Toni Mestre

Sempre he pensat que el grau de civilitat d’una societat es pot mesurar, entre altres possibles paràmetres, atenent la manera com s’homenatja (o no) la memòria de les persones que hi han excel·lit en l’àmbit del coneixement, la cultura, l’art, la creativitat, la comunicació o la cohesió social. És a dir: la memòria de les personalitats que han contribuït d’una manera decisiva a forjar i millorar la idiosincràsia, el benestar, la riquesa i el grau de progrés d’una determinada comunitat humana. «Dis-me com cultives la memòria dels teus i et diré qui eres», en podria ser la formulació paremiològica.

La reflexió ve ara al cas perquè aquesta setmana, precisament, s’ha fet pública la decisió de reconèixer la memòria de l’escriptor i periodista Antoni Beneyto Mestre, Toni Mestre (Altea, 1942 - València, 2006), amb el Premi Estela d’Honor dels Premis Altea de Literatura i Investigació 2023: un homenatge pòstum que permetrà recuperar i posar en valor el compromís cívic i la decidida aposta vital per la cultura que Toni Mestre va exercir «a prova de bombes» durant tota la seua trajectòria professional: com a fundador (juntament amb Frederic Martí) de la llibreria Ausiàs March de València, com a director i presentador del mític programa de ràdio De dalt a baix (pioner de la ràdio pública en valencià), com a narrador i divulgador de les Rondalles valencianes d’Enric Valor, com a articulista, com a poeta, com a prosista, com a autor de literatura infantil... I sobretot: com a dinamitzador infatigable de la cultura valenciana —de la cultura creada i vehiculada en valencià.

Vaig conèixer Toni Mestre allà pels anys noranta, amb motiu de la presentació d’un llibre preciós, luxosament editat per l’amic comú Josep Lanuza en Lanuza Edicions: Altea. Records, un espectacular llibre de bibliofília il·lustrat amb gravats originals de Jens Rusch. La inconsciència pròpia de l’edat —en aquell temps tot just estava eixint de la irreflexiva gosadia de l’adolescència per accedir a la temerària imprudència de la joventut— em va impedit d’assaborir amb ple discerniment el luxe de l’amistat amb Toni Mestre. Tot i la diferència d’edat —més d’un quart d segle—, Toni era tan pròxim, tan franc, tan amical i tan accessible que en aquell moment em va passar del tot inadvertit el fet d’estar tractant amb una veritable institució vivent en l’àmbit de la cultura valenciana contemporània.

Anys més tard, el 2005 —ja se sap que l’adolescència i la joventut són accidents que es curen completament amb el pas del temps!—, recorde que vaig coincidir amb Toni per última vegada a la sumptuosa sala d’actes de la Beneficència amb motiu de la presentació d’un llibre meu, Llegendes del sud. Amb l’elegància, la discreció, la humilitat i la generositat que sempre el caracteritzaven, Toni hi va comprar un exemplar del llibre i, com un desconegut més, es va posar a la cua per demanar-me que li’l dedicarà. En descobrir-lo em va envair una glopada de goig, i no vaig poder evitar d’exclamar:

—Xe, Toni! Ostres! Quina alegria! Quant de temps! Moltes gràcies per vindre... Com estàs?

Però ell, sense deixar d’oferir un somriure bondadós i humaníssim —que mai no podré oblidar—, em va contestar:

—Malament, Joan. Malament. Estic malament. Fotut. Molt fotut. Perquè estic morint-me... M’han diagnosticat un càncer que no té solució. Però mira, ja veus: anem anant.

Em vaig quedar, com és natural, de pasta de moniato. Un calfred em va recórrer l’esquena. I, no sabent ben bé què dir, senzillament em vaig alçar i em vaig abraçar fortament a ell, amb la clara consciència que potser aquella seria l’última vegada que el veuria. Toni tenia ja aquell dia un color trencat de cara. I a penes vuit o nou mesos després, al juliol de 2006, va faltar. Amb només seixanta-tres anys.

Com són les coses que, un parell d’anys després, aquella fatal malaltia de Toni Mestre i la subsegüent defunció van ser, curiosament, un dels temes sobre els quals vaig estar conversant amb Carmelina Sánchez-Cutillas la lluminosa vesprada del maig de 2008 en què la vida em va regalar el privilegi de conèixer personalment —i poder entrevistar— «la gran escriptora valenciana del segle XX».

—Toni Mestre em volia molt, i jo a ell també... —m’explicava Carmelina—. Em deia: «Carmelina, d’Altea al final no quedarà més que el teu llibre.» Perquè ell coneixia Altea molt bé, perquè sa mare era d’allí, de Cap Negret, de la Teuleria aquella que hi havia allí.

—Exacte: era molt amic dels Teulers. Mon tio Pepe és Teuler, i el recorda perfectament. També és una persona que ha fet molta i molt bona literatura, Toni Mestre —enraonava jo, amb l’autora de Matèria de Bretanya.

—Ha fet molt, ell, sí. Escrivia una columna totes les setmanes en el Levante i jo, clar, sempre li la llegia. I un dia, llegint la columna, em trobe: «He anat a fer-me la químio...» I jo dic: «Però este! Això què és? Que s’ha inventat açò?» I agafe el telèfon i li dic: «Toni! Acabe de llegir el teu article. Però això què és?» Diu: «Carmelina, això és la veritat.» Jo dic: «Per l’amor de Déu!» Diu: «Sí.»

A Carmelina se li van entelar els ulls, entre la boirina del fum d’un cigarret, parlant de Toni Mestre. Segurament, perquè el sabia germà d’un temps, d’un país, d’un poble: d’una aventura literària, d’un amor, d’una membrança, d’una mateixa il·lusió, d’un mateix enyor... No debades, en l’«Aproximació personal» sobre Carmelina Sánchez-Cutillas que Toni Mestre va redactar amb motiu de l’homenatge que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va retre a l’escriptora d’Altea el 4 de juny de 2004, el periodista ara rememorat reivindicava: «Jo encara vaig conéixer viu i intacte el món que ella retrata i ha salvat per sempre de l’oblit en un dels llibres més intensos i més llegits de la literatura valenciana contemporània en català: Matèria de Bretanya.» I, precisament per això, Mestre, en aquella ocasió, va voler recordar i citar la dedicatòria que Carmelina li va fer de jove en un exemplar del poemari Els jeroglífics i la pedra de Rosetta: «Al meu vell-jove amic Toni, amb qui em dispute l’amor a Altea. Amb l’afecte de Carmelina.» I Mestre va concloure el seu parlament, tot seguit: «Amb el mateix afecte, Carmelina, i encara disputant-me amb tu l’amor a Altea, a la llengua i al país, he participat en aquest acte de merescut homenatge. Enhorabona, amiga meua, amiga nostra, i per molts anys!»

Transcric les paraules i em sembla estar sentint encara ara la privilegiada veu de Toni Mestre: vellutada, modulada, neta, clara, perfecta, amb modèlica dicció, obrint-se pas entre les consciències endormiscades. I és que el paper cívic que Toni Mestre va saber assumir com a director i presentador del programa de ràdio De dalt a baix a les acaballes del franquisme i fins a la dècada dels vuitanta va ser senzillament decisiu per a la difusió al País Valencià del moviment de la Nova Cançó, i per a la promoció de grups i cantautors tan representatius de la música i dels moviments socioculturals del moment com Els Pavesos, Carraixet, Raimon, Ovidi Montllor, Marina Rossell, Lluís Llach, Pau Riba, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Lluís el Sifoner, Paco Muñoz o Lluís Miquel.

Encara ara em resulta possible sentir la lúcida veu de Toni, si no presencialment, sí almenys —gràcies a l’alquímia de la paraula impresa— bategant en l’esperit de poemaris com Pleniluni d’estiu (1980), Retaule (1980), Fletxes en el vent (1981), Quadern d’enyor i desig (1994), El poble. Altea (2000); en el llibre per a infants D’enlloc i no mai. Llegendes valencianes (1988); en els textos dispersos que els seu nebot Pere Beneyto ha recollit en el bloc https://dedaltabaix.com/; o en el llibre de proses poètiques Altea. Records (1997). Precisament aquest últim llibre, que és el que va propiciar la nostra coneixença, ocupa ara el centre de la taula del despatx de casa, al costat d’un sabàtic cafè del temps. I mentre festege íntimament la notícia de l’homenatge a la memòria de l’amic amb el Premi Estela d’Honor dels Premis Altea, llig un passatge triat a l’atzar en què Toni recrea l’espectacle de les barques de pesca que eixien del port a la mar d’Altea. Diu:

«La badia, des d’Ifac fins a l’Albir, s’oferia magnífica als nostres ulls. Enmig del silenci del lloc i de l’hora ens arribava nítid el pam-pam-pam-pam-pam-pam dels motors de les barques del sardinal que, ordenadament, una a una, eixien del port amb els llaguts de les llums al seu darrere. Avançaven mar endins majestuoses. Com verges que entren a una dansa, que digué Joan Maragall. Arrossegant la cua. Delicades i decidides. Quan la nit, nit de fosca, envaïa el paisatge i tornàvem a casa, un collar del llums cenyia amorós l’horitzó marítim d’Altea.»

I, sense solució de continuïtat, òbric també sobre la taula El poble. Altea, que durant anys ha descansat al mateix racó de la biblioteca on estava Altea. Records, i redescobrisc —com un prodigi del temps i les paraules— el breu i senzill poema «Bolero d’Altea», amb què Toni Mestre va voler cloure aquest seu últim llibre:

Vela llatina, jo,

tu, port amable.

I l’alta nit del món

impenetrable.

Tu, amarrador feliç,

jo, fràgil barca.

I aquest racó petit

de Bellaguarda.

No ho sé... Què volen que els diga? Tinc per a mi que la bellesa dels pobles —ai!— també és feta de literatura: de la literatura que les persones gosen, saben i volen projectar sobre la realitat que viuen, senten i estimen. Altea és Altea —Altea és l’Altea que coneixem— gràcies també a l’embolcall literari que hi han projectat autors com Carmelina Sánchez-Cutillas o Toni Mestre, entre tantíssims altres.

Ara que s’ha posat tan de moda això de la intel·ligència artificial (AI), i que Altea ha consolidat un prestigi fenomenal com a marca de turisme de qualitat... Vull dir: ara que els periòdics han estat omplint pàgines i més pàgines amb notícies de l’estil «Altea, la ciutat més bonica d’Alacant segons AI», em venen al cap un parell d’idees que no puc deixar de compartir. La primera: que considerant la resposta del ChatGPT a la pregunta capciosa dels periodistes d’alguns mitjans sobre «Quina és la ciutat més bonica del rodal d’Alacant?» («Si haguera d’elegir una ciutat en particular com la més bonica, probablement elegiria la ciutat d’Altea», com saben, ha estat la resoluda resposta de la màquina), caldrà concloure, sense marge per a dubtes, que la intel·ligència artificial és artificial, sí, d’acord: però no deixa de ser intel·ligència... I, d’altra banda, que, tal com diu l’amic Víctor Labrado, potser era molt necessari per al món que vivim tot açò de la intel·ligència artificial, «perquè d’intel·ligència natural es veu que cada volta en queda menys»... Però, per sort, encara en queda: la suficient, almenys, per a homenatjar com cal la memòria d’una persona com Toni Mestre a Altea.

Mestre, en vida, va ser mereixedor de reconeixements tan diversos com el Premi de Poesia Artur Simó de Silla, el Premi de Poesia Pasqual Asins i Lerma, el Premi de Poesia Jordi de Sant Jordi de l’Ajuntament de València, el Premi Nacional de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya o el Premi Honorífic dels Premis Ovidi Montllor. À Punt Mèdia també va voler homenatjar la seua trajectòria vital posant el seu nom a l’Estudi 1 de la ràdio pública valenciana. I ara, per fi, és Altea, el seu poble natal, qui li ret l’homenatge que li devia amb el Premi Estela d’Honor 2023 dels Premis Altea de Literatura i Investigació. Amb un tal gest —«just i necessari»—, és el conjunt de la societat valenciana, diria, qui hi conquereix majors, millors i més dignes cotes de civilitat