Tristor d’ametler

Al final serà veritat. I tal com ja recollia ara fa just dos anys el bacteri Xylella s’ha convertit en una plaga que no hi ha manera de controlar. Tristor d’ametlers. Xylella versus Filoxera vaig arribar a comentar sis mesos més tard. La llàstima és que tot continua igual. Bé, no exactament igual perquè l’erradicació o arrencament d’arbres sans ha suscitat indignació, debat i clamor entre veïns i llauradors, sobretot a ran de les mesures de control i prevenció de la Generalitat. 

‘Rèquiem per la mort dels ametlers’ podem veure en diverses pancartes on el col·lectiu d’afectats per la Xylella fastidiosa fan sentir el seu malestar. De fet divendres passat, amb complicitats veïnals i consistorials, van tornar a mostrar el seu enuig manifestant-se davant de diversos ajuntaments. A la Marina Alta ho van fer als pobles d’interior, allà on encara trobem paisatge arrelat al territori i a la seua història. La ràbia i la impotència es feia palés a pobles com Benissa, Senija, Gata, Pedreguer, Xaló, Llíber, Parcent, Alcalalí, Murla, Castells de Castells, Beniarbeig, Orba, Benigembla i la Vall de Laguar. No és estrany. L’economia agrícola ho està notant.

El quid de la qüestió però és l’arrencada massiva d’ametlers. Aquesta dràstica mesura és la clau de tot aquest clamor ja que afecta als arbres malalts però també als sans que estan ubicats dins la mateixa zona perimetral. El debat llavors és, vist tot tal i com va, si aquesta mesura es pot considerar -passat ja un temps- la més adequada o no. La plaga no s’ha controlat i el nombre d’ametlers va minvant. 

Les protestes llavors pretenen forçar o motivar -siguem suaus- un canvi en l’estratègia de la Generalitat. Els crítics afirmen que aquesta política, recomanada, subvencionada, i si m’apures propiciada per la UE -la normativa-, s’ha d’aturar. Els llauradors reclamen que el govern defense un nou pla de contenció que substituïsca l’actual. Demanen altres vies menys dràstiques per tal de lluitar contra la Xylella. Aprendre a conviure amb aquesta perillosa bactèria, sí, el pitjor dels mals, amb tractaments i controls però sense tallar ni arrencar els arbres sans.

El Mediterrani no és un espai tan gran. No fa tant el brot de Xylella passà d’Itàlia a les Balears, i de les illes a la zona d’Alacant, porta d’entrada a la Península. Fa feredat. No hi ha cura contra la infecció. El bitxet mata l’arbre infectat i s’ha arrencar. L’efecte en les collites és demolidor. Zones de cultiu en destrucció. Paguen justs per pecadors? Com afrontar-ho tot?

El taronger pessimista

Davant aquesta recent propensió a veure les coses des d’un punt de vista més fosc, en mi gens habitual, només em cal dir que mereix ressó una altra notícia per la qual ara mateix no trobe solució. Llauradors que rendits davant l’evidència de la caiguda de preus posen fins i tot cartells al costat del seu bancals per regalar la collita de cítrics.’Si vols taronges gratis, agafa-les’. Es veu que d’aquesta manera l’agricultor perd menys diners que si les agafa o cull ell mateix i les ven. Potser amb tanta xafugor no pense bé. Quina llàstima. Això és preludi de més camps abandonats. De terreta amb paisatge oblidat. És una utopia poder viure del camp? Excepcions en terra de minifundistes hi ha. Tot i això, sembla dura la vida delll llaurador. És per això que com a mínim cal reconéixer la faena que fan!. I els valors lligats a la terra que hauriem d’aprendre a no oblidar.