—D’on traus els temes per als llibres i els articles, Joan? —va preguntar el jove estudiant de batxillerat, amb llum de fascinació als ulls.
—De la vida, clar. Escrivim a partir de les coses que vivim: ben mirat, no podem escriure sobre cap altra cosa...
—Però no se t’esgoten els temes? Com pots tindre tanta imaginació?
—No. No és una qüestió d’imaginació. De fet, no en tinc molta, d’imaginació. Com et diria? És més una qüestió d’actitud. De comprendre que cada fet, cada cosa, cada detall, cada instant de la vida pot ser fascinant. I que qualsevol racó de la realitat, per petit i insignificant que puga semblar, pot ser l’objecte d’un article o d’un llibre. Qualsevol! Perquè tot és fascinador si ho observes amb un mínim d’atenció i curiositat. Mira què et dic: la bellesa rau en els ulls que miren més que no en l’objecte observat.
—I com triaràs, per exemple, el tema de l’article d’aquesta setmana?
—No ho sé: em triarà ell, segurament... Una cosa que faig últimament, quasi sense voler, és retenir en la memòria els moments, les situacions, les idees o els fets que m’emocionen d’una manera especial. Josep Pla, que és un dels escriptors que més m’agraden, deia que havia aprés a «veure el món en forma d’article». Crec que ara comence a comprendre què volia dir, el senyor Pla, amb aquella expressió. Si escrius regularment articles, passa que en un moment donat, davant d’una notícia, una opinió, un comentari o un esdeveniment qualsevol, t’envaeix una sensació especial i dius: «Mira: això té un article!» Aquesta setmana, per exemple, sense saber per què, em vaig emocionar sentint un programa de ràdio mentre conduïa cap a Alacant. I la primera cosa que em va vindre al cap va ser: «Això podria ser l’article de dissabte!»
—Pots contar-ho?
—Clar que sí! Era en un programa de la ràdio d’À Punt Ràdio. Pròxima parada. Les periodistes Susanna Lliberós i Gemma Juan estaven entrevistant Núria Espert. Vosaltres potser no sabeu qui és Núria Espert: és una actriu de teatre extraordinària. Extraordinària! Una de les millors que he conegut mai. En un moment determinat de l’entrevista li recorden, a Núria Espert, que els seus pares ja es van conéixer i es van enamorar sobre les taules d’un escenari. De fet, el nom de Núria que son pare i sa mare li van elegir va ser per raó d’un personatge que apareix en l’obra Terra baixa d’Àngel Guimerà. La mateixa Núria Espert ho va explicar, en l’entrevista: «En Terra baixa surt una cria petita, que és la Nuri. I jo, fins als setze anys, vaig ser “Nuri”. Ningú no em dia “Núria”, sinó “Nuri”. “Nuri, Nuri, Nuri...” Al col·legi i a l’institut: sempre “Nuri”, “la Nuri”. Fins als quinze o setze anys. Després va aparéixer ja el nom complert, al canviar de vida i entrar al món del teatre. Vaig començar al Teatre Romea de Barcelona, en la primera companyia en català que actuava després de la guerra i... Bé! Hem passat tantes coses! Tantes coses!» I just en aquell moment de l’entrevista es va produir el prodigi. Perquè la Núria, amb la seua dicció elegant, experimentada, humaníssima, va fer un breu silenci i va deixar anar, per fi: «La vida és tan curta i tan llarga!» Això, dit per Núria Espert, ara que té vuitanta-sis anys, amb centenars d’obres representades i milers i milers de representacions viscudes sobre els escenaris de mig món, vulgues o no vulgues et desferma les emocions. I jo, no sé per què, mentre conduïa, em vaig estremir i vaig sentir com si els ulls se’m volgueren entelar d’aigua. Aquesta és la qüestió: que en aquell instant sents que passa alguna cosa important, profunda, colpidora. Un no saps què: un rampell que et fa sentir especialment viu. I comprens que hi ha el tema: el tema d’un possible article.
—Vols dir que qualsevol moment o qualsevol cosa pot ser un tema, per a tu?
—Exacte! Pera mi o per a qui siga. Només cal que vulgues mirar aquell moment o aquella cosa amb una certa significació... Més et dic: cada instant de vida és un prodigi. Únic. Meravellós. Fantàstic. Insubstituïble. Irrepetible. I ofereix possibilitats temàtiques per a infinits articles, per a infinits llibres, per a infinites obres d’art. En qualsevol nimietat de la vida hi ha un univers sensacional.
—També en l’instant d’ara?
—Clar! I tant! En cada ara... Precisament per això que t’acabe de dir: perquè la bellesa rau en els ulls que miren. De nosaltres depén, en últim terme, projectar una significació determinada sobre les coses que vivim. Aquesta conversa que estem mantenint ara i ací, perfectament podria ser el tema d’un article. Per què no? Recordeu-ho sempre: l’ara i l’ací —cada ara i ací de la vida— són un prodigi...
Durant la conversa em va semblar que la llum de la fascinació s’intensificava en els ulls del jove estudiant de batxillerat. I va ser aleshores quan vaig començar a comprendre que aquella llum que jo percebia a l’interior dels seus ulls potser no era sinó un reflex de la llum dels ulls de l’adolescent que un dia vaig ser en aquell mateix institut, ara fa tants anys. Perquè la conversa en qüestió —no ho havia dit— va passar despús-ahir a l’Institut Bellaguarda d’Altea, que és i no és l’Institut on al seu dia jo mateix vaig cursar el BUP i el COU. I si dic que aquest Institut és i no és el meu Institut és perquè en la meua adolescència aquell Institut encara no es deia «Bellaguarda» (no tenia nom: era, senzillament, «l’Institut»); perquè els edificis del meu temps van ser enderrocats i se’n van construir uns altres, al mateix lloc, amb dependències i ubicacions que ja no sé reconéixer; i perquè cap professor ni cap professora actual (com tampoc cap estudiant, òbviament) no coincideix amb els dels remots ara i ací de la tendra adolescència.
Tanmateix, despús-ahir, quan vaig tornar a l’Institut Bellaguarda d’Altea per compartir una conversa distesa amb els joveníssims estudiants del centre —gràcies Rosa, Mariola, Maite, Paqui, Alfred, Nicolau i David: per la invitació i per les atencions!—, em vaig reconéixer perfectament en la llum de fascinació que lluïa en els ulls d’aquells adolescents. De la mateixa manera que —hi tinc la sensació— els ulls octogenaris de l’actual Núria Espert deuen reconéixer-se perfectament, abans de cada actuació, en la llum de la Nuri que un dia va debutar al Teatre Romea: en la lluentor dels ulls que l’observen des de dins de l’espill de cada camerino.
—I vols dir que aquest moment d’ara també podria ser el tema d’un article? —va insistir el jove adolescent, amb incredulitat.
—Que sí, home, que sí! —li vaig confirmar, amb una mitja rialla—. Ja ho veuràs...
—I quin seria, aquest tema?
—La vida, clar.
—La vida?
—Sí...
—Per què? —preguntava aquell xicot, amb tota la llum de la innocència, la curiositat i la il·lusió encara a flor de rostre.
—Ja t’ho he dit: perquè el tema és sempre la vida. Sempre. La vida: tan curta i tan llarga...
Llavors, com en un conjur, aquelles cinc paraules manllevades a la Núria Espert —«tan curta i tan llarga»— van obrar el miracle. Per un instant, aquell Institut reconstruït va tornar a ser el meu Institut de sempre. I en la llum dels ulls dels adolescents que m’escoltaven vaig poder reconéixer, amb feridora nitidesa, la llum de l’adolescent picardiós que un dia vaig ser —de la criatura entremaliada, amb fam de vida, que mai no he deixat ni deixaré de ser.
