NORMA EDITORIAL EDITA EL HOMENAJE AL CENTENARIO DE ALBERT CAMUS REALIZADO POR JOSÉ LENZINI Y LAURENT GNONI
Albert Camus, un discurso en imágenes
Por
Estem en període d’examens. Els aularis de les universitats bullen amb un brou de neurones recalfades, a punt per fer el darrer esprint del semestre. Els halls dels edificis principals, allà on fa només un parell de setmanes el que es feia era el trasllat d’auditori, buscant el millor lloc per evitar que l’exigent professora Serrano puguera localitzar aquell que no portava els darrers temes ben llegits i posar-lo en evidència amb tota la seua expansiva solidaritat de docent torrencial i equànime correctora. Les aules d’estudi són les barques de salvament d’un vaixell que s’enfonsa, on tothom clava el colze en el fetge de la segona línia de consanguinitat amical. Les biblioteques, si pels seus usuaris fóra, podrien buidar-se de tots els materials que, fins fa només uns dies, eren demanats amb gola fins a l’enfit, tot per fer lloc a més taules, més cadires, més espai per escampar apunts, tablets, ordinadors portàtils. La ingesta de bocates, palmeres de xocolata (cada vegada menys), sucs i begudes energètiques (cada vegada més), molta fruita (ningú no es podrà queixar de la sana relació establerta entre proves i nutrició) i café, el negre líquid element que serveix com a combustible per a les llargues hores d’estància a la intempèrie de les últimes hores d’estudi. Tot s’atura al seu voltant. Les classes. Les emissions de les emissores de ràdio universitàries. Les competicions esportives. Estem, estan, en estat d’excepció.
Les proves d’esforç, en una societat que prima l’espectacle de la cuixa i el cuixot, els coneixement febles elevats a l’enèsima potència: “mira quina O he fet… i amb un canut, però quin canut !!!”, l’empatia indescriptible de la gran neurona espill asseguda davant d’una webcam i aferrada a un comandament de PS3, 4 o 5, d’Xbox One, Two o 360, o el salt al buit d’una GoPro aferrada a les parts íntimes d’una celebritat, aqueixes proves d’esforç que demanen com a mínim haver entés el que s’ha llegit, haver memoritzat alguna que altra dada, haver-se posat en context per tal de comprendre uns continguts i convertir-los en una mena de coneixement, aquestes proves que després d’uns quants períodes com el que ara estem patint (sic), porten a l’obtenció de títols (o a la capacitació professional, si s’abandonen els estudis per treballar i aprendre de l’experiència i els errors en carn pròpia) que els portaran a aquell món d’alegre acceptació del cicle de Sísif de què parlava l’Albert Camus.
En la setmana del tancament a les braves del diari La Verdad, creador de facto del poc estimat concepte territorial del Sureste, però bressol de part del millor periodisme fet per les terres d’Alacant, Elx, Múrcia i Albacete, i també dels seus treballadors gràfics i de rotatives, un amic i company em va etzibar, també a les braves, un “jo propose el tancament de les Facultats de Periodisme d'una […] vegada, per extensió els Estudis d'Imatge i So i la supresió de la carrera de Comunicació Audiovisual... i no es ninguna bogeria. Siguem realistes. Perque produir per a un mercat que no existeix”. Fa temps que jo dic el mateix de les Facultats d’Humanitats, de les de Filosofia… dit i fet. Com si tinguera el poder mental de Magneto.
El món s’atura al voltant d’aquells que es volen esforçar, però continua rodant i rodant al voltant del Gran Germà i la figa s’agüela.
Ànim, que Camus tenia raó i només acaben els examens, arriba el tercer temps.