«Tengan cuidado ahí fuera»

“Let's be careful out there” deia el sergent Esterhaus, interpretat per Michael Conrad, tot just acabar de repartir les tasques diàries a la colla de somnolents policies de Hill Street Blues, coneguda per ací com Canción triste de Hill Street, entre 1981 i 1987. “Aneu amb compte allà fora”, mirant cap a una porta real que els mantenia aïllats, encara, de l’altra banda, com si obrir-la i passar a l’altre costat fóra botar-se el límit amb la terra incognita. Però aquells policies sabien perfectament el que s’havien de trobar als carrers d’aquella indeterminada gran ciutat que havia arreplegat les onades de la crisi del petroli, els moviments pels drets civils, l’aparició dels càrtels de la droga, tot i que la invocació semblava cridar al dimoni de la mà dura i la justícia més bronca i protofeixista, els patrullers de la comissaria del districte del turó dubtaven a l’hora de fer servir la violència o es plantejaven les causes estructurals de la delinqüència. El feixisme també està representat en la societat nordamericana, però els mecanismes d’autoprotecció de la seua democràcia de moment han funcionat perquè no vessen els dics de contenció. Algú dirà, amb raó, que perquè no li cal al poder econòmic que normalment allibera la bèstia, quan se li desmadra el mercat, que ja es troben ben presents en les administracions ianquis (v.g. Donald Rumsfeld), però deu haver-hi alguna cosa més.

A Europa els dics sembla que pateixen d’un mal estructural i tenen força tendència a esquerdar-se, massa enginyers socials i pocs paletes.

“... I quan tot això haurà passat…; quan tot això s’haurà esgotat: la bogeria de les hordes, el plaer de presentar-se en masses i de fer onejar banderes en grups, quan haurà passat la malaltia d’aquesta època, que converteix enganyosament en bones les qualitats més baixes de l’individu, quan la gent, encara que no haja esdevingut més llesta, se n’haurà cansat; quan s’hauran lliurat totes les batalles contra el feixisme…”, va escriure el berlinés Kurt Tucholsky l’any 1930. Vora un segle més tard, tornaria a escriure el mateix. Tingueu cura per aquí fora.

Quan obris la porta i passes a l’altra banda, cada matí, després de sentir al teu imaginari sergent Esterhaus particular, et dius “però mira que n’és, d’exagerat, l’home este”, tampoc hi ha per tant. I parles amb uns, i parles amb altres, ja saps, la vida normal, el dia a dia, fins que un d’eixos dies t’entra la paranoia i apuntes les cosetes que vas sentint, les que et van dient eixes persones normals de la teua rutina, i la llibreteta s’ompli de “la gent no té respecte per res”, “què s’han cregut els catalans”, “tots els polítics són iguals”, “jo tinc una cosina germana tercera que fa 11 anys que no veig, però m’han dit que va anar a demanar un subsidi i no li van donar perquè una mora amb quatre manyacos davant seu se’n va portar el darrer i ja no hi ha pressupost”, “tu què, roget, eh? hehehehe”, i comences a lligar discurs, a pensar “què passaria si”, “fins on serien capaços d’arribar”, i te n’adones que no, que d’exagerat res, que el pobre Esterhaus tenia més raó que un sant, que s’ha de tindre molta cura per aquí fora, i que no sabem fins quan podrem continuar fent una mica de conya de tot això.