Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

café del temps  / OPINIÓN

Vacuna 

14/11/2020 - 

«Dia històric», convenien a valorar no pocs mitjans de comunicació. La notícia va ser posada en circulació dilluns i de seguida va córrer com la pólvora: «La vacuna de Pfizer i BionTech demostra una eficàcia del 90% contra la COVID-19». Ara que veiem créixer amb ansietat, tristesa i preocupació aquesta segona onada de la pandèmia, l’anunci era, mediàticament, com un got d’aigua fresca servit en safata de plata a un pobre assedegat. I clar: totes i tots la vam voler beure amb avidesa, d’una tragallada, l’esperançadora notícia. Ho necessitàvem: necessitàvem com l’aire que respirem, per fi, una bona notícia. Fins al punt que, al voltant de l’anunci de les farmacèutiques infinitament reproduït en l’obertura dels noticiaris i en les portades dels diaris, es va arribar a generar una espècie d’eufòria col·lectiva: eufòria emocional; i també —i sobretot— eufòria econòmica.

L’anunci d’aquest exitós grau d’eficàcia no va ser exempt de grandiloqüència: «És un gran dia per a la ciència i per a la humanitat!», valorava el senyor Albert Bourla, president i director executiu de Pfizer. Potser sí: no ho sé. Però del que no hi ha dubte és que va ser un gran dia per a la seua companyia farmacèutica i, en general, per a les borses de tot el món. Perquè, com a conseqüència directa de l’anunci —posem-hi xifres—, la Borsa de París va pujar un 7,6%; la de Milà, un 5,4%; la de Frankfurt, un 5%; la de Londres, un 4,7%; l’Eurostoxx, un 6,4; el Dow Jones, un 2,95 i el S&P 500, un 1,17%. Sense anar més lluny, l’ibèric Ibex 35 va pujar un 8,6%: el major avançament aconseguit en un sol dia —es diu fàcil, això!— durant tota l’última dècada. Quant a l’empresa del protagonista de l’anunci, la farmacèutica estatunitenca Pfizer, val a dir que, en qüestió d’hores, les accions de van passar de valdre 36,40 dòlars a cotitzar-se a 41,99 dòlars. És a dir: van aconseguir un increment de més del 15,16%.

Dubte moltíssim que ningú de classe mitjana com jo —ningú que no estiga mínimament avesat a aquest nivell financer— siga capaç d’imaginar, ni tan sols, el volum real de diners (i poders) a què corresponen les xifres apuntades. És una barbaritat que no soc capaç de concebre. Heus ací la força del desig humà: delitem tant una solució immediata per al difícil problema de la pandèmia, que el simple anunci d’una informació ja sabuda pels científics que hi treballen ha estat capaç de provocar un veritable tsunami periodístic i econòmic. I en el pla polític, no puc estar-me de sospesar què hauria passat si potser el senyor Bourla haguera fet aquest anunci sobre l’efectivitat de la vacuna de Pfizer i BionTech a penes una setmana abans, en vespres dels comicis nord-americans, i amb el temps suficient perquè el candidat Donald Trump n’explotara un mínim rèdit electoral.

Tanmateix... Tanmateix, en ciència —en la ciència estricta—, a diferència d’altres àmbits, les coses no funcionen a colps de declaracions mediàtiques proferides en roda de premsa per líders polítics, empresarials o de comunicació. Quede clar: no vull dir amb açò, de cap de les maneres, que no siga veritat el fet anunciat —ço és: que l’eficàcia potencial de la vacuna dels laboratoris Pfizer i BionTech no siga del 90%. Potser sí: potser és veritat que els avanços hi van per bon camí. Però si és així, entenc que es tracta d’una eficàcia, la d’aquesta vacuna, que no respon en absolut a l’atzar, i que es devia saber o intuir perfectament abans de dilluns.

Personalment, en l’atmosfera d’exultació que es va generar arran de l’anunci de l’executiu grec, el senyor Bourla, hi va haver un detall que em va fer despertar un sentiment inevitable desconfiança. Aquest sentiment responia al mètode de comunicació seguit, absolutament inusual en l’àmbit científic. Una conclusió així no la comunica  un empresari, executiu i conseller delegat: l’hauria de comunicar, primer, el personal investigador.

Parle, per descomptat, de comunicació científica: de comunicació a la comunitat científica internacional. I en aquest terreny les preguntes haurien de ser: quins investigadors subscriuen el fet?; en quina revista científica de prestigi, degudament indexada, se n’han publicat els resultats?; sobre la base de quins indicis, quines proves, quines experimentacions, quins processos testats, quina metodologia, quines pautes, quines mesures, quins resultats, quines garanties?; hi ha hagut una avaluació per parells, a cegues, a càrrec de científics amb capacitat d’anàlisi i valoració que avalen objectivament tals resultats anunciats?

Hi insistisc: no vull dubtar de l’èxit en el desenvolupament de la vacuna de Pfizer i BionTech. Però en la qüestió de l’anhelada vacuna continue fiant-me del que ja em va dir en una entrevista memorable l’investigador Jordi Cano Ochando, fa ara cinc mesos, a mitjan mes de juny, quan tot just començàvem a eixir de la primera onada de la pandèmia: «Jo no sé qui traurà la primera vacuna. Probablement hi haurà una competició. Però em sembla evident que no hi haurà la capacitat de fer una vacuna d’una única companyia farmacèutica per a tot el món. Segurament hi haurà mitja dotzena de companyies que la comercialitzaran. [...] Sí que hi haurà vacuna. Però per a la gent serà ja l’any que ve, el 2021. [...] El problema és que has de fer assajos. Els tres mesos de proves clíniques... Això és impepinable! Has de garantir que no té efectes secundaris. Tu imagina que desenvolupe un càncer, o que tinga una toxicitat per al cervell, o que... En principi són sis mesos, però bé: ara diran que tres mesos, només. Però per més que vulgues córrer, mentre assages, avalues, obtens l’OK, comences a produir i etcètera... Per a enguany no estarà. Estarà, si de cas, per a l’estiu de l’any que ve: l’estiu de 2021. Abans no.»

El temps i els fets estan avalant fins ara —fil per randa!— els càlculs, les estimacions i les prospeccions fetes pel doctor Jordi Cano Ochando en aquella entrevista que vam publicar al juny passat en aquest mateix espai d’Alicante Plaza. És normal i lògic que els mitjans de comunicació es facen ressò de notícies com la generada pel president i director executiu de Pfizer, Albert Bourla: però convé que ens fem a la idea que la desitjada vacuna redemptora segurament no estarà disponible —en el millor dels casos!— fins al pròxim estiu. Bé està que s’especule, tal com s’ha estat fent al llarg de la setmana, sobre  l’expectativa d’aquest o aquell altre laboratori farmacèutic que espera produir a escala mundial 1.300 milions de dosis de vacunes, 200 milions de les quals per a Europa. No passa res si es publica que d’aquests 200 milions de suposades vacunes a Espanya en correspondrien uns 20 milions. Entra dins de l’ordre raonable de les coses que es puguen negociar acords per a la reserva de dosis d’aquesta expectativa de vacuna, com el que va subscriure la Unió Europea amb la companyia americana Pfizer i l’alemanya BionTech. Però de cap de les maneres no convé confondre l’esperança amb la realitat, el desig amb la veritat, la cobejança amb la tossuda positivitat dels fets .

I és que la instància de les il·lusions no sempre coincideix amb la de les evidències. En efecte: al marge de qualsevol judici de valor que es vulga emetre sobre la qüestió, hi ha un judici de fet que resulta incontrovertible. És a saber: que després de l’anunci de dilluns i del vertiginós ascens en la cotització de les accions de la farmacèutica Pfizer fins als 41,99 dòlars, durant els dies immediatament següents, passada ja l’eufòria generada per l’espectacular notícia, les accions de la companyia van anar caient poc a poc de manera continuada fins que, despús-ahir dijous, les accions de la referida companyia recuperaven pràcticament el valor que tenien la setmana passa, amb una cotització de 37,30 dòlars (a penes 90 cèntims de dòlar per damunt dels 36,40 dòlars que costaven abans de l’anunci fet pel senyor Bourla).

Però mentrimentres —ai!—, el senyor Bourla ha tingut l’oportunitat de celebrar íntimament que dilluns no solament va ser un gran dia per a la ciència, per a la humanitat i per a les borses de més de mig món: ben mirat, va ser també un dia memorable per a la seua pròpia butxaca! Tal com s’ha sabut posteriorment, aquella mateixa jornada en què les borses es van disparar, l’empresari grec va vendre més del 60% de les seues accions en l’empresa, per un valor de l’ordre de 5,6 milions de dòlars (al canvi, un 4,76 milions d’euros). I no: no les va vendre a trenta-tants euros l’acció, sinó en el moment en què la cotització fregava el pic que aquestes accions van fer, de 41,99 dòlars. «Tot ben senzill i ben alegre», per valorar-ho amb el cèlebre vers d’Ovidi Montllor...

Miren, una cosa els he de dir: no és fàcil que vosté o jo els puguem guanyar, tan senzillament (i amb tanta alegria), aquests dinerets guanyats pel senyor Bourla en un sol dia —un gran dia, sens dubte. Perquè per a obtenir-los, un servidor, per exemple —hi he fet comptes—, hauria d’escriure, publicar i cobrar una mitjana de trenta-tres articles com aquest... Al dia! I això cada dia de l’any, comptant-hi diumenges i festius i tot! Durant tota la vida laboral, fins al dia de la jubilació! La veritat: no sé si podrà ser... Ni si vostés ho podrien suportar.

Caldrà, per tant, que ens amarrem fort les espardenyes. Perquè el final de la pandèmia no és previsible que arribe abans de l’estiu de 2020. Caldrà que extremem les mesures de prevenció. I convindrà, igualment, que comencem a gestionar oportunament, a més de la salut epidemiològica, els problemes de salut emocional. Perquè em sembla que aquesta és l’altra dada rellevant de la setmana: s’ha donat a conéixer un estudi del CIS, realitzat el passat mes d’octubre, segons el qual el 79,3% de la població espanyola considera que la crisi del coronavirus ha tingut efectes en la salut emocional de tot tipus de persones. La meitat dels enquestats, aproximadament, admet sentir-se ansiós (50,6%), preocupat (53,1%) o trist (52,4%). Un 29,3% confessa que es troba deprimit a voltes. I hi ha, fins i tot, un 7,3% d’enquestats que han hagut de recórrer a ajuda professional. D’aquests últims, el 41,1% ha acudit al metge de capçalera; un 5,7% a un terapeuta; un 7,6% a un massatgista o fisioterapeuta; i un 54,3% a un psicòleg.

D’aquestes dades, recapitulant, podem deduir que prop del 4% de la població espanyola (el 54,3% del 7,3% que ha requerit ajuda professional) ha decidit visitar un psicòleg per a tractar l’estat anímic o la situació emocional durant el període de pandèmia. Poca broma: traduint els percentatges a persones de carn i ossos, majors de 18 anys —persones amb sentiments desanimats i emocions ressentides—, estaríem parlant de prop d’un milió i mig d’espanyoles i espanyols que han decidit posar-se en mans d’un psicòleg.

Enmig d’aquesta excepcionalitat emocional que el CIS ha provat de quantificar amb xifres i percentatges, despús-anit, a Altea, es va celebrar l’acte de presentació dels llibres guanyadors dels Premis Altea de Literatura i Investigació 2020: De la mar a la terra, de Tono Belda (Premi d’Assaig i Investigació Francesc Martínez i Martínez); No podria ser més feliç, de Josep Escarré (Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil); i La bèstia en què cavalquem, de Ferran Garcia-Oliver (Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa). L’acte, presentat com «una festa de la literatura i del coneixement», va servir també per a lliurar als autors dels treballs premiats els respectius trofeus acreditatius, que no van poder eixir de les dependències de l’Ajuntament el passat 4 d’abril per raó de la suspensió de la gala a causa del confinament. Tots, sense excepcions, van argumentar en pro de la cultura, en general —i de la literatura, en particular—, com a antídot contra qualsevol tipus de crisi. Però, en aquest sentit, el parlament de l’autor de La bèstia en què cavalquem, Ferran Garcia-Oliver, crec que va ser, senzillament, per a emmarcar:

L’escriptor i historiador de Beniopa va arrancar ja com un cavall sicilià: «En la cultura passa com en l’amor: que necessites aplicar una gran quantitat d’energia per a sostenir-la...» I tot seguit va vindre a contar: «Jaume Santfeliu —posem que li deien Jaume Santfeliu!— era un escuder. Un escuder és el que servia un senyor (en aquest cas, Alfons el Vell, duc de Gandia) amb el cavall i amb les armes. Jaume Santfeliu va caure malalt. El físic —és a dir, el metge— li va receptar caldo de gallina per a envigorir el cos, i llaüt amb música i paraules d’un joglar per a restablir l’ànima. Imagineu-vos: aquest malalt va millorar, efectivament, no solament per una qüestió merament física, sinó per aquesta teràpia de l’ànima, de música i paraules, que li va receptar el metge. Això és la cultura! Això és la cultura: la música, l’art, la literatura... Tot allò que ens millora com a persones i ens millora l’ànima. Aquests dies hem sentit que no sé quanta gent, a causa de la malaltia ha hagut d’anar a visitar el psicòleg... La literatura és un bon psicòleg! Jo estic convençut que molts d’aquests malalts de l’ànima que tinguen el desig i la possibilitat de llegir qualsevol mena de literatura els ajudarà a millorar. [...] La cultura no solament té un rendiment econòmic —allò que diuen de les indústries culturals—, sinó que val la pena perquè millora: perquè ens fa millorar com a persones. I, sens dubte, la cultura —la literatura— és la millor teràpia de l’ànima.»

Tan propens com soc a l’objecció, la discrepància, la discussió i la polèmica, en aquest cas no hi puc estar més d’acord. La cultura —la literatura— és la medicina millor per a la salut de l’esperit. La qüestió, per tant, és: amb uns índex de lectura a Espanya que transcendiren l’actual irrisorietat, aquesta crisi en la salut emocional del veïnat durant la pandèmia hauria estat la mateixa? Vull dir: amb una major i millor cultura lectora —amb una major i millor cultura, a seques— les espanyoles i els espanyols serien anímicament més saludables? L’ajuda professional és imprescindible, quan es produeix una qualsevol malaltia anímica. Però, a la vista d’aquest milió i mig de persones que se suposa que han visitat un especialista en psicologia durant la pandèmia... Fora aconsellable, potser, recomanar al personal en les actuals circumstàncies «més llibres, més periòdics i menys psicòlegs?»

És improbable que els Premis Altea —i els llibres que s’hi editen— facen moure els mercats borsaris amb la virulència de l’anunci del senyor Albert Bourla, president i director executiu de la farmacèutica Pfizer, el passat dilluns. Crec improbable que els autors dels treballs guardonats a Altea acaben embutxacant-se, amb els llibres editats, cap fortuneta privada de quatre o cinc milions d’euros. Però una cosa sí que em sembla certa, i és que, amb tanta discreció com es vulga, i a escala absolutament domèstica, el seu treball no enganya ningú: mentre no disposem d’una vacuna eficaç —definitivament testada, provada, distribuïda i accessible— per a aquesta maleïa infecció del cos que ens entrebanca, ens para i ens trastorna la vida, els llibres (les idees, els pensaments, les percepcions, les reflexions, les ficcions, els coneixements i les sensacions dels seus llibres) ens seran, amb una eficàcia provada superior al 90%, vacuna, antídot i teràpia alhora contra la pitjor de les malalties de l’ànima. Que és —com tot el món sap—: la de la indolència, l’abatiment, la plagasitat i la inòpia.

Noticias relacionadas

next
x