Tocs personals

Ho confesse: tenia mono. Tenia mono de reprendre una certa rutina quant a activitats i actes literaris; mono de tornar a jugar la partida de la comunicació amb el benefici de la presencialitat i la complicitat de la gent: sense la freda intermediació de l’ull de vidre, la pantalla de plasma i aquesta o aquella altra plataforma digital. Per això, no puc sinó agrair-li a l’amic Joan-Lluís Moreno Congost que despús-ahir em volguera fer l’honor de presentar-li, a la llibreria Pynchon&Co d’Alacant, el seu últim llibre: Tocs personals. I val a dir que aquest acte de presentació va acabar sent —a pesar de les mascaretes, el gel hidroalcohòlic i les preceptives distàncies interpersonals—, més que no una simple il·lusió de recuperació de l’enyorada normalitat (de la vella i estimada normalitat, anterior a l’estranya i desconcertant nova normalitat que ara mateix patim), un veritable fenomen. Fins al punt que la resposta del públic va ser tan important que la situació es va haver de resoldre fent no una única sessió de presentació, sinó dues sessions consecutives, a les 19:30 h i les 20:15 h, a la manera dels antics cines de barri o les representacions teatrals més exitoses .

I és que Joan-Lluís Moreno Congost —vull dir-ho de seguida— és un autèntic crac: tot un regal per a la ciutat d’Alacant. Si amb Tast de salobre (Premi Carmelina Sánchez-Cutillas 2017) obsequiava la ciutat amb una de les novel·les més importats que mai s’hi han ambientat, ara, amb els relats que integren Tocs personals (Premi 25 d’Abril Vila de Benissa 2019), reincideix feliçment en la capacitat d’elevar, des d’Alacant estant, una veu singular i enriquidora —desacomplexadament i desimboltament alacantina— amb sonoritats singulars en la complexa simfonia de la literatura universal.

La de Joan-Lluís Moreno és una obra sobre personatges. Sobre persones. O més precisament: sobre la pasta de què som fetes les persones. Es podria dir que en cada llibre i en cada obra teatral de Moreno trobem l’alquímia d’una personal literaturització de la quotidianitat. Això sí: sempre amb originalitats, sorpreses i girs narratius inesperats. Tant és així que es podria parlar, fins i tot, d’un estil., un enginy o una lucidesa morenistes. Fa la sensació que si la majoria dels cabets pensem amb zeros i uns, el de Joan-Lluis processa el món amb zeros, uns i dosos. I això, que no sé si és un privilegi d’origen morenista o congostista —o potser devesista o fusteretista, provinent de la seua iaia Angelita i la família dels Fusterets de la Nucia—, sí que sé que és, en qualsevol cas, una cosa privativa dels creadors genials. Heus-ne ací la reivindicació, per tant: hi ha elements de veritable genialitat en els Tocs personals de Joan-Lluís Moreno Congost. Els relats que integren els tocs —i el volteig final— del llibre presentat dijous per Moreno a Alacant colpegen l’esperit del lector. Poden agradar o no; poden despertar somriures o malenconies; poden pessigar-nos en la tristesa o en l’alegria: però en cap cas no ens deixaran indiferents.

I és que en la narrativa curta passa com en l’adjectivació: quan no vivifica mata. I —això vull dir— les narracions de Joan Lluís vivifiquen. I vivifiquen perquè —es coneix a una hora de camí!— són narracions sucades en la vida real, crua, concreta, punyent, descarnada, consuetudinària. Fet i fet, el secret de les obres de Moreno crec que rau en el que ve a expressar una frase que trobem a l’inici del llibre: «El caminant que sempre camina busca històries per contar en els rostres d’aquells amb qui topa diàriament pel camí caminat mil voltes.»

Moreno, el caminant que sempre camina «pel camí caminat mil voltes» —que és tant com dir «el camí de la vida»— busca històries per contar «en els rostres d’aquells amb qui topa» en el dia a dia. Són, per tant, històries directament begudes de la realitat, però que, al mateix temps —aquesta n’és la part rellevant—, serveixen per a repensar i reinterpretar aquesta mateixa realitat que vivim: la realitat d’Alacant com un microcosmos representatiu de la realitat del món sencer. Per a això crec que ha de servir la literatura, justament: no solament per a viure, en la que tenim, altres vides de propina, ans també per a assaborir més intensament —amb un plus de significació— la vida nostra de cada dia pel camí caminat mil voltes, el qual camí, en la volta que en fa mil i una, pot mudar de color i mostrar-se nou, incitant i inèdit per mor del prodigi de les paraules.

Perquè aquesta és, em sembla, la gràcia de la literatura —de la bona literatura—: que ens interpel·la; que ens interroga, ens demana explicacions i ens invita a l’exercici de repensar el món, repensar la vida i repensar-nos nosaltres mateixos. I no m’estic de compartir-ho en aquest «Café del temps»: llegint aquesta setmana el llibre de Joan-Lluís Moreno m’he sentit interpel·lat amb preguntes, preguntes, preguntes i més preguntes... Aquesta és la gràcia dels textos de l’autor alacantí: que adesiara encerta a interpel·lar la nostra condició humana.

Cada persona —cada rostre conegut o anònim amb què ens creuem— és un univers; un conte, una pel·lícula, una novel·la d’insuperable interés?

És la solitud un tret indefugiblement característic de la vida humana? Comprenem la solitud dels altres? Som conscients de l’abast insondable de la nostra pròpia solitud?

És la mort un destí, un somni, una solució, un descans?

Hi ha tantes formes d’amor com persones, circumstàncies i situacions?

És la dicotomia entre fina amor i folla amor d’Ausiàs March encara vigent en les relacions sentimentals que s’originen per Internet?

Com són les Penèlopes del segle XXI? Què mena els humans —ara i sempre— a adelitar-nos d’una manera especial en el motiu de «l’espera amorosa»? Hi ha qui percaça l’amor com qui percaça el llumenet blau de l’imaginari popular mallorquí —és a dir, com una utopia inabastable?

Som mediterranis per damunt o per davall de la nostra condició de moros, jueus i cristians? Com són els moros valencians d’avui en dia? Hi ha potser una simple confusió, entre la idea de Déu i la d’Al·là? Com es viu el ramadà —posem per cas— en un poble com Teulada (a la Marina Alta)? Si despullàvem el cos d’un moro, d’un jueu o d’un cristià —d’una mora, d’una jueva o d’una cristiana—, què els diferenciaria?

I si en despullàvem l’ànima?

«Afanyeu-vos a estimar. A partir d’una certa edat l’amor no és qüestió d’amor: són manies», venia a dir Joan Fuster... És cert? Són els amors adolescents —els primers amors— inoblidables? Els millors? Sempre? Per més absurds, maldestres, ingenus, innobles, nefastos i indignes que es puguen manifestar?

En el debat entre el delit i la decència —l’eviterna tensió entre la carn i la puresa, el desig i la temprança, la passió i la virtut, la follia i la prudència—, quines són les secretes pulsions que acaben decantant la balança? Com, per què i a partir de quin moment Penèlope es deixa anar i decideix pausar l’espera amorosa fins al punt que —cite ara un passatge de Moreno—: «Penèlope para de teixir, es lleva les sabates de tacó, deixa en terra la seua bosseta de pell marró, s’obri una mica el seu vestit de diumenge i separa lentament les cames»?

Quin trist i insalvable abisme separa l’abstracció de la realitat —la teoria de la pràctica, l’especulació de la vida?

Els pedants i els fatxendes —els pedants empedreïts, els fatxendes recalcitrants— porten en el pecat la penitència?

Quan i per què es trenca i s’acaba un amor que créiem etern?

Quins són els agents que erosionen més la convivència?

Si la vida és un teatre, quin és el monòleg últim de la vellesa, la solitud i la desmemòria?

Són totes les morts —i totes les vides— igualment indignes? O n’hi ha unes més indignes que altres? És la dignitat —la suposada idea de dignitat— una disfressa inventada per a dissimular la tragèdia de la mort i de la vida?

L’amor i la passió són belles flors de primavera i mers conceptes d’estil Kitsch?

És la fidelitat un assumpte del cos o de l’anima? I la passió? Es juga sempre a dues bandes? Exigeix bitllet d’anada i tornada? Si «amor amb amor es paga»... també desamor amb desamor es paga?

Ja ho veuen: preguntes, preguntes, preguntes i més preguntes... Són una sort. Un regal. Una benedicció. Perquè, al capdavall, són les preguntes —i no les respostes— les que aconsegueixen canviar els colors del camí caminat mil voltes. I ens el fan nou, incitant, inèdit. Hi insistisc: per a això ha de servir la literatura, la bona literatura —i el bon art, en general. Exactament: per a interpel·lar-nos —interrogar-nos i exigir-nos explicacions— a propòsit de la pobra, suspecta, prodigiosa, fascinant, tràgica, apassionant, divertida, estimable, ineluctable, indefugible i inextricable condició humana.