Temps de magranes

Dels colors la grana i de les fruites la magrana

Una miqueta de color en aquests temps tan convulsos. Pugem l’ànim i deixem enrere la grisor malgrat que torna la Dana. Obrim el dia amb bonhomia i trenquem una magrana tal com feiem de xicotets. Un petic clac i ja tenim el tresor rosat al davant. Anem desgranant-la amb cura, sense presses i si ens ve de gust ens avancem al desdejuni menjant-nos abans d’hora algun que altre granet. Què bo!. I un cop feta la faena els bolquem tots en un bol i afegim un suc de taronja -o mandarina- que just hem exprimit fa uns segons. Val més taronja i magrana que passar gana!. Només ens queda afegir una culleradeta de sucre i ja ho tenim. Benvingut el dia. Comencem gaudint. 

Estem en temps de magranes, uns dels nostres fruits més antics que té el seu origen en l’antiga Pèrsia (Iran) i que va arribar a la nostres terres en vaixell de la mà dels fenicis comerciants. També  es diu que foren els cartaginesos els que les van introduir a la península en època de les guerres púniques. De fet sembla que ja apareix representada fins i tot en ceràmiques dels íbers juntament amb l’olivera. 

Tan nostra, tan propera, i a vegades una desconeguda carregada de simbolisme. Obrir-se com una magrana. Eròtica, vermella, fecunda, amorosa, sensual. La fruita de l’abundància i la fertilitat. I també relacionada amb el trànsit amb el més enllà. Present en iconografies religioses com La Madonna della Melagrana de Boticelli amb el Jesuset que la duu oberta a la mà representant així plenitud espiritual.També el pintor valencià Joan de Joanes la deixa entreveure en alguna de les seues obres. La mística de la magrana, ja veus. Si fins i tot apareix al Misteri d’Elx…

Poma de Cartago li deien, en canvi, els romans. I els grecs abans també la van utitlizar per explicar la seua mitologia. Com a exemple els grans de magrana que apareixen en el mite de Persèfone, la filla de Zeus i Deméter, que va ser raptada pel seu tio Hades, el déu dels Averns o Inferns. També els jueus fan servir aquesta fruita en els seus antics escrits com a símbol de concòrdia i estabilitat. I a l’Islam el magraner està considerat com un dels arbres del paradís. Sembla que hi ha unanimitat. La magrana fruita estimada universal. 

Però tornem a l’actualitat. 

Bonico o bonica com la magrana d’Elx. 

Ja no veig tanta magrana als mercats. Si passegem pel camp i la muntanya podem trobar magraners abandonats, silvestres, perdent-se collites que ningú aprofitarà. Potser els pardals. 

Una pena que una fruita de la que es conten i es dibuixen tantes bondats no aconseguisca major protagonisme a les nostres llars.

Magrana mollar. Sempre ens quedarà Elx. La zona del palmeral i la comarca del Baix Segura sí que tenen cura d’aquest fruit tan rogenc, explosiu i especial. Només en aquesta àrea es concentra més del 75% de la producció nacional. I de tot això prop d’un 70% s’exporta a l’estranger. Sembla que altre cop a fora ens saben apreciar. I ací, quan començarem?