La setmana passada acabàvem aquesta columna plantejant-nos la pregunta de si més de 10 anys després de l’esclat de la crisi financera, de més de 10 anys de manera continuada de política monetària expansiva amb baixos tipus d’interès i altres operacions poc ortodoxes (des del punt de vista tècnic) com les operacions extraordinàries de compra de deute d’alguns estats tornàvem estar al punt de partida. Açò és, tornem a estar al 2008?

I és que eixe Banc Central Europeu (BCE) que va néixer amb trets de l’ortodòxia amb la fixació com a objectiu indiscutible de mantenir la inflació per sota del 2%, mentre que la taxa d’atur com a objectiu de la política monetària es va obviar, ha acabat monetitzant deute públic d’estats amb problemes financers com l’espanyol (no és l’únic estat però si un cas dels que més preocupen a Frankfurt). És a dir, de tant ortodox el BCE ha acabat practicant una política monetària heterodoxa. El que resulta sorprenent és que habitualment quan una àrea econòmica practica l’heterodòxia en una de les polítiques de demanda (com ho és la política monetària), també ho sol fer en l’altra política de demanda (la política fiscal). Per allò de no anul·lar els efectes expansius de la política monetària amb els restrictius de la política fiscal de retallades. Per a que ens entengam, si l’Euro-zona haguera sigut un vehicle amb dues fonts de tracció cadascuna d’elles anava estirant en una direcció diferent: la política monetària expansiva (+) i la política fiscal restrictiva (-). Amb la qual cosa els efectes en termes de creixement a llarg termini resulten en raquítiques taxes de creixement i desigualtats socials creixents. Ja ho deia John M. Keynes i, més recentment, Paul Krugman en cas recessió pretendre eixir d’ella només mitjançant la política monetària expansiva pot resultar tan infructuós com espitjar una corda. En resum això es deu a que les polítiques de demanda, tant la monetària com la fiscal, haurien de juntar esforços en cas de recessió per tal de fer la seua funció contra-cíclica.  Que va fer l’Eurozona el 2008 i els anys posteriors? Política fiscal contractiva i política monetària expansiva.

Què s’està plantejant ara mateix a l’Euro-zona? Exactament el mateix desficaci. De fet s’està parlant que en el cas espanyol l’ajust fiscal rondaria els 3.000 milions d’Euros. Anem a intentar resumir el panorama actual, tenim alguns indicadors avançats que ens donen un cop d’atenció en el sentit que, al menys, una desacceleració s’acosta (com en el cas de les taxes de variació l’IPI que vam veure en la columna de la setmana passada), un BCE que reacciona anunciant que la normalització de la política monetària que tant havia promès parant definitivament les operacions extraordinàries de compra d’actius (deute públic d’estats amb problemes d’endeutament) i pujant tipus haurà d’esperar al 2020, per tant caldria que donarem un cop d’ull a cóm d’importants són eixos problemes d’endeutament d’alguns estats.

Anem a veure el cas espanyol, al gràfic 1 que tenen a continuació poden observar l’evolució del percentatge del deute públic sobre el PIB de l’estat espanyol en comparació amb el de l’Euro-zona des de l’any 2008 fins el 2018.