Turisme, fragilitat i poder

La nostra veu no és una veu. No te la solidesa i l'abast de les veus reals. No modifica l'entorn. És indistingible de la brisa i la remor de les xitxarres i, en aplegar l'estiu, s'aprima com una làmina de gel en el gintònic abandonat de les sis de la matinada. És el preludi d'una desaparició. I com que no tenim veu, no generem norma. És per això que els valencians no vivim el turisme comun destí madur, sinó amb l'estrés submís i acovardit de les colònies. El motiu pel qual no som protagonistes sinó ostatges d'una relació abrupta i vertical que ens dona el pa de hui (dánosle hoy) mentres prepara metòdicament i diligent la llarguíssima fam que vindrà.

Eixa fam tindrà l'aspecte de praderies de posidònia devastades per les àncores de gent sense titulació ni consciència; de paisatges banalitzats pels fills dels aspirants a establishment; de desballestament del teixit econòmic i cambrers a 4 euros i mig l'hora; d'expulsió de la gent de casa a causa de la codícia i la bambolla del lloguer; de col·lapse dels recursos de l’Administració; d'assetjament final de la cultura i trencament de la convivència. Nosaltres, mentres, els sense veu, caminem de puntetes per a no fer soroll i no espantar el manà quecau abundantment sobre els nostres somriures ingenus que miren al cel. Nosaltres ens enfadem molt en converses privades i de seguida demanem perdó, perdó, perdó. A nosaltres no ens respecta ni déu, perquè mai no ens hem respectat. Si ateneu a les xifres, voreu que la Marina Alta (posseïdora d'una constel·lació turística formada per Xàbia, Dénia, Moraira i Calp, a més d'una nodrida xarxa de pobles d'interior que sostenen una població estable de residents estrangers) és la comarca valenciana amb major risc de pobresa.

La dada ens hauria de servir per a somoure algunes supersticions. Davant d'això, l'antídot no és negar el turisme ni alçar murs, sinó prendre les regnes del nostre present. Es tracta de ser valents i entendre que un model de negoci no pot fer-se a costa d'un model de vida. D'assumir que ens ho podem permetre i que aplicar normes de gestió i protecció no posa en perill la nostra situació al mercat, sinó que la fa més justa. Es tracta, ja posats, de superar la fase aloha o, més ovidianament, la fase “sí, senyor, recontrasí senyor”. Els valencians tenim l'obligació de ser ambiciosos i mirar als nostres socis de la Mediterrània per tal de redefinir el turisme i adequar-lo a l'escala de valors i necessitats de les comunitats receptores; a la nostra poderosa fragilitat. 

Cal que parlem d'habitatge sense por i que aprenguem del que ha passaten llocs/espill com ara Balears, que abordem la taxa turística sense complexos ni falsos dilemes, que defenguem el territori amb les competències i les ferramentes adequades, que cuidem de lanostra gent i la nostra cultura, que decidim quin mercat laboral volem i quins servicis podem oferirsense pegar-nos un tir al peu, que siguem hospitalaris, sí, però sense oblidar un fet: el turisme demà pot canviar de preferències i traslladar-se cinc-cents quilòmetres; nosaltres no. Nosaltres vivim ací i és hora que comencem a articular alguns sons, a poc a poc si voleu, fins que diguem la paraula justa i la nostra veu esdevinga real.

@jvmiralles