Una paraula i mil imatges

M’ho anunciava fa uns mesos el jove periodista i amic Juanjo Payá: «Facebook ha mort: és el passat. Ara sembla que la moda siga Twitter... Però no t’equivoques: el futur és Instagram!» Escoltant-lo, i sabent-lo ben informat sobre aquests classe de tendències, en cap moment no li’n vaig voler qüestionar la raó: entre altres coses, perquè la intuïció em deia que la devia tindre tota, en efecte, la raó! Tanmateix, quan el vaig sentir sentenciar això que Facebook és el passat, Twitter el present, i Instagram el futur, se’m va escapar entre els llavis un somriure displicent i burleta; crític, impúdic, indissimuladament irònic.

—Que no t’ho creus, Joan? —es va interessar, sense arribar a molestar-se.

—No. Sí... Vull dir: clar que m’ho crec! Però em fa gràcia. Perquè és com si el món de les xarxes socials volguera evolucionar just a la contra dels meus hàbits. Veus? Jo, precisament, sóc pecador confés de Facebook, i hi mantinc una certa activitat digital. També tinc compte de Twitter, però el mantinc quasi de manera testimonial: per tafanejar el pati del veïnat i poca cosa més. I d’Instragram, per fi, ni tan sols no en tinc —ni sé de què va... La conclusió és evident: en matèria de xarxes socials es veu que sóc (també) un autèntic carca; un espècimen carpetovetònic —antiquat, anacrònic, vell, desfasat, desclassat.

En les últimes setmanes he tingut l’oportunitat de llegir diverses notícies que semblen donar raó a la percepció de l’amic Juanjo Payá. «Facebook perd popularitat entre els adolescents estatunidencs», adverteix un titular. I en el destacat d’aquesta notícia puc llegir: «Segons eMarketer és probable que Facebook perda enguany dos milions d’usuaris estatunidencs menors de 24 anys.» Aquesta és la cosa, per tant: «Facebook envelleix; i els seus usuaris, també.» Com en tants altres àmbits de la vida, en les xarxes socials digitals les modes tenen un component generacional. Facebook continua sent la plataforma interactiva de referència per a la gent madura i granada, però perd adhesions a ulls vista entre els perfils digitals més joves. Un estudi del prestigiós Pew Research Center sobre hàbilts adolescents conclou que, si l’any 2015 un 72% d’usuaris entre 13 i 17 anys feia servir Facebook, un 36% usava Instagram i un 42% interactuava amb Snapchat, tres anys després resulta que aquests percentatges han variat molt significativament, de manera que, ara com ara, entre els adolescents nord-americans d’aquestes edats compreses entre els 3 i 17 anys ja només un 51% usa Facebook, un 72% fa servir Instagram i un 69% utilitza Snapchat. De més a més, Youtube, emprat per un 85% dels entrevistats, hi irromp en les enquestes com la plataforma preferida pels actuals adolescents estatunidencs.

Desconec si aquestes noves preferències dels adolescents americans són molt o poc extrapolables als adolescents del nostre rodal de món. I entenc perfectament que el canvi de tendència entre les criatures d’aquesta edat tendra i difícil tampoc no deu afectar massa els hàbits i els costums dels adults majors d’edat. Fet i fet, les mateixes anàlisis del treball prospectiu del Pew Reseach Center no deixen d’admetre’n l’evidència: que Facebook, a pesar de tot, continua sent l’«eina bàsica de la generació Y o generació del mil·lenni, que va viure el pas dels sistemes analògics als digitals». Però, parlant d’aquesta mena de tendències, és evident que els canvis que s’operen en les pràctiques i les rutines dels adolescents resulten indiciaris respecte de les proclivitats generals i les possibles preferències futures. «Facebook és el passat, Twitter sembla ara de moda, però el futur és Instagram», sentenciava l’amic. I no puc deixar de pensar en la clau que millor defineix les característiques de la suposada seqüència evolutiva Facebook-Twitter-Instagram. Més clar, aigua: el factor determinant de tal seqüència té a veure amb el pes relatiu de la paraula respecte de la imatge. Per poc avesats que estiguem a aquesta mena de recursos de sociabilitat virtual, tots sabem que Facebook és una plataforma on el text, d’ús il·limitat (acompanyat o no amb imatges i vídeos), assumeix un protagonisme important. Twitter, en canvi, es distingeix precisament per la gràcia d’establir una limitació quantitativa a la verbalització, amb un màxim de 280 caràcters (i la sempre òbvia possibilitat de publicar imatges i vídeos). I Instagram, per últim, com se sap, és una xarxa social ja directament especialitzada en la compartició d’imatges i vídeos, amb un paper absolutament accessori per a la paraula.

Així doncs, el progressiu desplaçament des de Facebook cap a Twitter i Instagram ben es podria interpretar com un signe de la pèrdua de pes de la paraula —de la comunicació verbal— en les comunitats virtuals, sempre en benefici de la imatge i de l’estímul audiovisual. En aquest sentit, la irrupció espectacular en les enquestes entre adolescents d’una plataforma com Youtube o una aplicació mòbil com Snapchat (dissenyada per a enviar vídeos o fotografies que s’esborren automàticament al cap de 24 hores) no faria sinó reforçar-ne la suposició. Formulada sense embuts, la bona qüestió és aquesta: estem assistint a una crisi de la paraula en l’àmbit de la comunicació i la socialització digitals? O, més genèricament: en aquest món nostre, agitat i postmodern, resulta potser constatable una certa decadència de la comunicació verbal, en benefici de l’estímul impactant —bàsic, volàtil, primari— de la imatge i l’efecte audiovisual?

No ho sé... Però no són pocs els símptomes que podrien estar apuntant en aquesta direcció suggerida. Per exemple: fa l’efecte que cada volta tenen menor prestigi —pitjor fama i reputació, major impopularitat i denostació— les converses llargues, els discursos llargs, els assaigs llargs: les reflexions dilatades, les argumentacions matisades, les explicacions retoricades. «No em menges la bola, tio», es queixen de seguida els joves —i els no tan joves— davant qualsevol intervenció de més d’un minut en el marc d’una conversa. Les pel·lícules recolzen cada volta més sobre els efectes especials, les músiques vibrants, els ritmes sonors, els muntatges trepidants i les seqüències visualment colpidores: molt, molt, motíssim més que no sobre l’enginy, l’elegància, la sensibilitat, la intel·ligència o la provocació dels diàlegs. La premsa digital tendeix a escurçar al màxim les notícies. Els articles d’opinió percacen la consigna breu i punyent, sense concessions a la floritura dialèctica: amb la clara consciència que un text de més de tres-centes o quatre-centes paraules difícilment trobarà lectors prou reposats i serens per a la lectura íntegra i displicent. Els polítics s’ensinistren disciplinadament a fer declaracions breus i sentencioses que puguen cabre en un tall de veu per a ràdio o televisió, o en el destacat d’una notícia periodística: eviten, com el dimoni a la creu, la reflexió crítica, extensa i assossegada. I sembla que estem arribant a l’extrem en què qualsevol fill de veí amb capacitat per a construir un discurs analític mínimament documentat, reflexiu i crític —sobre qualsevol aspecte de la realitat— farà bé de dissimular-ne tal capacitat per evitar-ne l’acusació: «Uf, tio! Que has menjat llengua? Quina tabarra! Xarres més que alenes!»

En el nostre temps postmodern —en l’actual era digital— no suportem (o suportem malament) l’orfebreria de la paraula. Entre el veïnat, cada volta hi ha més intolerants a la verbositat lliberta, més al·lèrgics a l’exercici d’escoltar atentament, més refractaris combatius contra les dissertacions mínimament calmoses, meditatives, circumspectes i entenimentades. Imbuïts per la pressa lacerant i la urgència sistemàtica, detestem la lentitud dels meandres d’una prosa plàcida i ponderada. Mediàticament — comunicativament—, el nostre és un temps dominat pel foc d’artifici. Per l’explosió, l’esclafit lluminós, l’escopetada televisiva, el flaix informatiu, la consigna efectista i el fum de canyot. Un temps —en definitiva— regit per la consigna del «colp i fora».

Tanmateix, tal com recordava el títol d’un vell llibre de Jesús Tuson, «una imatge no val més que mil paraules». Més encara: segons com, una sola paraula pot valdre molt més —moltíssim més!— que un milió d’imatges. Que no? Sempre se’n pot fer la prova, per descomptat... Ara mateix, per exemple. Us hi envide! Busqueu un lloc tranquil, sense massa sorolls, on pugueu sentir-vos sols. Tanqueu els ulls. Pronuncieu una paraula en veu alta, per a vosaltres mateixos. «Amor», posem per cas... Torneu-la a pronunciar, lentament, assaborint-ne cada fonema: «Amor.» Una tercera volta: «Amor», sense obrir els ulls. I quan l’acabeu de pronunciar, deixeu volar l’esperit i busqueu en la pròpia memòria veus, mirades, instants; cossos, somriures, pecats; delers, rialles, esguards; la llum d’aquells ulls, el delit d’aquells llavis, la humida ventura del bes primer; la mà que busca la mà, la feliç i desueta complicitat, el descobriment de tanta tendresa a frec de pell... Sense obrir els ulls. Uterinament. Penseu-ne la persona, el gest, l’instant. I repetiu: «Amor.» Com un vers, com una consigna sagrada: «Amor.» Vivifiqueu, amb la força evocadora de la paraula, els records de la vida viscuda —enyors, persones; emocions, sentiments—; i la de la vida expectant. Digueu: «Amor». Evoqueu. Fantasieu. Obvieu ni que siga per uns segons Facebook, Twitter, WhatsApp, Youtube, Instagram...  I tingueu present que, segons com —ai!—, una sola paraula pot valdre, efectivament, molt més que mil imatges.