Un vol de papallones

«Viatjar! Viatjar! Viatjar! La vista plena i la butxaca buida!» Aquesta era l’admonició enfurismada que —de tant en tant m’agrada recordar-ho amb el pare i els germans— la nostra iaia ens feia cada vegada que algú de la unitat familiar anunciava un viatge. Ja s’entén: la seua percepció patida, soferta i prudent de la vida li havia fet covar un conservadorisme segons el qual cada eixida de casa era percebuda com un risc, un perill, una amenaça per a l’equilibri —sempre inestable— de la vida quotidiana. En la seua condició de matriarca sàvia, nodridora i protectora, la iaia era com una lloca que volia els pollets sempre dins del niu: controlats, custodiats, resguardats.

Si ara recorde aquella animadversió contra els viatges que la nostra iaia sempre exhibia és perquè aquesta setmana estic ja de viatge. No voldria provocar enveges, però ara mateix estic escrivint aquesta sabàtica columna assegut sobre un tronc, a la vora del llac de Como, a la Llombardia, admirant un paisatge de postaleta —aigua, muntanyes, arbres, poblets—, en un locus amoenus insuperable, assaborint l’aire fresc que baixa dels Alps després d’una cerveseta amical al Ristorante il Belvedere de Torno.

Se’m confonen ara en la memòria els gestos espaventosos de la iaia davant l’expectativa d’un viatge amb la inefable sensació que potser res no hi ha més important en la vida que arribar-se fins un poblet com Torno i compartir una cervesa fresquíssima amb bona gent: més encara si, durant el trajecte, navegant pel llac de Como, en comptes de provar d’endevinar amb cara de bajoca farcida on és que es troba el famós casupet de George Clooney (que és el que fa la majoria dels turistes: «Magari è quello!»; «No, no, no. Magari è quell’altro!»), un té la sort de portar davall del braç un exemplar de les Cartes d’Itàlia  de Josep Pla, i disposa d’un capell blanc per evitar que el sol de l’alta muntanya li fregisca l’encèfal.

Viatjar seguint un rastre de paraules estimades és com viatjar dos voltes. Vull dir: amb un doble sabor, un doble plaer, un doble profit. Més encara si les paraules en qüestió són les d’un mestre exquisit de la prosa descriptiva com Josep Pla. Navegar pel llac de Como de la mà de les Cartes d’Itàlia de Pla us pot procurar «la impressió que heu passat unes hores sense pensament i sense fatiga —un dia de dispersió paradisíaca». Hi podreu constatar que «de Lecco a Bellaggio el llac presenta el seu cantó més abrupte. Les muntanyes són altes i agudes» i que «del cantó del sol hi ha la joia —una mica trista— de l’enlluernament alpí».

Lliscant sobre l’aigua del llac de Como, ni que siga sobre la coberta d’un ferri turístic i comercial, podreu admirar que «el cel i les muntanyes s’hi reflecteixen amb un detallisme puríssim» i «els pobles es veuen copiats a dins de l’aigua amb el campanar de cap per avall i les cases invertides», de manera que «a tota l’aigua del davant del poble hi ha reflectida, amb els seus colors una mica esmorteïts en la superfície llisa, la vida del poble. És com veure una pintura holandesa patinada. Sobre les parets del poble, paral·lel al campanar, s’eleva el xiprer del cementeri.»

D’acord amb aquest joc de suggerències planianes, a mesura que el transbordador va passant per davant dels pobles en una i l’altra riba del llac —indefectiblement, amb els seus campanili i els seus cipressi—, resulta impossible no imaginar les vides que s’hi han viscut al llarg dels segles. En els colors de les cases i les esglésies reflectides sobre la superfície enigmàtica de l’aigua del llac s’endevinen festes, morts, rialles, misèries, celebracions, cants, malalties, misteris, dols, naixements, angoixes, esperances, plors, felicitats, pors i enamoraments... En aquella taca de color de roure s’intueix, si es vol, el primer bes adolescent d’una parella d’enamorats durant un bany furtiu al final d’un passeig amb bicicleta; en aquell altre reflex de color de teula antiga potser reposa el record d’un casament feliç o el naixement de la primera filla d’una parella; en aquella taca de color cafè potser batega la il·lusió d’uns novençans parant casa; i en aquest altre deix de llum de color de pela de mandarina potser lluu el somriure picardiós d’un jovencell de divuit anys reptant son pare.

Sí. Cada lloc, cada paratge, cada racó i cada color de la terra és, d’alguna manera, un cementeri de records. La penyora d’un pomell de vides viscudes. I viatjar —a diferència de fer turisme— consisteix, precisament, a sentir-los i escoltar-los, aquests possibles records, aquestes probables vides viscudes. Perfectament ho devia saber, això, el senyor Pla, quan, inspirat per la corprenedora bellesa del mateix llac de Como que ara tinc jo ara al davant —i per l’espectacular graderia de muntanyes que l’emmarquen—, encertava a escriure: «És venint a Itàlia, on tantes formes de la sensibilitat i de la vida humana han passat per davant de la vostra vista, que l’aparició de les formes de la vida còsmica us ofereix el contrast més brutal i contundent. No es tracta pas de triar: es tracta de constatar, simplement. Però em sembla que és després d’haver vist tantes catedrals i tantes capelles, tantes figures pintades o esculpides, tants de marbres i bronzes, tantes parets, tants arcs i tantes ruïnes —després d’haver vist, en definitiva, tants cementiris—, que l’aparició de l’eterna joventut de les muntanyes, l’altiu orgull dels cims i de les crestes, la duresa de la pedra informe i viva, fa el més gran efecte. Aquesta naturalesa indiferent i cega s’alimenta d’una força sempre renovada, puixant, fresca. El gran animal porta la vida de la terra. Les obres humanes constaten la llum incerta de la voluntat i de la intel·ligència. L’esforç ha estat immens, però és un esforç fallit. Una il·lusió debolida. Un vast i malenconiós cementiri d’esforços avortats, d’ocasions perdudes, de vanes follies. Ara, jo no hi puc fer més: a mi m’agraden aquests cementiris.»

També a mi m’agraden aquests cementeris, senyor Pla. I em meravella admirar-los amb els ulls de les seues paraules. Per cert: formaria també part d’aquest «vast i malenconiós cementiri d’esforços avortats, d’ocasions perdudes, de vanes follies» la seua monumental obra literària? Per més que es vulga magnificar, no és —com el Duomo de Milà, el Ponte Vecchio de Florència, el Colosseu de Roma, l’Arena de Verona, el Palazzo Ducale de Venècia o la Piazza del Campo de Siena—, igualment, «llum incerta de la voluntat i de la intel·ligència», «esforç fallit», «il·lusió abolida»?

En açò pensava, despús-anit, a la Piazza Giuseppe Garibaldi de Gravedona, un dels poblets de la part septentrional del llac, mentre escoltava el concert de la banda de música de les xiquetes i els xiquets participants en l’Stage Estivo del Corpo Musicale Olgiatese, d’Olgiate Comasco. Es tracta d’un curs de música on una seixantena llarga de criatures entre 13 i 18 anys, valencianes i italianes, conviuen i comparteixen experiències. I, entre aquestes experiències, hi ha, sense anar més lluny, la de preparar un concert que després ofereixen per diferents pobles i ciutats del nord d’Itàlia: Gravedona, Porto Ceresio, Monterosso al Mare, Cernobio, el mateix Olgiate Comasco, etc. El cas és que —no en sabia res— a mitjan concert em vaig trobar la sorpresa que l’amic Rafael Garrigós (director musical del projecte, juntament amb el mestre local Edoardo Piazzoli) havia escrit per a l’ocasió una obra titulada The legend of the butterfly lovers. I les xicotes i els xicots de l’Stage la van estrenar a Gravedona.

Amb un format fresc i desimbolt, els mateixos músics anaven presentant, per torns, les diferents obres que integraven el programa. I arribat el moment, un d’ells va explicar que la nova obra del mestre Garrigós no era sinó una mena de banda sonora per a l’antiquíssima llegenda xinesa de Liang Zhu o Els amants papallona. «Zhu era una jove molt intel·ligent que va aconseguir convéncer son pare perquè la deixara estudiar, a pesar de ser una xica —explicava el músic italià, en la presentació de la nova obra de Rafa Garrigós—. En un món en què el coneixement semblava reservat només per als homes, Zhu va arribar a la ciutat disfressada d’home. Va conéixer un jove, Liang, i s’hi va enamorar. Però clar: Liang pensava que Zhu era un xic. Un dia Zhu va proposar a Liang que l’acompanyara a casa per a prometre’s amb una suposada germana menor. Ell va acceptar i, quan va arribar a la vila natal, Zhu li va revelar l’autèntica identitat, i tots dos es van declarar amor etern. Tanmateix, el pare de Zhu ja havia concertat un matrimoni entre la jove estudiant i un ric mercader. Colpit pel desamor i la desesperança, Liang va morir de pena i enyorança. Per fi, el dia del casament de Zhu, la jove va trobar casualment la tomba del seu estimat. Zhu hi va plorar i hi va dedicar a la memòria de Liang dolces paraules d’amor. I, moguda pel desesper, va desitjar que la tomba s’obrira: per poder passar amb Liang tota l’eternitat de la mort. En aquell moment, un llamp va impactar contra la tomba i la va obrir. Zhu no s’ho va pensar dues vegades i es llançà dins de cap. Quan la comitiva del casament hi va arribar, en comptes de trobar-hi els cossos dels amants, els presents es van adonar que la tomba era buida; i que, de dins, van emergir dues papallones precioses, que volaven juntes i que mai més no es van separar...»

Mentre sentia la música de l’amic Rafa Garrigós a la Piazza Giuseppe Garibaldi de Gravedona em vaig deixar abduir per l’espectacle superb del llac de Como: «l’eterna joventut de les muntanyes, l’altiu orgull dels cims i de les crestes, la duresa de la pedra informe i viva». Admirava la tendra resplendor de l’aigua i dels músics (entre els quals, tot s’ha de dir, la meua pròpia filla tocant el trombó), i em resistia a assumir aquesta vella evidència que totes i tots sabem, segon la qual la bellesa d’avui serà el cementeri de demà. D’aquesta pasta, en definitiva, és feta la condició humana: de la pasta «de la voluntat i de la intel·ligència» com una «llum incerta» que ens mena a viure intensament la bellesa del present com una forma de desafiament contra la mort.

Al final, tot serà cementeri. Tot. Absolutament tot. D’acord. Però mentrestant hi ha el viatge. I Itàlia. I els Alps. I el llac de Como. I els pobles, i els xiprers, i els campanars. I l’aigua. I els colors. I el record de les vides viscudes. I Pla. I l’amor. I la musica. I l’amistat. I la intuïció que sempre hi haurà una nova primavera —i un demà en què la vida que ara vivim serà vol etern de papallones.

Que l’esperit de la meua iaia em perdone, però ara que encete vacances no puc sinó suggerir-vos el consell contrari al que ella ens donaria: «Viatgeu, viatgeu, viatgeu!» Sí: viatgeu, que la vida és viatge. Ompliu els ulls; i les mans; i la pell, i el cap, i el cor. Perquè al final del camí, arran de cementeri, quan les butxaques plenes deixaran de tenir cap utilitat ni cap sentit, res no haurà valgut tant la pena com el luxe de «la vista plena».

Això: bones vacances. I bons viatges. Tornarem a trobar-nos al setembre —que és, segons els lepidopteròlegs-, un mes òptim per a l’observació del vol de les papallones.