Toni i Olivier

ALICANTE. Despús-ahir, dijous, al matí, vaig estar conversant telefònicament amb el periodista i amic Ferran Cortés. Era una entrevista en directe per a Ràdio Altea, a propòsit de l’acte de presentació dels llibres de narrativa guanyadors dels Premis Altea 2024, que havia de tindre lloc a la nit a la Casa de Cultura. I ja en el tram final de l’entrevista em va fer la broma d’un comentari jocós i còmplice: «Ah! I cuida’t la veu, que dissabte tens “la Marató del Certamen”, no?» Es referia, per descomptat, a la retransmissió que cada any fem del Certament Internacional de Bandes de Música Vila d’Altea —el CIMAltea—, durant nou o deu hores de producció en directe.

—Quina setmaneta, no? —em donava peu l’amic Ferran.

—El cas és que sí: «Quina setmaneta!» —li admet jo—. Perquè ja dimarts hi va haver a l’Espai Caixaltea l’acte d’inici de la programació de la 50 edició del CIMAltea, en què el compositor José Vicente Asensi i Seva va explicar l’obra obligada que s’estrenarà dissabte en el certamen, Pintures sonores («impressions simfòniques sobre l’obra del pintor alteà Joan Navarro Ramon en el 120é aniversari del seu naixement»); dijous a la nit, just després de la presentació dels llibres dels Premis Altea, hi haurà encara al Palau Altea el concert de la Banda Simfònica Nacional de Colòmbia i...

—Un no parar! —valora Ferran.

—Això vull dir! Perquè... Ostres! És que ara, dins d’una horeta, s’inaugurarà a la Casa de Cultura l’exposició «Navarro Ramon torna a casa», comissariada per Juana María Balsalobre, i amb la neboda de Navarro Ramon, María Amparo Vázquez, que és un luxe de persona...

El cas és que, parlant amb Ferran, em vaig adonar que —efectivament— a Altea s’estava produint, en dos o tres dies a penes, un bollitori d’activitats culturals absolutament extraordinari, totes amb un interés de primeríssim ordre i amb un mateix denominador comú: que responen al luxe d’una arrelada tradició autòctona —literària, pictòrica, musical— que de cap de les maneres no es podria improvisar ni trasplantar a cap altre lloc.

—I mira que et diga, Ferran... Bon senyal! Perquè això vol dir que som un poble viu, inquiet, creatiu... —vaig provar de concloure.

Tanta efervescència cultural i social concentrada en un parell de dies m’han fet dubtar si en un dissabte com avui potser no hauria de compartir en aquesta tribuna l’expectativa de les emocions que al llarg del dia és segur que s’aniran vivint en la celebració al Palau Altea Centre d’Arts de la 50 edició del CIMAltea, amb les bandes simfòniques de l’Associació Musical la Lira, de Xest; la Unió Musical Santa Cecília, d’Onda; i l’Associação Recreativa e Musical Amigos da Branca, de Portugal (a més, òbviament, de l’amfitriona Societat Filharmònica, d’Altea); o si, per contra, no hauria d’intentar glossar els moments inefables que dijous vaig compartir a la casa de Cultura d’Altea, plena com un ou, durant els moments inefables de la presentació dels llibres Pètal, d’Àngels Castelló, i Cartes al mar, de Clara Ribatallada, juntament amb la regidora de Cultura, Pepa Victòria Pérez; i el flamant nou president de la Fundació Caixaltea, Ignacio Ortiz. O bé el retorn simbòlic de Joan Navarro Ramon «a casa», de la mà de Juana María Balsalobre i María Amparo Vázquez.

Però no. De tots tres actes supose que hi deu haver hagut ja la deguda cobertura informativa. I, en qualsevol cas, el públic assistent ha tingut el benefici de poder-los assaborir de primera mà. M’agradaria, per això, posar ací el focus en un parell d’històries paral·leles vinculades als actes referenciats: un parell d’històries ocultes, secretes, sorprenents; d’aquelles que mai no són notícia en les ràdios, les televisions, els diaris i les xarxes socials; històries que la gent generalment desconeix i que, tanmateix, arriben a parlar eloqüentment —millor i tot que els mateixos actes!— sobre la qualitat humana i la sociologia que els fan possibles.

La primera és la de l’amic Toni Teruel, d’Algemesí. Al final de l’acte de presentació del llibres dels Premis Altea 2024, dijous, va vindre a buscar-me i em va regalar discretament un parell de llibres que ha publicat en els últims anys. Feia un bon grapat d’anys que no coincidia amb ell. I, considerant que viu a tocar de València, no vaig poder evitar de fer-li el comentari lògic i afectuós:

—Xe, Toni! Però tu què fas ací?

—Ja ho veus. Em feia il·lusió vindre a la presentació, per fer costat als Premis Altea. I ací que n’he vingut! No et penses, que no ho he tingut gens fàcil per a vindre, des d’Algemesí... —comença a explicar, Toni.

Clar. No havia caigut en el compte del detall: vivint com viu a Algemesí, un dels municipis més afectats pel desastre de la DANA, és evident que no ho devia haver tingut massa fàcil per a arreglar-s’ho i fer un desplaçament amb cotxe d’anada i tornada fins a Altea —més de dos-cents quilòmetres!— pel simple gust d’assistir a la presentació dels llibres.

—Arrea! És veritat! Això teu té mèrit! Moltíssimes gràcies pel gest per l’esforç d’haver vingut de tan lluny —li dic.

—No. Gràcies a tu, Joan... No saps quant de bé ens ha fet a la meua dona i a mi poder vindre i disfrutar d’un acte com aquest. Portem ja més d’un mes enmig del fang. I d’alguna manera necessitàvem eixir d’aquell escenari nostre de desolació i comprovar que en altres llocs la vida continua amb normalitat: sense fang, amb llibres, amb il·lusió, amb alegria...

Em va fer estremir, el testimoni de Toni.

Explicava que ara que començava a tenir mínimament buida i aclarida sa casa, estava fent de voluntari a les cases del veïns. I que el mateix dijous de la presentació, fins a les sis de la vesprada, encara havia estat netejant soterranis, tot brut de fang fins als genolls.

—Ara que comencem a tindre mínimament buida i aclarida la nostra casa, estic fent de voluntari a les cases dels veïns. Avui mateix, a les sis de la vesprada, encara estava netejant un soterrani, tot brut de fang fins als genolls. M’he dutxat, m’he canviat de roba i ens n’hem vingut pitant cap a Altea. Però no et cregues, que hem hagut d’amprar un cotxe! Perquè, clar, ara allí cotxes no n’hi ha... —continua relatant—. Jo vaig tindre sort, perquè la meua filla segona viu a Alginet i allí el dia 28 d’octubre ja va passar un tornado que va fer feredat i va arrencar el sostre d’una escoleta. I va saber comprendre que la DANA que venia podia ser molt grossa. I em va dir: papa, porta els cotxes ací a Alginet i posa’ls en un lloc alt, que veig la cosa lletja i podria ser que el riu Sec (que és com li diem ací al riu Magre) se n’eixira i ho empantanara tot a Algemesí. I li vaig fer cas. I la meua dona i jo vam anar i vam portar els cotxes el dia 28 a una urbanització que hi ha allí dalt, a Alginet, en una muntanyeta. «Els Llacs», es diu. I valga això vam poder salvar els dos cotxes! Però ara els he volgut deixar a dos mestres que treballen fora del poble, i que s’han quedat sense cotxe, i que en necessiten per a poder anar a fer classes... I m’he quedat jo sense cap de cotxe. I per això he hagut d’emprar-ne un a un amic, per poder vindre a Altea: perquè nosaltres tenim deixats els nostres dos cotxes...

No puc evitar de pensar que el providencial consell de la filla que, en clau familiar, va permetre a Toni Teruel salvar els seus dos cotxes, a escala massiva i institucional hauria pogut salvar milers de vehicles. I també —i molt més important, ai!—, segurament, desenes i desenes de vides humanes.

Però aquesta no és ara la qüestió: la qüestió és que un home com Toni Teruel va ser capaç de deixar-ho tot i, en acabar el treball de la neteja del fang als soterranis del seu poble, va demanar amprat un cotxe i va fer més de dos-cents quilòmetres —des d’Algemesí fins a Altea i tornar!— pel pur plaer de fer costat a la presentació dels llibres de narrativa dels Premis Altea 2024. I és precisament aquest gest tan d’agrair el que em porta a recordar —i voler explicar públicament ací— un altre cas igualment extraordinari, munífic, encomiable: el del senyor Olivier Burri, que durant més de mitja vida ha regentat el prestigiós i popular Restaurant Oustau d’Altea, al número 5 del carrer Major.

Olivier Burri és un home simpatiquíssim i alhora reservat; modest, servicial, amatent, humil; extraordinàriament generós. I molt discretament ha protagonitzat, de manera despresa i altruista, durant dècades —sense el menor deix de pretensió ni d’ostentació—, un dels detalls més extraordinaris (i més poc coneguts) del complex engranatge organitzatiu que hi ha al darrere del CIMAltea. Any rere any —i potser d’això en fa ja vint o vint-i-cinc—, sense demanar absolutament res a canvi, ha costejat de la butxaca i ha oferit gratuïtament a l’organització del Certamen —que, com se sap, assumeix la Societat Filharmònica d’Altea— el sopar protocol·lari posterior a l’espectacle. Poca broma: un sopar de gala, cada any, per a seixanta, setanta o vuitanta persones entre periodistes, compositors, directius, alcaldes, regidors, jurats, membres de l’organització, representants de les entitats col·laboradores, representants institucionals... I, sempre —mai millor dit—, per pur «amor a l’art».

És un cas com un cabàs, el d’Olivier. Perquè ni tan sols no ha tingut mai l’oportunitat de poder assistir, ell, personalment, a l’espectacle del Certamen. Mentre les millors bandes simfòniques del món oferien la seua música al Palau Altea, ell havia d’atendre el treball regular del seu restaurant. Però en acabar la jornada laboral normal, Olivier encara ha tingut sempre el gust d’oferir —hi insistisc: costejat per ell mateix!— un sumptuós sopar de gala per a tots els membres de la Comissió Organitzadora del Certament i els seus sempre nombrosos compromisos protocol·laris. Pràcticament ningú no recorda com ni quan va començar aquest sensacional costum altruista. Però tots coincideixen que «fa més de vint anys, segur».

Diuen que Olivier Burri, d’origen suís, va arribar a Altea sent encara un jovençol. I que aquell jovenet inquiet i emprenedor que era va prendre la decisió d’assentar-se vitalment en aquest poble. I que va ser ací on va trobar no solament la prosperitat professional, com a regent de l’Oustau, sinó també la més plena i íntima de les felicitats personals. I conten que és precisament per això, per un agraïment profund i recòndit que Olivier té amb el poble d’Altea, que vol fer el gest altruista de retornar-li al poble una part del favor vital que el poble, d’alguna manera, li ha fet a ell. I que és per això que durant tantíssims anys ha tingut el gust d’oferir al seu restaurant el tradicional sopar institucional posterior al Certamen, sempre desinteressadament —amb una exquisida discreció.

Sí. Ja ho sé que els periòdics, quan parlaran dels Premis Altea o del Certamen Internacional de Bandes de Música apuntaran només els noms dels grans protagonistes: de les autores dels llibres, Àngels Castelló i Clara Ribatallada; de Joan Navarro Ramon, de Juana María Blasalobre, de María Amparo Vázquez; del compositor José Vicente Asensi Seva; de les bandes de música participants i de seus directors (Javier Enguidanos, Daniel Gómez Asensio, Paulo Martins i Rafael Garrigós). Potser, també, dels prestigiosos membres del Jurat, Björn Bus, Sara Maganzini i Carlos Garcés; de la conductora de l’acte, la impagable Àngela Tecles; dels artífexs de l’esdeveniment (l’alcalde, Diego Zaragozí; el president, Joan Carles Guillén; el coordinador, Juan Tomás Laviós)... Però no parlaran, com és lògic, de la heroïcitat impagable de Toni Terol, ni tampoc de la generositat anònima i sostinguda —enorme, inusual, formidable, colossal— del gran Olivier Burri.

I, tanmateix, són gestos com els de Toni i Olivier els que fan que l’aventura de la cultura siga possible i tinga sentit: els que ens recorden que la bellesa de l’art —la bellesa de la literatura, de la pintura o de la música— té la facultat de redimir-nos. I de reconciliar-nos feliçment amb els vessants més nobles de la condició humana.

Moltes gràcies, per això, estimats.