Terra patrum patria

El conferenciant, experimentat en milanta actes de divulgació artística, conclou la seua intervenció. La sala, en penombra. Sobre la pantalla es projecta una última imatge. I ell torna a sentenciar: «Terra patrum patria». Tot el públic congregat a la Casa de Cultura aplaudeix conscienciosament, convençudament. Hi ha qui es posa de peu i tot, com si es tractara d’un concert. Somriu beatíficament, el conferenciant, amb prevista i indissimulada satisfacció. És evident que s’ha guanyat el públic. I l’aplaudiment li reconeix una victòria rotunda en la difícil batalla de la comunicació i la seducció.

—Xe! No t’ho creuràs, però m’he emocionat! —em confessa l’historiador i amic estimadíssim Pere Soler.

—Jo també, la veritat... —reconec.

En el rogle que hem format al final de l’acte, mentre se serveix el vi d’honor de rigor, hi ha també Diego Zaragozí, regidor de Cultura; José Miguel Cortés, president de Caixaltea; i Jaume Llinares, alcalde d’Altea. Aquest últim no s’està de sentenciar:

—És que l’art és sempre emocionant.

—No sé si estic d’acord en això —li retruque—. No saps com d’avorrida se’m fa, a voltes, la retòrica vàcua de segons quins crítics d’art. Hi ha qui sembla haver-se especialitzat a escriure discursos ampul·losos exquisidament exempts de substància; suposades anàlisis crítiques farcides de paraules abstractes i bensonants, que en realitat són completament buides per dins. Uf! No saps quantes exposicions ni quantes obres insípides i inexpressives m’he tirat a la cara...

—Pren. Vols una Coca-Cola? —m’ofereixen. I prenc un got per ocupar la mà.

La conversa, així interrompuda, canvia inopinadament de rumb: «Xe! Quin luxe, Romà, no? Quina habilitat per a conjugar amenitat i erudició!» «Ja ho crec!» «Per cert: saps que ací José Miguel Cortés, de jove, era amic de Navarro Ramon, i jugava contra ell als escacs?» «Mira: en això comparteix currículum amb prohoms com Marcel Duchamp, Massino Campligli, Henry Hayden o Apel·les Fenosa, que també quedaven amb Navarro Ramon per jugar als escacs.» «Després de la pintura, diu que els escacs eren la seua gran passió!»

Mentre flueix la conversa, mentalment reconec que no tinc raó quan m’he apressat a expressar el desacord amb Jaume. Ell la tenia, tota sencera, la raó. L’art, efectivament, és sempre emocionant. Sense emoció l’art deixa de ser art. I esdevé una altra cosa: és només temptativa d’art, pseudoart, infraart; retòrica, simulacre, pretensió, ínfula; falsificació, frau, succedani, estafa. Perquè per damunt de qualsevol altra consideració, l’art ha de ser —l’art és— comunicació. I apel·la, en conseqüència, a una o una altra instància de les emocions. Per això sentim tanta meravella quan algú ens ajuda a contextualitzar i millor comprendre les claus poètiques d’una obra d’art: perquè ens propicia noves permeabilitats per a la comunicació; per a la reflexió, per a l’admiració, per al sentiment, per a l’emoció, per a l’empatia, per a la bellesa.

Això precisament va passar dimecres, a Altea, quan Romà de la Calle va descobrir, davant d’un públic absolutament encativat, un bodegó del pintor alteà Joan Navarro Ramon, en el marc del cicle «Descobreix una obra» que organitza l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert: que es va produir la meravella de despertar, amb el millor coneixement del marc referencial, la inefable emoció corprenedora d’una obra d’art i, en general, d’un artista excepcional com Joan Navarro Ramon. Mentre féiem el desplaçament amb cotxe des d’Alacant fins a Altea amb l’exquisida companyia dels hereus de l’artista, María Amparo Vázquez i Javier Barrio Navarro, vaig tindre l’oportunitat de comentar amb Juana María Balsalobre, directora del Departament d’Art i Comunicació Visual en l’Institut Alacantí de Cultura, una impressió que feia temps que niava dins de mi i que mai no m’havia atrevit a expressar (potser per aquella ridícula por del pecat de xovinisme): «Saps? Sóc de l’opinió que al nostre racó de món Navarro Ramon és un dels pintors amb més força expressiva: té una personalitat extraordinària i trobe que és molt molt molt singular en el seu context. Per dir-ho clar: no puc entendre com és que se li ha parat tan poca atenció —sobretot, comparat amb altres artistes que no li arriben a la sola de la sabata i estan clarament sobrecotitzats. A mi Navarro Ramon em sembla genial: dels nascut per ací pel rodal d’Alacant, un dels més interessants —si no el que més— de tot el segle XX.»

Els qui no som professionals de l’art tenim aquest avantatge: que podem fer aquesta mena d’afirmacions impunement. I fins i tot ratificar-nos-hi, amb lleugeresa i imprecaució  —sense impostades prudències— en acabar d’escoltar una conferència magistral com la de Romà de la Calle. I és que les admiracions, les intrigues i les emocions que encomana l’obra de Navarro Ramon es multipliquen exponencialment per poc que sapiguem incardinar-la a cavall entre, primer, el noucentisme català i el novecento italià —pura mediterraneïtat feta art pictòric!— i, més tard, l’avantguardisme de París. Salpebreu aquest marc de referències amb una estreta relació amb Pablo Picasso i  Joan Miró, marideu-lo atenent l’evolució cap a una abstracció personalíssima —això que Joan Fuster qualificaria de «descrèdit de la realitat»—, i amaniu-lo amb un deix de surrealisme, realisme màgic, cubisme i simplicisme... I assaboriu-ne, per fi, l’exquisidesa de la proposta en la galeria digital que, si voleu, ara mateix podeu fruir —amb un simple colp de ratolí— en http://navarroramon.com. 

«Terra patrum patria.» Dins del meu cap ressonen, encara, les paraules conclusives de la conferència de Romà, amb la greu solemnitat de la llengua llatina. «La terra dels pares és la pàtria». Altea —la mediterrània lluminositat d’Altea— és la terra dels pares de Navarro Ramon, i d’ell mateix. Tal com Romà de la Calle va explicar en la conferència, Altea va ser essencial en la pintura de Navarro Ramon. Però també s’esdevé a l’inrevés: Navarro Ramon, per poc que es conega, resulta essencial per a millor estimar Altea. Cada volta que em capbusse en l’enigmàtica seducció dels seus quadres, no puc evitar pensar que, enllà i ençà de la nua terra, això de la pàtria resulta ser una quimera també feta de somnis, fantasies, intuïcions, construccions culturals, representacions, dèries, creacions, llenguatges i poètiques. Dit en clar: que la terra dels pares és una terra més rica, més expressiva, més suggeridora i més bella per mor de la singular obra pictòrica d’un artista com Navarro Ramon. Altea, una mica més Altea.

Qui posa en l’agenda pública els noms dels artistes? No ha arribat potser l’hora de reivindicar, per fi, en la mesura que es mereix, l’extraordinària obra de Joan Navarro Ramon?