Todas las noches de un hombre dormido

ALICANTE. Dins el projecte beneficiari de la residència Estruch, 2019- la segona edició- del Teatre Principal d’Alacant, la companyia Armónico Impar dirigida per Antonio Lafuente, ha adaptat diversos textos de Gonzalo Fortea.  Textos, contes curts, que mostren tot un univers surrealista, alhora que real, farcit d’una espècie d’humor absurd. Metàfores d’un home derrotat, víctima de la seua indefensió al món. Textos per a l’assaig i la investigació per muntar aquest espectacle teatral.

Un home interrogat en relació a un assassinat que s'acaba de produir és un bon inici per crear una expectativa. Inici d’un viatge narratiu a través dels records del protagonista però també l’inici d’un laberint excessiu entre la realitat i la ficció, el record i el somni, la veritat i la mentida, el present i el passat. Un excés que el públic nota en el seu intent per acompanyar una història narrada a colps de canvis de situació que poc ajuden a entendre per on transcorren els esdeveniments irracionals de la vida del protagonista.

No ho tenia fàcil Antonio Lafuente amb un text d’aquestes característiques farcit d’anades i vingudes per fer “digestiva” la proposta. Una proposta amb una mínima escenografia on les ombres de l’elenc actoral actuen com a metàfora de la realitat, on els elements són mínims i els espais on es desenvolupa l’acció queden definits per la llum, sempre correcta, de Juanjo Llorens tot a la recerca d’un minimalisme efectiu i uns canvis d’espais ràpids que afavoreixen l’acció.

Rulo Pardo, destacable en un paper tant polièdric, Iván Cózar, Miguel Ángel Puro, Xiomara Wanden i Irene Coloma defensen amb convicció el text i les accions, però tenen en la seua contra una indefinició cabdal alhora d’arribar al públic i fer assumible l’espectacle. Una història excessivament desordenada en el temps i en la forma. És a dir, una cosa és desordenar el text d’acord amb les impressions mentals del protagonista creant una atmosfera de desconcert en la narració paral·lela a la ment, molts són els exemples teatrals que han utilitzat aquest recurs, i altra cosa és que, identificar l’estructuració del text, obliga a un esforç excessiu que genera en el públic distanciament.

I és que en el teatre, com en la vida mateix, es reflexa com els personatges són vulnerats per les circumstàncies i com aquestes els fan canviar, reflectint aquests canvis en la relació amb els altres i en les nostres respostes davant els problemes de la vida. L’evolució de la personalitat dels personatges és el que canvia l’acció dramàtica. Però a més en el teatre, si el públic interpreta el que succeeix com a complex i aliè a ell no connectarà, doncs en el teatre no hi ha una segona oportunitat per rellegir el text. Un text, en definitiva, pensat per a altres menesters que els teatrals.

Tot i així, cal agrair l’esforç i el bon fer teatral de tot l’equip i confiar en una llarga trajectòria d’aquesta experiència i de les residències Estruch que compten amb la participació, també de l’ Institut Juan Gil-Albert  i l’IVC (l’Institut Valencià de Cultura). Un projecte que descansa en la voluntat inequívoca i ferma de fomentar la producció teatral alacantina professional amb residència al Teatre Principal (Sala Núria Espert) i amb el beneplàcit d’un públic –l’assistència així ho demostra- que gaudeix d’una estrena absoluta amb “professionals de casa” que sovint es veuen obligats a fer feina a molts kilòmetres de distància i que bé mereixen aquesta oportunitat de treballar amb bones condicions en la seua terra.

Ficha Técnica:                       

• Direcció: Antonio Lafuente
• Repartiment: Rulo Pardo, Iván Cózar, Miguel Ángel Puro, Xiomara Wanden, Irene Coloma