tornaran a fer cas d’Alacant en els quatre anys següents de la legislatura (cosa que tot el món sap), esdevindran els candidats més votats. Cal apuntar noms? Apuntem-los: Pedro Duque, García Margallo, Federico Trillo... «Sancta Maria!» La conclusió és evidentíssima: tenim el vici de votar polítics forans que, molt evidentment, no demostren tenir la menor intenció de defendre els interessos reals d’aquest racó de país. I en el pecat, com sempre, portem la penitència.
Tanmateix, aquesta és la grandesa de la democràcia: que el poble pot triar allò que vol. I nosaltres —ai!— volem triar, elecció rere elecció, no disposar de l’anhelat tren de la costa que connecte internament el cinturó turísticament més productiu de l’Estat; no tenir connexió ferroviària des de l’aeroport de l’Altet amb Alacant, ni Elx, ni —sobretot— Benidorm; no disposar d’un servei de trens de rodalies mínimament homologable amb el de qualsevol ciutat digna del món desenvolupat; no tenir connexió d’alta velocitat amb València, Barcelona i Europa; no disposar d’un corredor Mediterrani que faça comercialment competitius els ports d’Alacant, Dénia, Gandia, València, Sagunt i Castelló, geoestratègicament parlant, en relació amb les mercaderies que Europa ha d’importar dels grans centres de producció a l’Àfrica i a Àsia. En fi... És un fet: triem ser uns borinots —maltractats fiscalment, infrafinançats i ignomiosament infradotats quant a inversions en infraestructures. Això triem.
Ara que la Unió Empresarial de la Província d’Alacant (UEPAL), la Confederació Empresarial Valenciana (CEV), l’Institut d’Estudis Econòmics de la Província d’Alacant (INECA) i la Cambra de Comerç d’Alacant per fi han reaccionat públicament davant de la nova edició d’aquesta injustícia consuetudinària i flagrant, recorde la conversa que un dia vaig fer amb el gran empresari alteà Mariano Pérez Pérez, amic de la família i home de prestigi en totes les institucions suara esmentades, poc abans que faltara a primeries de l’any 2013. Mariano era un dels emprenedors més admirables que he conegut mai. I em contava, l’home, en conversa distesa, ara fa un parell de lustres: «No té sentit que Alacant encara tinga una estació de tren terminal. Hauria de ser una estació passant, amb comunicació fluïda amb tot l’entorn i un bon servei de rodalies. Canviaria tota la mobilitat, tota l’economia de la ciutat. S’hi hauria de fer una gran estació moderna, intermodal, soterrada. I tots els terrenys que ara mateix ocupen les vies podrien ser el gran pulmó verd i d’oci que Alacant necessita...»
No ho puc evitar: quan algú em planteja, ni que siga verbalment, un projecte de tal envergadura, necessite imaginar-ne la viabilitat. I clar, en aquest cas, amb el cor compungit, li vaig haver de dir, al bon Mariano Pérez: «Caram, Mariano! Però això valdria moooooolts diners...» I Mariano, amb un somriure còmplice, intel·ligent i divertit, em va replicar: «Ai! “Això valdria molts diners, això valdria molts diners, això valdria molts diners...” Clar que valdria molts diners, Joan! Però tu t’imagines quants altres diners, i quanta qualitat de vida generaria per a la ciutat? La Universitat també val molts diners, però estarem d’acord que és una inversió que fa falta, no?»
Tenia raó, Mariano. I supose que, ben mirat, amb els 3.539 milions d’euros escatimats en infraestructures pels nostres governants potser n’haurien sobrat i tot per a una intervenció tan important com la que ell plantejava. I per a moltes altres més.
Si més no, això em venia al cap anit, mentre conduïa autopista amunt i autopista avall per anar a recollir el meu fill, que no té manera humana de venir a Altea amb transport públic en condicions des de Barcelona, i que ja ha començat a sospesar molt seriosament si no li convé venir a Alacant, des de Barcelona, via Madrid: perquè la suma de l’AVE Barcelona-Madrid i Madrid-Alacant és més avantatjosa —en cost i en temps— que la mateixa connexió directa entre Alacant i Barcelona. «La Universitat també fa falta...», em ressonen encara les paraules del gran empresari —i la gran persona— que era Mariano... I no puc deixar de plantejar-me quin paper hi haurien d’exercir les institucions universitàries, en aquest absolut i deplorabilíssim disbarat de la discriminació fiscal i inversora que patim per part de l’Estat a les nostres contrades, sense propòsit d’esmena, i —segons sembla— amb la decidida consigna: «Ho tornarem a fer!»
No ho sé, la veritat. La Universitat d’Alacant no sé què hi pot fer, davant d’una tal hipertròfica perversió i corrupció de la democràcia. I la Miguel Hernández —ai!— s’entén que, ara mateix, deu estar massa ocupada tramitant el recurs judicial davant dels tribunals contra la implantació del Grau de Medicina en la Universitat d’Alacant (no contra les universitats privades que també imparteixen aquest Grau, no; contra la Universitat d’Alacant, que és la universitat pública germana), perquè com tot el món sap —i perfectament ha pogut comprovar durant els moments més crítics de la passada pandèmia— el gran problema de la nostra societat i del nostre sistema sanitari és que sobren metges de qualitat ben formats en les nostres universitats públiques...
Uf! Com era allò de l’històric crit de guerra del l’Alt Rei en Jaume I, el Conqueridor, a què ens referíem al principi de l’article? «Sancta Maria! Sancta Maria!», n’era un... I l’altre? Ah, sí! «Vergonya, cavallers, vergonya!»
