“Una proposta escènica que parla amb música i teatre, de memòria, de dones i de silenci”

ELX. Més de vint persones treballant la idea d’un músic, d’un baixista, d’aquell que en un grup marca el ritme i la contundència amb què arriba la melodia al públic. Més de vint persones implicades en la recuperació de la memòria d’unes dones silenciades, en el més suau dels casos, per les seues idees, pel seu comportament en contra de les línies marcades per la foscor i les malalties més implacables: la ignorància i la rancúnia. “L’aposta per explicar les “petites” històries locals d’una petita ciutat del Baix Vinalopó, són la forma perquè qualsevol persona evoque i identifique aquestes vivències amb les mateixes experiències personals i amb la seua biografia familiar”.

Li hem plantejat algunes qüestions centrals sobre el projecte als seus dos factòtums principals, Òscar i Joan, creador de la idea original i creador dels textos i la dramatúrgia, el segon. Algunes de les respostes es poden col·locar en paral·lel,  com les cardinals Quin és l’origen de l’obra?, a la que Òscar respon amb un “En principi això anava a ser un petit concert a un garito, del tipus de concert que feia amb les bandes que solc tocar, el repertori de "cançons de trinxera" m'atrau des de no sé quan, a part de la sonoritat, sempre m'ha impressionat l'espai emocional al qual et porten aquestes cançons. Paral·lelament el fet d'anar treballant i rondant aquests temes va fer que llegís, i sobretot, preguntés més per aquest període històric, i senzillament em vaig trobar a la cara una d'aquestes veritats incòmodes d'aquestes a les que no vols mirar a la cara, no en sabia gaire més enllà dels tòpics, i a la vegada una sensació d'urgència, som quasi els últims que tenim accés a persones que ens poden parlar de primera mà d'aquesta època. 

Per poc que vàrem començar a investigar ens vam adonar que hi havia històries importants a pràcticament cada casa, que estaven "fora de foco", i per tant aquest run-run es va convertir en necessitat”, i Com t’impliques en el projecte? A Joan, “La implicació ve per invitació d’Òscar, a través d’un amic comú, Raül Morillas, professor de valencià a Elx, coordinador de la plataforma El Sud trenca el silenci, que ens presenta perquè Òscar va buscant un dramaturg i un actor per a la part textual del seu projecte. Del quart d’hora que em va dir que tardaria en explicar-m’ho tot, vam passar a més de quatre hores de xarrada, en la que tot i que jo ho vaig agafar a la primera, vam anar ajustant una proposta que a molta gent li ha semblat massa abstracta, fins que no ha començat a vore-la desenvolupada. Jo, fins a hui, he de dir que no m’havia significat mai políticament, de manera tan explicita, en el meu treball teatral, i Òscar va vindre a tocar en el clau. Era el meu moment. Era el moment de fer certs homenatges, fins i tot familiars. Homenatge a l’avi, per exemple, a qui la guàrdia civil se’l va endur per hostiar-lo, només perquè havia dit en el bar que era una injustícia que un litre d’oli costara 35 centaus. El fet, a més, de centrar-lo en les dones, me l’ha fet doblement oportú”.

Òscar: “no voliem perdre la sensació original de concert, i per altra banda no voliem que el teatre fos testimonail, per tant a l'autor li varèm encarregar fer una dramturgia que rondès els 40 minuts a partir del fons documental recopilat, i als musics preparar un concert d'aproximadament 1 hora amb el repertori original, així,  a la hora de posar en comú tots portavem una proposta clara, pero no una escenificació definida, i va ser treball del director potenciar els punts en comú, que eren com sospitavem, molts mes dels que pensavem”, i Joan completa, “a banda de les cançons de trinxera, amb els nous arranjaments, n’hi ha sis escenes, la temàtica de les quals parla de tres generacions de dones, tres generacions de Dolors, de Loles. El canvi generacional de les llibertats, de la manca de llibertat, en una ciutat, a través de la seua visió”.

Esta conversa involuntària entre Ciru (un Ciru heretat, tot s’ha de dir, heretat d’un altre col·laborador en el projecte: José Manuel Cerdeiriña “Ciru”, germà gran d’Òscar, i reputat Il·luminador teatral) i Nave avança com en aquella primigènia nit. Òscar: “la major dificultat ha estat la ingent quantitat de documentació que existeix. Joan: “El que ha portat a què els textos siguen el producte de dues fases de documentació, una primera, amb la col·laboració de la Càtedra Pere Ibarra de la UMH i de la periodista Míriam Sanz. Un treball d’arreplegament de dades concretes, sobre les peripècies vitals de les dones que han servit com referent de l’obra. Després una segona fase de recollida de vídeos i una tasca pròpia de recollida de testimonis, que em van servir per tindre un collage tan enorme que em va permetre fer una garbell, una destilació dels testimonis clau”. Les aportacions de la Càtedra dirigida per Miguel Orts, així com el seu propi assessorament estan presents en el disseny de l’escenografia, en la tria de textos, imatges, cançons.

Aquest és un espectacle de reivindicació de la presència de les dones en la història, fet, principalment, per un grup de treball composat per homes. Com pot ser entés este treball? Joan: “S’ha fet un pas molt gran en la perspectiva de gènere. Si estem buscant com a societat que s’organitze d’una manera més justa i equitativa, totalment equitativa, el més lògic és que els homes parlen de feminisme. Cal que els homes s’hi involucren per trencar la part d’estigmatització amb què a vegades es carrega el discurs feminista, “jo també sóc elles”. Des de l’art s’ha de reivindicar la participació de l’home en eixa lluita”. I també de “fer d’aquest espectacle un paradigma del treball fet des de la considerada “perifèria”, per tal de trencar aquesta dinàmica “centres-perifèries” . Quasi tot ocorre a les grans capitals, o ho sembla. Hi ha una idea de centralització fiscal i administrativa, des del focus informatiu a la quantitat de subvencions rebudes pels teatres situats en estes ciutats, molt evident. A efectes culturals, això no s’hi sosté. Que una companyia puga anar de gira amb una obra plena de referents locals, no significa que no parle de fets globals. S’ha de fer i trencar el concepte de perifèria”.