X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

s'apropa el desert / OPINIÓN

Trump l'Oeil

10/11/2016 - 

Fem com en el conte de Karinthy, juguem a un joc que va de conéixer gent. La cosina del meu director, Glòria, treballa per Elies, en una empresa de disseny que busca teixits i productors per a diferents marques internacionals, entre elles, conegudes primeres firmes nordamericanes. La dona d’Elies, Judith, és nordamericana, concretament de Filadèlfia, en Pensilvània. Quan entre finals dels anys vuitanta i principis dels noranta van començar a rodar El príncipe de Bel-Air, van buscar localitzacions en aquella ciutat i Angus, el germà de Judith, va fer de mitjancer, ja que es dedicava a fer de productor en el món audiovisual. 

En el procés, va conéixer i agafar amistat amb Joseph Marcell, l’actor que encarnava el paper del majordom Geoffrey. Allà pel 1993, en l’episodi 25, ja en la quarta temporada, Donald Trump aparegué per oferir un milió de dòlars a Philip Banks per la seua mansió. Prenent un te, en un dels descansos, potser Marcell li pugué comentar que havia sentit dir a una amic seu de Filadèlfia, amb qui havia anat a visitar a la seua germana, a Alacant, que el Casino de la Costa Blanca, a la vora del Mediterrani, estava necessitat de nous “inversors”. I aquí el podríem haver tingut, sobre la façana del Casino del Port, en llampants lletres de neó: TRUMP. A vore qui seria el guapo de dir-li que havia de llevar els neons, ara.

Ningú, dels ninguns que escriuen als diaris, opinen a les teles i sacsegen les ones de ràdio cada matí, pensava (de debò) que Donald Trump guanyaria les eleccions a la presidència dels Estats Units d’Amèrica del Nord. Tothom, en les seues bombolles de xarxes autoreferencials, va fer mofa del seu pentinat, va citar almenys cinc llibres que havia llegit i Trump no llegiria mai, o li va dir menga per fer en públic els comentaris del seu grup de whatsapp del gimnàs. I tothom tenia clar que no guanyaria.

Però Trump és un trompe l’oeil, un engany per a l’ull sempre fóra de quadre, eixint-se dels marges i xafant la gespa tot just acabada de tallar. Una il·lusió òptica encara no catalogada, que ni juga amb el clarobscur, ni amb la perspectiva, ni amb l’escorç. És el típic cop de puny que ix d’una caixa de regal. Tothom se l’espera, però tothom hi cau. Si les bromes aquestes encara existeixen, més enllà de les pel·lícules de Hollywood i les sèries de la CBS.

Diuen que la política nordamericana és molt diferent de l’europea, però després de Jesús Gil i Silvio Berlusconi, a vore qui els diu res als americans, per haver triat un milionari pur self-made man, davant d’una contrincant prepotent, distant i amb més cadàvers dins l’armari que el cementeri d’Arlington.

Com ve va dir un paio amb qui no sempre compartisc gust estètic, el director de cinema Michael Moore, en un célebre article del Huffington Post, poc abans de les eleccions: “Minnesota és un dels estats més intel·ligentes del país. I també es troba ple de ciutadans amb gust por l’humor negre, així que per a ells votar a Jesse Ventura (un antic lluitador professional elegit governador de l’estat) va ser com fer un acudit pràctic en un sistema polític malalt. I és el que tornarà a passar amb Trump”.

Tornant al joc de conéixer gent, just fa dos dies vaig estar treballant amb un company traductor, del servei de Relacions Internacionals. Paul, de Minnesota, un xicot molt seriós. Quan el torne a vore li preguntaré sobre el cromatisme del seu humor, segur que això de Trump li ha fet molta gràcia.

Noticias relacionadas

next
x