El Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill, que va faltar el divendres, va construir projectes clau per a la seua trajectòria i la d’estes ciutats
ALICANTE. Cosmopolita, provocador, mediterrani, original, pijo, extravagant, lliure. Des que es va anunciar la seua falta el divendres, s’han publicat desenes d’elegies sobre la figura de Ricardo Bofill. I la seua història pot variar segons la crítica llegida.
Però si un obituari tracta de repassar la història d’una figura pública, a un arquitecte és millor valorar-lo pel que ha fet que pel que ha dit. Encara que Bofill també va dir molt. L’última a València —durant la presentació del seu últim projecte ací, ara en construcció— va captar molts titulars: “Calatrava és un bon arquitecte, encara que li caiguen coses”.
El 1963 el van expulsar de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona per antifranquista i va fundar un col·lectiu interdisciplinar amb artistes i sociòlegs. Va projectar i construir cooperatives comunitàries que no van funcionar. Va mesclar estils arquitectònics que s’han convertit en paisatges virals. Se’n va anar a París perquè Barcelona era “lletja, bruta i petita”. Després va tornar. Diuen que va ser el primer català a construir als Estats Units d’Amèrica.
Ni la seua trajectòria s’entendria sense els projectes a Calp i València, ni estes ciutats s’entendrien sense ell. Al litoral de la Marina —hui incompliria la Llei de Costes— el Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill va començar a imaginar un complex turístic, com els que començaven a projectar-se. El règim franquista necessitava divises exteriors i una nova legislació afavoria l’especulació a la costa, vinculada al turisme.
“Ens van demanar dissenyar i construir al llarg dels anys per etapes. Blocs d’apartaments, cases de vacances unifamiliars, un xicotet hotel, un xiringuito, restaurants i instal·lacions esportives per a una població màxima de temporada alta de 3.000 persones”, explicava a la memòria del projecte. “Una visió idíl·lica i bucòlica del món” en un recinte que per primera vegada al litoral valencià privatitzava la costa, ja que una tanca rodejava el recinte, a l’estil de les comunitats californianes.
Després del masterplan, van arribar al detall a projectes com la Muralla Roja, el Xanadú, les Viles o Plexus. La Muralla Roja és el més icònic, viralitzat a desenes de fotografies a xarxes socials i campanyes publicitàries. Una fortalesa inspirada en l’arquitectura mediterrània de la kasbah, però mesclat amb l’estil constructivista, sorgit a Rússia després de la Revolució d’Octubre.
“Les superfícies exteriors estan pintades en diversos tons de vermell, per accentuar el contrast amb el paisatge; patis i escales, però, zona tractada amb tons blaus, com el blau cel, el violeta, per produir un contrast més fort o més feble amb el cel o, per contra, un efecte òptic de fonamentació amb ell. La intensitat dels colors també està relacionada amb la llum i mostra com la combinació d'aquests elements pot ajudar a crear una major il·lusió d'espai”.
La forma del Xanadú segueix la corrent constructivista de la Muralla Roja, però amb una paleta de colors més relaxada. La deconstrucció li va permetre viatjar entre les formes d’un castell medieval i la referència del Penyal d’Ifach, amb qui sembla rivalitzar a peu de mar. Cada casa està organitzada automàticament seguint una regla geomètrica. “Durant la construcció no es van dibuixar plànols ni elevacions, però cada casa tenia les parets exteriors perforades segons l'orientació, els requisits de llum, els extractors de la cuina, els ventiladors, els problemes de privadesa i els punts de connexió”.
Inspirades pels bancals de pedra seca del veí Morro de Toix, Plexus i Les Viles són les tipologies de baixa densitat a la Manzanera. “Les Viles constitueixen un element central de la visió global del districte de la Manzanera. En contrast amb projectes veïns com La Muralla Roja, Xanadú, l'Anfiteatro i Plexus, aquest projecte, format per un conjunt d'habitatges al voltant d'una rotonda, es troba suaument enrere respecte de la costa, en terrenys en pendent”.
Però a més de Calp, també va tindre un paper clau al projecte del llit del Túria. El desviament del curs del riu Túria al seu pas per València per eliminar l'amenaça de les riuades torrencials va guanyar un espai públic central per a la ciutat. Un plantejament oposat al dissenyat pel Taller d’Arquitectura a Calp. I l’aportació de Bofill, localitzada als trams X i XI, és clau per entendre el jardí hui.
“Inspirat en la concepció romana de l'espai públic com a lloc de trobada, el disseny es basava en l'enjardinament i la presència continuada de l'aigua en punts clau per recordar el riu desviat”. Entre el pont de les Flors —al costat de l’esplanada de les fires—, el pont d’Aragó i el pont de l’Àngel Custodí, el jardí es va desenvolupar a partir de bases geomètriques i racionalistes”. Des de l'eix longitudinal central, definien les diferents zones i ordenaven l'espai i els camins que hi travessen. Les diverses zones delimitades per aquesta geometria, i delimitades per com a espai públic monumental, com a jardí botànic, com a instal·lació esportiva...”.
Als últims anys, amb una pràctica ben allunyada dels seus inicis, la seua oficina va continuar treballant amb projectes com la torre Ikon, en construcció des de fa uns mesos a l’avinguda de les Corts Valencianes de València. Però eixa millor serà una altra història.